Qualsevol nit pot sortir el sol al País Valencià. - YouTube

Per riure, si no fos que és per plorar... amargament.





Qualsevol nit pot sortir el sol al País Valencià. - YouTube

La revolució de l'hidrògen (o com serà el futur de l'energia)

Hola,

Tafanejant per la web, he trobat un tema que pot ser molt interessant. La propera font generalitzada d'energia pot ser l'hidrògen, i amb ell, les piles de combustible.

Encara que té uns anys (i la seva simpatia per l'administració G.W.Bush), i està molt enfocat a la indústria automovilística, aquest reportatge ens inicia en el que podria ser la clau del futur energètic, ara que sabem que les combustibles fòssils tenen els dies comptats. I també, per què no, a descobrir que els cotxes elèctrics tal com estan sorgint ara (amb bateries i recàrregues lentes) tenen els dies comptats abans de ser una realitat quotidiana.


Us convido a veure'l i a obrir aquests enllaços, que documenten molt millor el tema:

• La pila de combustible - informe en PDF (politècnica de Madrid)
• El vehicle d'hidrògen  
• Pila de combustible, alternativa al coche eléctrico
• Article publicat el 2002 a 'Mundo cientìfico' 

Pel que es pot veure, molta gent ho coneix, i fins i tot hi ha persones que fan models en maqueta.



Energia La revolucion del Hidrogeno

La iniciativa de micromecenatge per l’Anuari Mèdia.cat assoleix el seu pressupost el primer dia de posar-se en marxa | Media.cat - Observatori crític dels mitjans

Publicat el 24 gener 2012. Tags: Grup Barnils, Media.cat, micromecenatge, periodisme investigació
 
En menys de 24 hores i després d’un dia intens d’activitat a la xarxa, va quedar molt clar que hi ha un públic que demanda periodisme d’investigació, independent i crític i que a internet es poden trobar les eines necessàries per a fer-lo possible. Gràcies a la plataforma digital de micromecenatge Verkami, l’Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2011 va aconseguir recaptar 3.435 euros, 235 per sobre del pressupost mínim necessari. El suport de 119 mecenes -amb quantitats molt diferents- i de centenars de persones que van difondre el projecte a les xarxes socials i a diferents mitjans, així com del Grup Barnils i la Fundació Escacc ho van fer possible.
L’èxit de la iniciativa –i quan encara queden 39 dies de campanya a Verkami per a recollir més fons- ha provocat que els responsables de l’Anuari Mèdia.cat es plantegin nous reptes. Segons han explicat els seus coordinadors, Roger Palà i Sergi Picazo, la idea és ampliar el projecte a mesura que es vagin aconseguint més fons. Aquestes seran les fases:
A partir dels 3.900 euros es posarà en marxa una web específica de l’Anuari Mèdia.cat, amb un disseny propi i que permeti desenvolupar més i difondre millor els reportatges que s’hi publiquin.
A partir dels 4.500 s’ampliarà l’Anuari en tres reportatges. En total seran 15 temes silenciats.
A partir dels 4.900 es garantiran presentacions de l’Anuari Mèdia.cat a Palma, València i Perpinyà.
Si se supera aquesta quantitat serviria per a realitzar noves activitats relacionades amb l’Anuari Mèdia.cat i la difusió de temes silenciats que podrien incloure, fins i tot, la incorporació de treball audiovisual.
Més enllà del projecte de l’Anuari Mèdia.cat 2011, aquesta experiència de micromecenatge pot donar algunes idees de futur per al periodisme, immers ara mateix en una profunda crisi. Encara que per ara tot sigui molt modest, l’experiment planteja una aliança entre professionals independents i ciutadania crítica que amb esforç i confiança mútues és capaç de desenvolupar projectes rigorosos i de qualitat en un camp tan abandonat per les empreses mediàtiques com el periodisme d’investigació.


La iniciativa de micromecenatge per l’Anuari Mèdia.cat assoleix el seu pressupost el primer dia de posar-se en marxa | Media.cat - Observatori crític dels mitjans

Ostres, com les gasta l'Anasagasti...

