Benvinguda

Benvinguts/des al meu bloc.
Sóc tianenc des dels 2 anys, amb anades i vingudes per motius de feina i personals, des del
nou segle que visc de forma definitiva al 'meu' poble.
Ara, arribada la cinquantena, he resolt comprometre'm políticament amb la independència del meu país: primer a la consulta Tiana Decideix, el desembre de 2009, i després de la creació de Solidaritat Catalana per la Independència, adherint-me i formant part del nucli del nou espai polític, especialment a nivell local i comarcal.
A partir de les eleccions municipals de 22 de maig de 2011, on la llista de Solidaritat per la Independència es va quedar a les portes d'aconseguir representació a l'Ajuntament de Tiana, vaig crear aquest bloc per anar expressant el meu parer sobre les coses que van passant al meu poble, i també sobre coses més globals de pensament social i polític, per dialogar amb tots aquells que hi vulgueu aportar coses.
Ara, abandonada la meva militància política de partit des de principis de 2013, la meva feina, com la de milers de catalans de la societat civil, es centra en entitats com el Fòrum Tiana Decideix, que alhora és la territorial tianenca de l'ANC. Aquest moviment ve de baix, i des de baix l'hem d'empènyer.

dijous, 29 de maig del 2014

Joan-Ramon Laporte, jefe del servicio de farmacología en Valle Hebrón: "Las medicinas curan o causan cualquier enfermedad"

IMA SANCHÍS


Foto: Xavier Cervera

Alma médica
No debió ser fácil crear hace 26 años una fundación (Institut Català de Farmacología) que investiga y denuncia los fármacos que representan algún peligro para la salud. Habrá de todo, pero en la industria farmacéutica hay sobre todo dinero, poder e influencias. "..Parece que hayan perdido su alma médica y se hayan quedado únicamente con su alma comercial", dice Laporte que sabe de lo que habla, entre otras cosas presidió el comité de medicamentos esenciales de la OMS (2003/04) cuando se consiguió que se aprobaran los antirretrovirales genéricos que salvaron tantas vidas en África. Aquí ofrezco solo una décima parte de lo mucho que me contó: el negocio de la salud da para hablar.

La diferencia entre un medicamento y un veneno radica en la dosis.

¿Analiza fármacos que ya están en el mercado?
Sí, porque cuando un fármaco sale al mercado ha sido probado por unos pocos miles de voluntarios, pero al comercializarse en todo el mundo es tomado por millones de personas y es entonces cuando pueden aparecer efectos indeseados, en ocasiones con desenlace mortal.

¿Cuál es el medicamento que más gente ha matado?
La aspirina, porque es el medicamento que más gente ha tomado y la percepción de su riesgo está distorsionada. A dosis bajas -cien miligramos al día- es un excelente protector cardiovascular, pero a dosis analgésicas -un gramo- puede producir hemorragia gastrointestinal.

¿Hay datos?
En Catalunya se producen unos 3000 casos anuales de hemorragia gastrointestinal de los que un 40% son atribuibles a la aspirina y a otros antiinflamatorios. En EE.UU. mueren al año por hemorragia gastrointestinal por antiinflamatorio unas 15.000 personas; mientras que de sida mueren 12.000.

Impactante.
Cualquier enfermedad puede ser producida por un medicamento: un infarto de miocardio por un antiinflamatorio y por muchos otros fármacos; una neumonía, cualquier enfermedad neurológica o patología psiquiátrica puede ser favorecida por medicamentos.

Veo que lo de los efectos secundarios va en serio.
Muchos causan depresión, como algunos que tratan la presión arterial o los diuréticos en personas de edad avanzada. Los medicamentos para el insomnio pueden provocar crisis de agresividad, muchos casos de irritabilidad al levantarse se debe a medicamentos de este tipo, como las benzodiacepinas u otros hipnóticos de acción corta.

¿Estamos hipermedicados?
Sí, llegamos al punto de que cuando una persona está triste se dice coloquialmente que esta depre. Los antidepresivos solo sirven para una depresión profunda, y la tristeza no es una enfermedad, es una reacción saludable.