D'Iñaki Anasagasti a Iñaqui Urdangarin

Cuando Iñaki Urdangarin y Cristina de Borbón se casaron en Barcelona, el Lehendakari Ardanza les hizo un buen regalo. La actuación del Orfeón Donostiarra en la vistosa ceremonia de su catedral gótica. El padre del novio era un afiliado del PNV, el joven se llamaba Iñaki, Jose Mari Gerenabarrena era amigo de la familia y todo el mundo estaba encantado. Fue el clásico espectáculo de masas del que nunca supimos su costo, pero como los cuentos de hadas no tienen valor, pues todos les deseamos fueran felices y comieran perdices.
A mí me supuso que me vasquizaran el nombre en el ABC. Bautizado y registrado como Iñaki Mirena, Luis María Ansón la tenía emprendida contra el nombre sabiniano. A raíz de aquella boda, recuperé mi nombre original en el periódico de la derecha española. No tengo pues la menor animadversión contra esta pareja sino mucho respeto y solidaridad hacia los padres del ex jugador de balonmano (Iñaki Urdangarin), al que acaban de bautizar como "talón-mano ".
Con este antecedente la pregunta que uno se hace es cómo un chaval bien parecido, deportista y con una vistosa familia, se haya metido en semejante barrizal que ha destrozado su vida y le ha clavado a la monarquía española un rejón de fuego. ¿Un submarino republicano para dinamitar desde dentro la Institución?. No parece. ¿Una incursión en los negocios con la misma mentalidad de lo que veía a su alrededor?.
Quizás ésta puede ser la explicación, pues es difícil haya otra. Bien es cierto que el status de la familia real no está contemplado en la Constitución. No existe. Y tan es así que el heredero solo aparece a efectos sucesorios. Para nada más. Toda esa ridícula parafernalia de reverencias de las señoras, besamanos, lectura de pregones, presidencia de actos de todo tipo, entrega de premios, tiene el mismo valor que si usted, con su hijo se ponen a hacer lo mismo, pues ese papel no les está asignado en ningún artículo de la Constitución. En ella solo habla del rey. De nadie más.
De ahí que todas esas presidencias de organismos y de la credibilidad que se le atribuía a sus negocios "pues detrás está la Casa Real", no es más que la evidencia de una Corte corrupta, de la idiotez del español a la hora de hacer la pelota a un ciudadano normal y sobre todo de las falta de control político hacia una Institución a la que el erario público mantiene porque su acción ha de basarse en la ejemplaridad. ¿Ejemplaridad la de Juan Carlos de Borbón? ¡Vamos hombre!.
Yo rompí con todo ese mundo de mentiras a raíz de la guerra de Irak. Hasta entonces habíamos seguido con esa ficción del Pacto con la Corona que jamás percibí, pero tras mantener con el rey un diálogo duro en el que me dijo que él era militar y le gustaban las guerras y yo contestarle que se fuera él y le mandara a su hijo, revisé la Constitución y vi que el artículo 63 le daba un papel como jefe de las Fuerzas Armadas. Y tras negarnos una audiencia a los Grupos de la Cámara, salvo al sumiso Zapatero, en una de las sesiones, bajé a la tribuna del hemiciclo del Congreso y denuncié al rey por su pasividad, su falta de coraje, la dejación de sus funciones y su poca personalidad ante un Aznar que se había reunido en las Azores con Bush, Barroso y Blair y quería mandar tropas a una guerra "para sacar a España del rincón de la historia".
Se armó la de Dios es Cristo. Aún recuerdo el abucheo de Rajoy, Acebes, Rato, Mayor Oreja y Arenas.
Era la primera vez que desde aquella tribuna Pulgarcito se atrevía a meterse contra Goliat, el gigante de la transición y además desde un partido nacionalista. Eran tiempos de mayoría absoluta de Aznar y en aquella Cámara solo había, rodillo y tente tieso.
Tras esto y puestas las cosas en su sitio me dediqué a preguntar sobre las cacerías con osos borrachos, viajes extraños, gastos inútiles, uso de aviones sin ton ni son, cambio constitucional para que no exista primacía del varón sobre la mujer en la actual y muy machista Constitución española, los Premios Príncipes de Asturias a mayor gloria del heredero, costo de la boda de Felipe y Letizia, presupuesto de la casa Real, papel del Rey el 23-F, y cosas así.
El gobierno jamás me contestó. Respondían con dos líneas diciendo que el rey es irresponsable, es decir no responde ni ante los jueces, ni ante Dios, ni ante la historia y que haría mejor en condenar a ETA. Curiosamente los más beligerantes eran los socialistas a los que todo esto les incomodaba y dejaba patente su poco respeto al republicanismo de su historia.. ¿Y en ­casa?. "Cosas de Iñaki". Pero a la gente le gustaba se fuera contra éste abuso continuo de poder.
Pero no eran cosas mías. Independientemente de que el rey Juan Carlos está ahí, porque nos lo dejó un dictador cruel y sanguinario y él jamás ha condenado aquella dictadura sino se ha beneficiado de ella, e independientemente de que en la Constitución se metiera de matute la monarquía parlamentaria sin referéndum como hubo en Italia, la actual Jefatura del Estado no puede ser irresponsable ante la ley y no puede usar fondos públicos sin que haya un ojo público para vigilar sus gastos. Y estas evidencias no pueden ser "cosas de Iñaki" sino de algo tan simple como la salud democrática de un país. Yo no soy el Peñafiel vasco como alguno ha querido describirme para anular mis denuncias, sino un parlamentario que tiene la obligación de controlar al gobierno y a ser posible, a la Jefatura de un estado, que permite se viva en la corrupción mientras se le orla con el premio a la virtud.
Mi denuncia fue la única y la primera. Luego vino Tardá de ERC y ahora IU, pero a efectos de notaría, fue el PNV, porque yo hablaba en nombre del PNV, quien puso el dedo en la llaga. Que Amaiur tome el dato.
A raíz de toda ésta tormenta, la editorial "La Esfera de los Libros" me pidió en 2007 escribiera un libro con mis experiencias en este campo. Y lo hice y titulé "Una monarquía protegida por la censura". En ella hablaba de mis vivencias con ese mundo de ficción, desde dentro del sistema, y denunciaba los negocios de Iñaki Urdangarín desde la página 101 a 104 en el capítulo "La Familia sí recibe". Pero a mí no me recibieron. Torpemente la editorial envió el libro a la Casa Real y ésta negó su publicación. Pero al poco el libro se editó. Lo hizo Javier Ortiz pero la sordina que le pusieron como para escribir otro libro con lo que había supuesto superar aquella carrera de obstáculos.
Curiosamente el libro se publicó un año después de que la pareja y sus niños fueran enviados a Washington en 2006, nombrándole al duque de Palma, consejero de Telefónica. ¿No sabían en que negocios andaba el yerno?. Por supuesto. Pero el Rey quiso encubrirle sacándolo de circulación. Y el encubrimiento, para la gente normal, es un delito tipificado en el Código penal. Pero el rey es "irresponsable".
Cuando nadie sabe el presupuestos exacto de la Casa del Rey, cuando nadie controla sus gastos como ocurre con otras monarquías, cuando el rey recibe regalos de todo tipo y no pasan a la contabilidad del Patrimonio del Estado, cuando la opacidad es total y los medios aplauden semejante corrupción, cuando primeros coches, primeras motos, comisiones de jeques petrolíferos han hecho de Juan Carlos de Borbón uno de los hombres más ricos de Europa, cuando nada de todo esto se podía investigar, llegó a semejante patio de monipodio un chaval al que lisonjearon, reverenciaron, tentaron y el hombre y su gentil esposa cayeron en el pozo hasta el punto que incluso metieron a sus hijos menores en empresas y enjuagues impropios de una familia respetable. Se creían inmunes, impunes y protegidos por la censura y la bobaliconería de la Villa y Corte. Y eso, es para mí, lo que ha pasado. Porque en La Zarzuela si alguien se atrevía a decir algo, seguramente responderían: "Cosas de Iñaki". Pero de Iñaki Urdangarin, Duque de Palma.
La pregunta es. ¿Por qué Iñaki Urdangarin y la Infanta Cristina, socia en todo este montaje, no están todavía imputados si ya lo está Diego Torre, el socio y los responsables de la Ciudad de las Artes y de las Ciencias de Valencia que firmaron esos contratos con esa ONG con ánimo de lucro?. Me imagino que el PP, Trillo y la Casa Real estarán metiendo horas extras para tratar de salvar algún mueble que otro, sobre todo a la Infanta.
Lo malo es que quien creó el microclima para que esto sucediera seguirá ahí felicitando las Pascuas en su mensaje de Navidad, como si nada hubiera ocurrido. Pero quien de verdad está desnudo, es el propio rey. No solo su yerno y su hija. Y quien está tocada de verdad, es esta monarquía heredera de un dictador.

Signat. Iñaki Anasagasti

El català està ben situat a Internet ! directe!cat

Els estudis sobre les llengües desprenen que el català és una de les llengües més utilitzades a la xarxa

---

Amb aproximadament deu milions de parlants, la llengua catalana segueix escalant posicions a nivell mundial. La xarxa demostra el pes del català a tot el món i cada cop més pàgines web tenen la seva versió en la nostra llengua. De fet, a nivell de pes per nombre de parlants, la llengua catalana se situa a la catorzena posició de la Unió Europea (novena segons població en el seu domini lingüístic) i al lloc 75 del món, de les més de 6.900 llengües existents. A la xarxa, el pes del català també es fa veure. Es troba en el lloc 26 en nombre de pàgines web. I les dades no enganyen.

---

El domini .cat va ser el primer domini genèric que es va atorgar a una comunitat lingüística i cultural. Al setembre de 2011, va fer 6 anys de la seva creació i ja hi ha més de 52.000 dominis .cat registrats. El bon ritme de creixement situa el domini .cat com a número 1 en termes de densitat d’informació d’un domini genèric.

A més, cada cop més pàgines web tenen la seva versió en català. A tall d’exemple, la Viquipèdia, que va néixer l’any 2001, és la tretzena llengua en nombre d’articles de l’enciclopèdia lliure. A més, és la primera llengua en termes de qualitat de les viquipèdies. Per la seva banda, Google situa la llengua catalana entre el número 10 i el número 15 pel que fa a la presència a Internet. La major part dels serveis de Google tenen també la seva versió en català (Blogger, Youtube, Picasa, Traductor, Maps, Earth, etc.).

Un dels punts febles de la presència del català a Internet són les empreses i organitzacions amb una presència important a Catalunya. També falten les versions en català de webs tan importants com Yahoo o Twitter.

En qualsevol cas, la llengua catalana se situa a la primera posició de les llengües de nacions sense Estat a nivell mundial.

El català està ben situat a Internet ! directe!cat

Fainé i Rato podrien copresidir CaixaBankia ! directe!cat

Malgrat que Bankia es troba en una situació molt complicada, el Govern aposta per visualitzar una fusió. Segueix la lluita per la seu del nou gegant bancari

---

Tal i com va avançar Directe!cat, el govern espanyol vol tancar ràpidament el nou pla de fusions d’entitats financeres que representarà la supressió del model català de caixes d’estalvi. En les properes setmanes quedarà definit qui es queda UNNIM (Caixa Sabadell, Terrassa i Manlleu); el govern aposta pel Banc Popular però no es descarta que finalment sigui Ibercaja o KutxaBank (les caixes basques), i queda vist per sentencia l’adquisició a preu de saldo de Catalunya Caixa (Caixa Manresa i Caixa Catalunya) pel BBVA.

---

És una absorció de Bankia per la Caixa o és una fusió?
Amb els números a la mà i segons els experts seria una absorció, però el govern de Rajoy vol visualitzar una fusió a parts iguals. Les pressions polítiques, entre altres, de la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperança Aguirre, i alguns barons del Partit Popular van en aquest sentit, i sobretot no volen de cap manera que la principal entitat financera resultant quedi en mans suposadament catalanes.

Les necessitats de capital per fer front als actius tòxics deixen l’entitat de Rodrigo Rato sense possibilitats de subsistir sola, un cop vista la negativa del BBVA per adquirir Bankia, tan sols l’operació amb la Caixa permet una sortida digna a l’antiga Caixa Madrid. Pel BBVA seria una absorció, per La Caixa haurà de ser una fusió.

Segons fonts consultades pel Directe!cat, des de les torres de la diagonal porten setmanes treballant per aquesta operació. No es pot oblidar, a més, que Rato ja és un home de La Caixa (ex criteria holding) i per tant fa viable la copresidencia de la nova entitat.

On tributarà CaixaBankia?
Aquesta és una de les claus de l’operació i en aquests moments es busquen fórmules imaginatives per tal de complaure les dues parts. El pacte és possible: si poden copresidir Rato i Fainé, també poden trobar la fórmula màgica per deixar clar que la principal entitat financera de l’Estat resta en mans espanyoles.

Com és finança l’operació de CaixaBankia?
Les necessitats de capital de l’operació es situen entre els 25.000 i els 50.000 milions d’euros, ja que cal garantir les necessitats de possibles pèrdues futures de l’operació. El Govern Espanyol necessita de l’autorització del Fons Europeu per poder fer l’operació, ja que el Fons de Garantia Espanyol no és suficient, i més després de l’adquisició de la CAM pel Banc de Sabadell.