¿No hay medicamento sin efectos indeseados?
No, cada medicamento tiene su peaje. La Agencia Europea del Medicamento calcula que cada año fallecen en Europa 197.000 personas a causa de efectos adversos. En EE.UU. los efectos adversos son la cuarta causa de muerte, detrás del infarto de miocardio, el ictus y el cáncer; y por encima de la diabetes, las enfermedades pulmonares y los accidentes de tráfico.

¿Es una lotería?
No, si la toma o la prescripción del medicamento fuera más atenta a los riesgos que conlleva se calcula que se podría evitar entre un 65% y un 75% de estas muertes.

Anunciar fármacos por televisión debería estar prohibido.
Opino lo mismo. En España solo se pueden anunciar los que no financia la Seguridad Social, sino la arruinarían. Somos el país de Europa que en relación al PIB, más medicamentos consume.

Hablemos de sus precios.
Son arbitrarios. Fabricar el medicamento más caro, de cien a quinientos euros, no cuesta más de dos euros incluyendo el envase. Supuestamente pagamos el esfuerzo de investigación. Pero entre un 30% y un 40% del gasto medio de los laboratorios se destina a la promoción comercial.

El precio lo negocia el Gobierno.
Sí, pero con poco éxito. En España el precio del medicamento está alcanzando el de Alemania que nos duplica la renta per cápita.

Qué gran negocio.
Según el informe de desarrollo de la ONU es el tercer sector económico detrás de la industria armamentística y el narcotráfico.

Dicen que se inventan cada año nuevas enfermedades.
Sí, sobre todo en relación con la mente y el sexo. Convierten la timidez en enfermedad y la medicalizan. Ahora se han inventado la disfunción sexual femenina: “Padeces disfunción sexual femenina..., no se ría...

De acuerdo.
…Si en los úlitmos seis meses has rechazado una proposión de relación sexual o no has tenido una con satisfacción plena”. Cada vez que se reúne uno de los comités de hipertensión arterial (el estadounidense, el europeo, o el de la OMS) bajan el nivel de presión arterial considerado normal, y lo mismo ocurre con el colesterol.

Explíqueme.
En pocos años se ha disminuido de tal manera el límite de normalidad del colesterol que cada vez hay más población que debe tratarse. En EE.UU. ha aumentado de 3 millones de personas a 25 en 10 años.

Asombroso.
La industria farmacéutica dedica el doble (en España el triple) de su presupuesto a promoción comercial que a investigación. Una visita del representante comercial viene a generar unas 35 nuevas recetas del medicamento. Lo asombroso es que no haya en Sanidad una especie de central de compras de medicamentos con gente formada.

¿Quién se ocupa de la formación continuada del personal sanitario?
Los laboratorios, así que es muy difícil asegurar que no haya una influencia de intereses comerciales.


Leer más: http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110124/54105214595/las-medicinas-curan-o-causan-cualquier-enfermedad.html#ixzz338fySh00

Síguenos en: https://twitter.com/@LaVanguardia | http://facebook.com/LaVanguardia

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20110124/54105214595/las-medicinas-curan-o-causan-cualquier-enfermedad.html

dimecres, 28 de maig del 2014

Les famílies aporten el 90% de la recaptació d'impostos, mentre les grans empreses no arriben al 2% - Ara.cat

Les famílies aporten el 90% de la recaptació d'impostos, mentre les grans empreses no arriben al 2%