I els polítics que hi diuen?
Des de la Generalitat han donat el vistiplau sempre que es mantingui la presencia catalana en l’operació, però els fets ens acaben demostrant que en els negocis amb Espanya, Catalunya sempre hi perd. En menys d’un any, de tot el model de caixes específic de Catalunya, tan sols en quedarà un banc d’origen remot català, i no s’ha produït cap assumpció de responsabilitats polítiques per aquesta pèrdua tant greu per l’economia catalana, sobretot per la petita i mitjana empresa, autònoms i emprenedors. Caldrà estar atents a les reaccions de les forces polítiques catalanes.

Vendran l’operació com una fita històrica
Des del mateix moment que el DIrecte!cat va publicar la noticia del probable naixement de CaixaBankia han saltat les alarmes per tal de controlar que l’operació sigui beneïda com una victòria de la Caixa a Catalunya. Avui els comentaris en diferents mitjans de comunicació ja van en aquest sentit, en un intent de evitar la critica a una operació difícilment justificable. En el mig i llarg termini, el naixement de CaixaBankia representa una pèrdua total del sistema financer català i una barrera més a les expectatives sobiranistes de Catalunya. Sense un model financer mínimament propi és difícil tenir complicitats en el camí cap al dret a decidir.

La fusió de CaixaBankia és segurament una operació política d’alta volada per part d’Espanya. Ens venen les engrunes de tot un procés. Si Catalunya fos un Estat mai permetria una operació com aquesta, en tot cas ho faria de veritat, absorbint Bankia i deixant clar qui mana.

Fainé i Rato podrien copresidir CaixaBankia ! directe!cat

La premsa estrangera diu la veritat sobre el passat de Fraga ! directe!cat

'The Guardian', la 'BBC' i el 'The New York Times' ressalten el paper de Fraga com a ministre de Franco i peça clau durant el franquisme, mentre la premsa d’aquí es mostra tèbia

---

Sembla que la premsa internacional sigui més conscient del que representava la figura de Manuel Fraga que no pas la premsa catalana i espanyola. Mentre les nostres publicacions feien titulars que es mostraven molt moderats en parlar del passat franquista de Fraga i ressaltaven la seva suposada importància en la construcció de la democràcia, la premsa anglòfona parlava ben clar. El The Guardian, la BBC i el The New York Times titulaven ben clarament la mort de l’últim ministre de Franco. El The Guardian deia: 'Manuel Fraga, l’últim ministre de l’època de Franco a Espanya, mor als 89 anys' ('Manuel Fraga, last minister from Spain's Franco era, dies aged 89'). Per la seva banda, el The New York Times també ho deixava clar: 'Manuel Fraga Iribarne, ajudant de Franco i de la força política espanyola, mor als 89' ('Manuel Fraga Iribarne, Aide of Franco and Spain Political Force, Dies at 89'). Finalment, la BBC titulava: 'Fraga, polític de l’època de Franco a Espanya, mor a l’edat de 89 anys' ('Spain Franco-era politician Fraga dies, aged 89').

---

Això s’enfronta al recull de reaccions i lloances que publicaven els diaris d’aquí i a les poques crítiques que es van dur a terme als grans mitjans. Només el diari ARA destacava la poca crítica al passat franquista del gallec i repassava en 7 frases del mateix Fraga les seves opinions sobre política. Pel que fa als altres diaris, la majoria es van limitar a reproduir les paraules de molts dirigents i membres de la classe política que es van desfer en elogis cap a l’últim ministre de Franco. Fins i tot, La Vanguardia publica avui un editorial que repassa 'El llegat de Fraga', obviant tot el seu passat d’abans de la transició i admirant el seu paper com a 'protagonista' de la democràcia.

Malgrat la poca presència de Fraga a la premsa internacional, The Guardian, la BBC i el The new York Times van deixar clara la veritat sobre Fraga. La BBC comença la notícia destacant que ha mort 'l’últim polític supervivent de l’època de Franco a Espanya a casa seva a Madrid'. El The New York Times posava en èmfasi la col·laboració del gallec amb la dictadura franquista.

Però qui més va ressaltar la realitat va ser el The Guardian. Al segon paràgraf de la notícia el periodista anglès autor de la notícia escrivia: 'L’habilitat de Fraga per prosperar tant a la dictadura com a la democràcia el van mantenir a la llum pública durant mig segle. Recentment, s’havia retirat del càrrec de senador als 89 anys, però mai va perdre la seva llengua viperina ni les seves maneres bel·ligerants i, de vegades, autoritàries'. I seguia destacant: '“L’homosexualitat és una anomalia” va ser una de les seves contribucions més recents en el sí del debat sobre el matrimoni homosexual'.

Així doncs, poca presència internacional, però una presència contundent. Més que no pas a la premsa espanyola i gran part de la catalana.

La premsa estrangera diu la veritat sobre el passat de Fraga ! directe!cat

The beauty of pollination - YouTube

Espectacular vídeo...



The beauty of pollination - YouTube

Anasagasti: 'El rei pot estar enfadat, però hi està implicat' - VilaWeb

Entrevista amb l'històric dirigent del PNB, un dels polítics amb més coneixement de la casa reial 