Una campanya d'Oxfam Intermón, "Tant tens, tant pagues?", demana un nou model fiscal: no apujar més l'IVA, eliminar escletxes legals per evadir impostos i lluita contra el frau
La política fiscal ha de ser el cor del model de cada país i en el cas de l'espanyol i el català es demostra com un instrument que afavoreix el creixement de les desigualtats. Les famílies aporten nou de cada deu euros que es recapten a l'Estat via impostos, mentre que la contribució a les arques públiques de les grans corporacions no arriba ni al 2%, segons es desprèn de l'informe "Tant tens, tant pagues?" que Oxfam Intermón ha presentat aquest dimecres.
Les famílies van aportar el 2011 (l'últim any amb dades desagregades) gairebé 50 vegades més a les arques públiques que les grans empreses a Espanya, una situació que afavoreix tenir un sistema fiscal "amb uns forats immensos", ha lamentat el director d'Oxfam a Catalunya, Francesc Mateu. "És el que explica que tot i tenir els tipus nominals més elevats de la UE, la recaptació final estigui entre les més baixes," ha afegit.
La tributació que paguen les rendes del treball (a través de l'IRPF de tots els treballadors) és el que sosté les arques públiques, mentre que les rendes del capital gaudeixen d'instruments per escapar-se d'aportar el que els pertocaria. "Com pot ser que el tipus màxim de l'IRPF sigui del 56% a Catalunya mentre el màxim que pugui tributar una gran fortuna arribi al 27%?", s'ha preguntat l'inspector d'Hisenda del sindicat Gestha Miguel Ángel Mayo.
L'Impost de Societats és una mostra dels trucs legals que permeten a les empreses (les grans sobretot) pagar molt menys del que suposadament els tocaria. El 76% de la recaptació d'aquest impost, de fet, prové de les pimes, mentre que les grans corporacions, que sobre el paper haurien de tributar un 30% acaben pagant un 3,5% de mitjana.
L'informe recull detalladament les pràctiques que les empreses fan per no pagar o pagar molt menys d'Impost de Societats: crear un endeutament fictici (ja sigui obrint una filial en algun país on es paga molt menys i així deduir aquestes despeses de la base imponible a Espanya o bé generant endeutament via internacionalització) o bé jugar amb els ingressos i despeses per generar pèrdues.
No apujar l'IVA, sí lluitar contra el frau
Mentre aquestes desigualtats persisteixin, Mateu s'ha mostrat contrari de plantejar una reforma fiscal que passi per apujar encara més l'IVA. "Apujar l'IVA encariria els aliments, el consum que fa tothom, amb el risc d'ofegar encara més la classe mitjana, castigar els pobres que ja no disposen de rendes mentre n'hi ha uns quants de més rics que segueixen sense pagar", ha dit el director d'Oxfam Intermón.
La campanya engegada a Espanya, a través d'un decàleg de propostes, coincideix amb el debat sobre la reforma fiscal que es proposa fer el govern. Oxfam Intermón rebutja que s'abaixin les cotitzacions que paguen les empreses i proposa un decàleg de mesures per afavorir que el sistema fiscal sigui més just i equitatiu, amb un objectiu redistributiu real.
La lluita contra el frau fiscal ha de ser un eix fonamental d'aquesta estratègia espanyola. Segons les dades elaborades per la Plataforma per una Fiscalitat Justa, a Catalunya el frau fiscal se situa en 16.000 milions d'euros. Només en evasió d'impostos (excloent el frau a la Seguretat Social) l'Estat deixa d'ingressar cada any més de 59.500 milions d'euros, segons l'informe d'Oxfam.
Contingut relacionat

Les famílies aporten el 90% de la recaptació d'impostos, mentre les grans empreses no arriben al 2%

Les famílies aporten el 90% de la recaptació d'impostos, mentre les grans empreses no arriben al 2% - Ara.cat

Les famílies aporten el 90% de la recaptació d'impostos, mentre les grans empreses no arriben al 2%