Fa gairebé deu anys va començar a denunciar des de la tribuna del congrés espanyol l'opacitat dels comptes de la família reial. I en fa tres va ser el primer a parlar públicament dels negocis sospitosos d'Urdangarín. Fins i tot va escriure un llibre, 'Una monarquía protegida por la censura' (2009), en el qual donava detalls de la vida privada del rei i dels negocis de tota la família, inclosos els del gendre. Iñaki Anasagasti, dirigent històric del PNB, ara senador, ha esdevingut aquests darrers deu anys un dels polítics amb més coneixements de la casa reial espanyola i del funcionament de la monarquia. I també un dels més crítics. En aquesta entrevista parla sense pèls a la llengua de la responsabilitat d'un rei 'poc exemplar' en l'afer Urdangarín, del pacte del PP i del PSOE amb la casa reial 'per a mantenir la ficció de la monarquia' i del fet que la infanta no hagi estat encausada 'bàsicament perquè és la filla del rei'.
–Dels negocis d'Urdangarín, ja en vau parlar fa uns quants anys i ningú no us va fer gaire cas...
–Sí, jo tenia asseguts darrere meu al senat companys socialistes de Mallorca. I totes les sospites sobre Urdangarín van començar del que m'explicaven ells, farà uns tres anys, que és quan vaig escriure el llibre sobre la monarquia.
–Què us explicaven?
–Em parlaven dels abusos de la família reial quan passava l'estiu a Mallorca. L'ús dels iots, dels guardaespatlles, del palauet de Marivent, les despeses, etc. De què representava per als mallorquins i per a la ciutat rebre aquesta família cada estiu. I ells ja em van dir que Urdangarín havia creat un institut que feia autèntics fraus a l'administració, i em van demanar si els podia facilitar la informació que jo tingués. Només van ser converses i sospites, però ja les vaig recollir al llibre.
–Urdangarín va reunir-se amb Matas a Marivent. És creïble que el rei no en sabés res?
–M'imagino que el rei estava al cas d'aquestes reunions. I m'imagino que Urdangarín no se n'amagava pas, ben a l'inrevés. Ho devia fer a la llum del dia, pensant-se que feia grans negocis.
–L'any 2006, quan va saltar el cas Palma Arena, diuen que el rei va enviar Urdangarín i la Infanta a Washington...
–Sí. I d'això, en tota democràcia normal, se'n diu encobriment, amb tots els ets i uts. Qui sap que es comet un delicte i no ho denuncia, també comet un delicte. I si a sobre hi és implicat d'alguna manera... Però esclar, quan el rei diu al discurs de Nadal que la justícia era igual per a tothom, resulta que ell és l'únic, tal com diu la constitució, que és inviolable i que no està subjecte a cap responsabilitat. I jo crec que això és el que ha passat: arriba Urdangarín i veu la impunitat i la immunitat amb què actuava el rei i diu: 'si ho fa el meu sogre, per què no ho puc fer jo?' I cau a la trampa.
–Aquest article de la constitució només afecta el rei...
–Sí. Però és el que deia Matas: 'Qui diu que no a un membre de la casa reial?' Hi havia una aura que envoltava no només el rei sinó tots els membres de la casa reial i els feia impunes i immunes.
–I la infanta Cristina, hauria de ser encausada?
–La dona de Matas ha hagut de declarar al jutge perquè era sòcia del seu marit. Quina raó hi ha per a no encausar també la infanta, que anava a mitges amb Urdangarín? A més, ser encausat no vol pas dir culpabilitat. Em sembla que aquí passa una cosa prou clara: ni la casa reial ni el PP ni el PSOE no són prou madurs per a veure una infanta al banc dels acusats.
–El PP i el PSOE?
–Sí, aquests dos partits són els pilars del sistema. Hi ha un gran pacte que ve de la Transició. Recordeu el discurs de Nadal del rei? A part l'arbre de Nadal i del pessebre, quina única foto hi tenia al costat?
–Ostres...
–Una foto de Zapatero i Rajoy junts. No hi havia cap foto amb cap membre de la família reial i, és clar, no hi havia cap foto amb Ibarretxe o amb Carod-Rovira. Per què? Perquè el PSOE i el PP són els que sostenen el sistema.
–Però els jutges són jutges i prou. Independents...
–Sí, però la infanta no és encausada bàsicament perquè és la filla del rei i perquè encara vivim sota una monarquia protegida per la censura i per molts elements. Tornant al discurs del rei, del dia 24, cal tenir en compte que el dia abans es va decretar el secret de sumari perquè no coincidís que el rei pronunciava el discurs el mateix dia en què s'encausava Urdangarín. Aquí hi ha una laxitud. M'imagino que sí això hagués caigut en mans d'un jutge nord-americà o anglès i tot seria diferent. I si la infanta seu al banc dels acusats la notícia farà la volta al món. Per tant, doni per fet que faran mans i mànigues perquè això no passi.
–Però han passat molts anys d'aquest pacte que dèieu...
–Aquest pacte es va negociar durant la Transició com qui juga a cartes amb una única conclusió clara: 'Jo no et toco a tu i tu no em toques a mi'. I tot això amb la gran complicitat, des d'aleshores, de la majoria de mitjans de comunicació, començant pel grup PRISA. Si tots aquests anys el PSOE hagués tingut una ànima ètica, la monarquia hauria durat quatre minuts.
–El rei ha acumulat una gran fortuna, que no s'explica per la paga de l'estat. Com l'ha feta?
–Ell és un servidor públic, que té totes les despeses pagades. Gairebé pot estalviar tot allò guanya. Però la cosa més greu és que després veus a la revista Forbes que és un dels homes més rics d'Europa, amb una fortuna estimada de 1.900 milions d'euros. Fas números i t'adones que els números no quadren! Només quadren si comptem les comissions que pot haver cobrat per les gestions que pot haver fet amb els xeics àrabs, o perquè la Fórmula 1 vagi a un lloc o un altre, etc. Recordem que en lloc d'anar al funeral de Delibes, el rei se'n va anar a Qatar. La seva vida privada no és gaire exemplar.
–Una de les seves funcions és, en teoria, de donar exemple...
–Sí. És curiós, perquè tot el mite de la monarquia es basa en això, en l'exemplaritat, perquè no té poder executiu, tot el poder que té és simbòlic. I el malmet amb la seva vida privada, que no és exemple de res: relacions amb algunes dones, caceres d'óssos a Romania i a Rússia, desaparicions, amics poc recomanables, etc. Per això el PP i el PSOE ho han passat tot per alt, perquè saben que el personatge no és exemplar. I per a mantenir tota la ficció de la monarquia no hi ha res millor que no parlar de la monarquia.
–Parlàveu de comissions. Sabeu si el rei podria haver intercedit en el contracte de Talgo amb els trens de gran velocitat de l'Aràbia Saudita?
–Sí que hi ha intervingut, em consta. Que hagi cobrat, no ho puc demostrar. Mireu, jo vaig participar fa tres mesos en la delegació política espanyola que va anar a l'Aràbia per mirar de convèncer els àrabs que la proposta espanyola de gran velocitat era millor que no pas la francesa, que era un 30% més cara. I sap què ens deien els ministres i els prínceps àrabs abans de començar cap reunió?
–Què?
–Deien: 'Sí sí, ja ens ha telefonat el seu rei, ja estem al cas...' Què hi pinta un rei fent gestions d'aquesta mena per un tren de gran velocitat?
–És un rei corrupte?
–Si ho digués no ho podria demostrar, perquè el tribunal de comptes no el controla i la justícia no pot actuar contra ell. Però a parer meu, diria que sí. Ara, no hi ha manera de demostrar-ho, perquè segons la constitució se li dóna una quantitat de diners i ell l'administra a la seva manera.
–Heu dit també que encara que Urdangarín fos declarat culpable, el delicte pot haver prescrit...
–Sí, no sóc expert en la matèria, però diuen que hi ha delictes econòmics que prescriuen al cap de cinc anys, i al cap de deu. És absurd, però és així. Pots passar més anys a la presó per haver robat una gallina que no per haver robat cinc mil milions... Però imagineu que es demostrés que hi ha delicte i després resulta que ha prescrit. L'escàndol seria tan sonat que faria molt de mal a la monarquia. Si això passés, i pot passar, el rei ja no tindria el valor de dir que la justícia és igual per a tothom...
–Tot plegat pot fer caure la monarquia?
–Aquest cas, acabi com acabi, ja ha dissipat el perfum màgic que envoltava la monarquia. I ja veurem l'èxit que tindran les maniobres d'uns i altres, fins a quin punt la infanta Cristina podrà aguantar al marge de tot, i fins a quin punt el rei apartarà del tot Urdangarín. Però és evident que la gent jove, que ja veia la monarquia com una cosa anacrònica, ara la veu incomprensible.
–Per tant, pot passar que en un futur no gaire llunyà es vegi forçada a plegar...
–No ho crec. En tot cas, la casa del rei mirarà de passar pàgina amb la successió i de potenciar màximament la figura de Felip de Borbó amb una imatge renovada. Aquesta serà la seva estratègia i sospito que se'n sortirà.
–Si el rei es desentén d'Urdangarín, es pot donar el cas que aquest airegi algunes de les activitats del seu sogre?
–Ho veig difícil. Jo crec que li deuen dir: 'Escolta, noi, aguanta, passa aquest tràngol i després ja t'arreglarem la vida.' Crec que deuen jugar amb ell d'aquesta manera. I no perdem de vista que per molt que xerri, ara Urdangarín ja no té gens de credibilitat.
–Per a acabar, què us diu el nas? Com acabarà el cas Urdangarín?
–D'una manera o altra hi haurà culpabilitat, però se cercarà algun subterfugi perquè no vagi a la presó, aprofitant que no té antecedents... Tindrà una gran sanció social, però no anirà a la presó.
–Havíeu arribat a imaginar, tot amb tot, que la cosa arribaria fins en aquest punt?
–Urdangarín era un noi basc que jugava a handbol a Barcelona, on festejava una noieta. En condicions normals hauria muntat un restaurant. Però entra en una nova família i veu el que veu. I, què coi!, decideix de participar-hi. Ara, no és gens comprensible que fa uns anys es comprés una casa de sis milions d'euros a Pedralbes i que ningú no demanés d'on treia els diners. El rei pot estar molt enfadat, com diuen, però hi està molt implicat.

Bloc d'Iñaki Anasagasti, amb diversos apunts sobre la casa reial

Entrevista amb Andreu Manresa, el periodista que més informació ha acumulat sobre el cas:
Andreu Manresa: 'Les empreses d'Urdangarin eren una màquina de fer diners' (29.12.2011)

Notícies relacionades

• L'Audiència espanyola es nega a fer-se càrrec del cas Undargarín (04.01.2012)
• L'ex-president del València 'es va sentir obligat' a donar diners a Urdangarín (03.01.2012)
• El govern balear va pagar a Urdangarín 1,4 milions sense justificar (03.01.2012)
• El govern valencià va pagar a Urdangarín 3,5 milions d'euros i, el govern català, 34.000 (02.01.2012)
• L'encausament d'Urdangarín ressona a la premsa internacional (30.12.2011)
• La infanta Cristina, propietària d'una de les empreses que rebia fons desviats (29.12.2011)

Anasagasti: 'El rei pot estar enfadat, però hi està implicat' - VilaWeb

EUA respecta més el català que Espanya ! directe!cat

Es pot votar en català a la NBA i no a l’ACB: la pàgina web de la millor lliga del món permet votar els millors jugadors de bàsquet en català

---

Mentre que la lliga de bàsquet més important del món, la NBA té un petit gest amb la nostra llengua a la seva web, que ens permet votar en català els millors jugadors de la lliga pel partit de les estrelles de 2012 a celebrar a Orlando, la que diuen ser la millor lliga d’Europa, la de l’Estat espanyol, és orfe en el respecte a la pluralitat lingüística de l’Estat en la seva pàgina web, malgrat el patrocini milionari d’ENDESA. Segueix en aquest sentit la tradició espanyola de no reconeixement de la diversitat, malgrat l’àmplia representació catalana tant en equips com en dirigents a l’ACB.

---

Tampoc la lliga de futbol professional espanyola o la resta d’esports professionals expressa la més mínima voluntat de respecte a la pluralitat. Atès que la llengua és un aspecte molt lligat a l’Estat propi, sembla difícil que un país com Espanya respecti les diverses llengües del país.