Una campanya d'Oxfam Intermón, "Tant tens, tant pagues?", demana un nou model fiscal: no apujar més l'IVA, eliminar escletxes legals per evadir impostos i lluita contra el frau
La política fiscal ha de ser el cor del model de cada país i en el cas de l'espanyol i el català es demostra com un instrument que afavoreix el creixement de les desigualtats. Les famílies aporten nou de cada deu euros que es recapten a l'Estat via impostos, mentre que la contribució a les arques públiques de les grans corporacions no arriba ni al 2%, segons es desprèn de l'informe "Tant tens, tant pagues?" que Oxfam Intermón ha presentat aquest dimecres.
Les famílies van aportar el 2011 (l'últim any amb dades desagregades) gairebé 50 vegades més a les arques públiques que les grans empreses a Espanya, una situació que afavoreix tenir un sistema fiscal "amb uns forats immensos", ha lamentat el director d'Oxfam a Catalunya, Francesc Mateu. "És el que explica que tot i tenir els tipus nominals més elevats de la UE, la recaptació final estigui entre les més baixes," ha afegit.
La tributació que paguen les rendes del treball (a través de l'IRPF de tots els treballadors) és el que sosté les arques públiques, mentre que les rendes del capital gaudeixen d'instruments per escapar-se d'aportar el que els pertocaria. "Com pot ser que el tipus màxim de l'IRPF sigui del 56% a Catalunya mentre el màxim que pugui tributar una gran fortuna arribi al 27%?", s'ha preguntat l'inspector d'Hisenda del sindicat Gestha Miguel Ángel Mayo.
L'Impost de Societats és una mostra dels trucs legals que permeten a les empreses (les grans sobretot) pagar molt menys del que suposadament els tocaria. El 76% de la recaptació d'aquest impost, de fet, prové de les pimes, mentre que les grans corporacions, que sobre el paper haurien de tributar un 30% acaben pagant un 3,5% de mitjana.
L'informe recull detalladament les pràctiques que les empreses fan per no pagar o pagar molt menys d'Impost de Societats: crear un endeutament fictici (ja sigui obrint una filial en algun país on es paga molt menys i així deduir aquestes despeses de la base imponible a Espanya o bé generant endeutament via internacionalització) o bé jugar amb els ingressos i despeses per generar pèrdues.
No apujar l'IVA, sí lluitar contra el frau
Mentre aquestes desigualtats persisteixin, Mateu s'ha mostrat contrari de plantejar una reforma fiscal que passi per apujar encara més l'IVA. "Apujar l'IVA encariria els aliments, el consum que fa tothom, amb el risc d'ofegar encara més la classe mitjana, castigar els pobres que ja no disposen de rendes mentre n'hi ha uns quants de més rics que segueixen sense pagar", ha dit el director d'Oxfam Intermón.
La campanya engegada a Espanya, a través d'un decàleg de propostes, coincideix amb el debat sobre la reforma fiscal que es proposa fer el govern. Oxfam Intermón rebutja que s'abaixin les cotitzacions que paguen les empreses i proposa un decàleg de mesures per afavorir que el sistema fiscal sigui més just i equitatiu, amb un objectiu redistributiu real.
La lluita contra el frau fiscal ha de ser un eix fonamental d'aquesta estratègia espanyola. Segons les dades elaborades per la Plataforma per una Fiscalitat Justa, a Catalunya el frau fiscal se situa en 16.000 milions d'euros. Només en evasió d'impostos (excloent el frau a la Seguretat Social) l'Estat deixa d'ingressar cada any més de 59.500 milions d'euros, segons l'informe d'Oxfam.
Contingut relacionat

Les famílies aporten el 90% de la recaptació d'impostos, mentre les grans empreses no arriben al 2%

dimecres, 21 de maig del 2014

Jo hi vaig ser! (a la Via Catalana de l'11 de setembre de 2013) gigafoto

Remenant per la web de l'ANC, m'he trobat amb la foto, que forma part de la Gigafoto que es va fer a tota la Via Catalana per la Diada de l'11 de setembre de 2013. Jo era a Camarles, tram 70, per la zona del Delta de l'Ebre, amb el meu amic Claudio. Un italià que fa més pel país que mols nascuts aquí. És el país que tenim... :-P



diumenge, 18 de maig del 2014

ARA.cat - Zygmunt Bauman: “Zuckerberg va trobar una mina d’or: la por de la gent a la soledat”

Xarxes Socials”A Facebook pots fer 500 amics en un dia, més dels que jo he pogut fer en 90 anys” Llibertat”L’individu no pot ser lliure si no té una certa seguretat, proporcionada per una comunitat que l’ajudi”