En aquest enllaç amb el document elaborat per la Plataforma per la Llengua sobre l’ús de les llengües pròpies en webs oficials, podem comprovar com l’Estat Espanyol és un dels estats més sectaris amb les llengües minoritàries.

EUA respecta més el català que Espanya ! directe!cat

Quartett a l'Atrium Teatre de Barcelona

Ahir dimarts al vespre vaig anar a veure 'Quartett', de Heiner Müller, protagonitzat per Marta Domingo i Raimon Molins, amb direcció de Jordi Prat i Coll, i versió catalana de Feliu Formosa.

Va ser una experiència una mica decebedora.
Vaig veure fa molts anys a La Cuina de l'Institut del Teatre un taller d'aquesta obra, i em va entusiasmar.
Ahir, al tornar-lo a veure (jo en aquell temps no havia vist Les Amistats Perilloses en cinema) em vaig adonar que és un text molt dens i complicat de dir. Cal deixar clar que els actors són excel·lents, i tenen una depurada tècnica... i potser aquí és on la cosa em va decebre: molta tècnica però poca emoció. O millor dit, poca transmissió d'emocions.

Això sí, cal dir que l'escena més sexual de totes, on en Valmont es posa un enorme penis postís, va ser la millor -amb diferència- de totes. Els recursos d'intercanviar-se els personatges entre actor i actriu, hagués resultat molt efectiu si hagués aconseguit que entenguéssim millor l'ànima dels dos personatges, però no es va avançar gaire en aquest sentit.

Jo diria que, principalment, el plantejament de direcció va ser massa tècnic i es va deixar de banda mostrar QUÈ ELS PASSA a tots dos. I no serà que el text de Müller no expliqui coses força grosses que els passen, a aquesta parella! Con en la versió fílmica, endevinem gent acomodada, burgesa, intel·ligent i sensible, però amb poca feina i molts vicis, avocada a l'avorriment i el desencís, que prenen forma en aquesta juguesca sexual continuada, de persones que maleeixen l'amor i fan del plaer i la seducció (sobretot Valmont) la seva única manera de combatre el buid existencial. Per a una persona que no entengués totalment el vocabulari i els jocs del text -i encara i axií-, resulta difícil captar realment quins són els sentiments de cadascú en cada moment. I això és precisament el principal problema: entendre bàsicament què passa, QUÈ ELS PASSA, encara que no entenguis el text al 100%.

És una opinió, és clar.

¿Son útiles los recursos educativos online para profesores?

Las herramientas digitales se multiplican pero se resisten a entrar en el aula

Tecnología | 02/01/2012 - 11:59h- LA VANGUARDIA

Anna Solana

No faltan propuestas. YouTube presentó hace poco una plataforma para escuelas. Vídeos educativos cuidadosamente seleccionados y debidamente ordenados por temas. El MIT ofrece cursos online gratuitos y Microsoft dice haber creado una “nueva experiencia de búsqueda social para estudiantes” con So.cl (pronunciado “social”).
En España, también existen buscadores sociales inteligentes con contenidos educativos, como el recién nacido Tiching, e iniciativas más veteranas como Educared, impulsada por la Fundación Telefónica. Además, el Ministerio de Educación cuenta con el Instituto de Tecnologías Educativas (ITE), y en Catalunya, la red XTEC del Departament d'Ensenyament de la Generalitat, integra contenidos multimedia de diversos tipos.
Según un estudio publicado por el ITE en noviembre del 2011, la mayoría de profesores considera que el uso de las TIC en el aula ha aumentado la motivación del alumnado, pero curiosamente el 60% considera que las herramientas digitales no restarán protagonismo al libro de texto. C. Planella, profesora de instituto, lo confirma. Cuenta que en su centro, las aulas están equipados con “proyectores, ordenador para el profesor y wifi”. “Los alumnos también disponen de portátiles, pero se continua usando el libro de siempre y, de vez en cuando, el libro digital, aunque es cierto que depende del docente.”
Para Pere Marqués, profesor de tecnología educativa de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el problema estriba en la falta de tiempo del docente para seleccionar recursos adecuados. Por ello, Marqués considera que hoy por hoy las herramientas con mayor valor añadido son los libros digitales. “Están más orientados al profesorado. En cambio, los portales o redes sociales están más atomizados y es el docente quien tiene que buscar lo que puede serle útil para las clases”, afirma.
Aún así, el experto se muestra convencido de que “la digitalización es un proceso imparable” y de que es la escuela la que tiene que “capacitar a los alumnos”. Algo, que según subraya, “va más allá de los llamados nativos digitales, que saben jugar con todo tipo de dispositivos pero no tienen muy claro cómo usar las TIC de forma eficaz y eficiente.” Marqués reclama para ello fuentes “que faciliten la búsqueda de contenidos adecuados y su utilización”.
Ferran Casals le da la razón. El cofundador de Tiching asegura que “en el sector de la educación no existen referencias claras en Internet” y que es fundamental que tanto profesores como alumnos puedan encontrar fácilmente aquello que buscan. Ésta es, dice, la necesidad que Tiching quiere cubrir. La web, que Casals define como “una red educativa que integra a la vez un buscador de contenidos digitales educativos y una red social” quiere convertirse en “un punto neutro de encuentro para la comunidad educativa global con contenidos adaptados a la manera de aprender y de enseñar de cada persona”.
De momento, tiene indexados más de 50.000 recursos y tiene presencia en Argentina, Colombia, México y Perú, además de España. Durante el 2012, subraya Casals, Tiching tiene previsto atacar el mercado anglosajón y seguir extendiéndose por América Latina. El cofundador de la red educativa admite que todavía no tienen claro el modelo de negocio, lo que no significa que no tengan pensadas “posibles formas de sacarle rendimiento a la plataforma” para hacer sostenible la iniciativa. “Lo primordial ahora es hacer un buen proyecto, un proyecto que tenga sentido y que cumpla una función educativa”, afirma.
Que los profesores puedan utilizarla en sus clases es otro tema. “Si los docentes ven que el tiempo que invierten en portales de diversa índole no les facilita el trabajo, dejarán de usarlos. La clave para conseguir que mejore su uso en clase es hacer las cosas bien”, concluye Pere Marqués.

Son útiles los recursos educativos online para profesores

Sir Ken Robinson: Las escuelas matan la creatividad TED 2006 - YouTube

Interessant reflexió, en to distès i divertit, però... ai, quin mal que fa!!!



Sir Ken Robinson_Las escuelas matan la creatividad TED 2006 - YouTube

Sense els Països Catalans no hi hauria cas Urdangarin ! directe!cat

directe!cat

Empreses i entitats catalanes de tota mena, algunes d’elles considerades catalanistes han finançat el cas Urdangarin

---

Aquests dies la premsa del país va carregada del cas de corrupció del Duc de Palma. El gendre del Rei, Iñaki Urdangarin, va camí de convertir-se en el màxim patrocinador del republicanisme espanyol. Un cop aixecat el secret de sumari han començat a sortir a la llum pública el reguitzell d’entitats i empreses que han fet possible el cas Urdangarin, i entre elles algunes de sorprenents, i confirma que a part del País Valencià (Ajuntament de València 1,5MEUR, Generalitat 1,9MEUR) i de les Illes Balears (Govern Balear 2,6MEUR), Catalunya hi té un paper important. És a dir que sense els PPCC no hi ha cas.

---

El llistat d’entitats és llarg. Es pot començar per algunes com araMutua Intercomarcal (232.000.-€) ho diu el seu nom, una mútua dedicada als accidents de treball, Fundació Esade (122,528,.€) la més clàssica de les escoles de negocis, Fundació Privada Abertis (116.000.-€) diners dels peatges catalans destinats a un bon servei, Ajuntament de Mataró (86.351.-€) un gest simpàtic d’un ajuntament sanejat, Generalitat de Catalunya (75.425.-€) un gest del tripartit cap a la monarquia, Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Cat. (75.400.-€) un gest sanitari transcendental, Joieria Tous (69.020,.€) uns clàssics ossets per a la família, Gas Natural SDG SA (55.680.-€) per evitar nous fracassos de compra d’empreses, Valero Rivera Asesoramiento Deportivo SL (53.360.-€) amistats perilloses entre entrenador i jugador.

Però la llista segueix i sobretot segueix impactant. La Fundació Privada Bioregio de Catalunya (48.180.-€) bio-diners en estat pur, Abacus sdad. Coop. Catalana Limitada (28.679.-€) noves inversions en comunicació, Johan Cruyff Academics International SL (23.336) amistats esportives al límit, Col·legi oficial d’Infermeres i Infermers de Girona i Lleida (17.400.-€ cada col·legi) més gestos sanitaris, Fundació Privada Joventut (17.400.-€) fundació lligada a l’equip de bàsquet de la Penya, Agency Sports & Entertainment SA (17.383.-€) empresa presidida per Gabriel Masforroll, ex directiu del FCBarcelona.

I com a sorpresa final, trobem l’Ajuntament de Barcelona (11.999.-€) i la Diputació de Barcelona (11.600.-€) més diner públic pel gendre real, Digec,S.A. (10.457.-€) l’enciclopèdia catalana al servei de la monarquia, Fed. Cooperatives Treball de Catalunya (6.960.-€) la solidaritat treballadora, Tallers per a persones amb discapacitat psíquica de Cat (5.900.-€) la discapacitat amb la monarquia. Seria un gest per part d’aquestes empreses i entitats que donessin una explicació pública sobre el que obtenien amb aquestes aportacions.

Els bancs i caixes que han rebut ajudes públiques revelen els sous dels seus directius

No sé si cal dir res més....


Redacció Actualitzat a les 07:57 h 31/12/2011 - www.324.cat

Les caixes d'estalvi que han rebut ajuts públics han donat a conèixer aquest divendres el detall dels salaris dels seus directius. Aquesta dada, que fins ara no se sabia, ve marcada per les noves normes de transparència dictades pel Banc d'Espanya, en un moment en què aquestes entitats acumulen uns 10.000 milions d'euros en ajudes públiques. Rodrigo Rato, president de Bankia, la primera caixa de l'estat en volum d'actius, guanya 2,2 milions d'euros l'any, sense comptar la part variable. En el cas de Catalunya Caixa, Adolf Todó, que va ser fitxat fa tres anys per intentar redreçar la situació de l'entitat, cobra un milió i mig d'euros anuals, incloent el pla de pensions. En el cas del grup Unnim, el seu actual director general, Jordi Mestre, cobra en total prop d'un milió, concretament 963.000 euros. Per la seva banda, Caixa Penedès, integrada en el grup Mare Nostrum, encara no ha fet públiques les dades.

El Banc d'Espanya va donar fins al 31 de desembre a bancs i caixes ajudades pel FROB per fer un gest de transparència: publicar el sou dels seus directius i consellers.

Els bancs i caixes afectats eren força reticents a publicar les dades per l'impacte que poden tenir en la seva imatge, però no els queda més remei de fer-ho.

En el cas d'alguns directius que van integrar-se a Bankia procedents de Caixa Laietana, Bancaja o la Caja de Canarias, s'han acollit a la Llei de Protecció de Dades -una possibilitat prevista per la circular del Banc d'Espanya- i s'han negat a facilitar els seus salaris.

Alts sous, mala imatge
Les retribucions astronònomiques d'alguns directius d'entitats financeres en crisi i els elevats plans de pensions que s'havien autoassignat han generat moltes crítiques els últims mesos.

Hi ha hagut dos casos paradigmàtics: Caixa Penedès, on quatre directius es van assignar pensions de fins a 20 milions d'euros, i les indemnitzacions a directius de Nova Caixa Galicia, de fins a 11 milions d'euros.


Els bancs i caixes que han rebut ajudes públiques revelen els sous dels seus directius