La riquesa d’uns quants beneficia tothom? Per què va centrar-se en aquesta qüestió per al seu llibre?
A la història de la humanitat sempre hi ha hagut pobres. Però, en retrospectiva, podem dir que hi havia un toc humà en les desigualtats humanes, un toc que es va perdre amb l’inici de la Revolució Industrial. Totes les obligacions inculcades i els deures morals, tota la idea del progrés de la humanitat va quedar enterrada a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. El 1945, després de la Segona, van venir els Trenta Anys Gloriosos. Tots els països europeus van entendre que tenien el deure de protegir de manera col·lectiva els seus habitants de totes les desgràcies col·lectives i de les derrotes individuals. D’això se’n va dir estat del benestar. A Anglaterra el va dissenyar Lord William Beveridge. No era socialista, era un liberal, però creia que el liberalisme consistia en la llibertat de l’individu. I l’individu no pot ser lliure si no té una certa seguretat, proporcionada per una comunitat que l’ajudi. Tot això es va acabar amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher.
I l’efecte trickle down . La riquesa dels rics goteja cap a les classes mitjanes.
D’això en vam dir neoliberalisme. De la societat basada en el supòsit de solidaritat vam passar a una societat basada en la competitivitat. En certa ocasió, Henry Ford va doblar el sou dels seus treballadors, i els capatassos van protestar. Però ell els va dir: “Ho faig perquè els meus treballadors puguin comprar els meus cotxes, esclar!” Sabia que la seva riquesa depenia dels seus treballadors, igual que els seus treballadors depenien de Henry Ford. Henry Ford va renunciar a una part de la seva avarícia, i gràcies a això els seus treballadors també eren menys militants. Ara vivim en el que jo anomeno temps puntillista. Avancem per puntets, per episodis aïllats. No hi ha previsions a llarg termini. Ara volen que els treballadors es facin responsables d’ells mateixos. Volen que els treballadors provin a l’empresa que valen la pena. Això implica austeritat i retallades. Avui, el que qualsevol empresa contemporània produeix és sospita i competició mútua. Hem passat de la societat dels jardiners, responsables que tot sigui al seu lloc, a la dels caçadors, que només els interessa omplir el seu cistell i no els importa el desastre que deixin al seu pas. Vivim en una època d’avarícia il·limitada. Aquesta vegada la desigualtat no es mitiga mitjançant altres coses.
Mitjançant un estat del benestar?
El sociòleg alemany Ulrich Beck diu que ara és l’individu, com vostè, Antoni, o com jo, qui ha de trobar de manera individual el talent, els recursos, la intel·ligència, l’enginy, etc., per resoldre els problemes socials. Un altre resultat de tot això és la sensació d’estat d’incertesa contínua, perquè el control de la teva vida llisca més enllà dels teus esforços. Facis el que facis, no saps què passarà, t’agafarà per sorpresa. Vostè era a Washington just després que el crèdit es col·lapsés. La gent de sobte es va adonar que havia estat vivint de préstec. La incertesa sobre el futur és una lliçó que tots hauríem d’aprendre d’aquell col·lapse. La segona lliçó va ser la impotència, en el sentit que els recursos a la nostra disposició estarien molt per sota del necessari per a la gravetat del que passaria. I si ajuntes els sentiments d’incertesa i d’impotència, apareix la humiliació: “No serveixo per a res”.
Ni per comprar.
¿Sap com va introduir-se la targeta de crèdit? No se’n recorda; era massa jove, vostè.
Gràcies!
Es va introduir amb l’eslògan: “Treu l’espera als teus desitjos”. Molt atractiu. Abans, si volia comprar-me una cosa, havia d’estalviar cada centau, i esperar cinc o sis anys per aconseguir-ho. Ara és una època en què sabem del cert que no podem tornar a fer les coses com les fèiem en el passat, però tampoc sabem cap on anar.
La seva tesi és dura, i d’alguna manera trista. Perquè diu que la principal víctima de les desigualtats creixents serà la democràcia.
Sí. És així! Thomas Pikety escriu a Le capital au XXIe siècle [El capital al segle XXI] que a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, un dels documents fundacionals de l’era moderna (1789, Revolució Francesa), el primer article diu que les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna. La tesi de Piketty és que aquest enllaç entre la utilitat comuna i els sous s’ha trencat completament. Avui, les 85 persones més riques del món tenen tants diners com tota la meitat més pobra del planeta, uns 3.500 milions de persones. El resultat és que el capitalisme genera, i cito textualment, “una desigualtat arbitrària i insostenible de manera automàtica”, que mina radicalment els valors meritocràtics sobre els quals es basen les societats democràtiques. Per això la primera víctima d’aquesta situació és precisament la democràcia, que es basava en la idea de meritocràcia. No tothom és igual. N’hi ha que neixen talentosos o pencaires, i n’hi ha de més mandrosos i que no tenen talent. Però la igualtat consisteix en el fet que tothom té l’oportunitat de demostrar el seu valor, que tothom pot escollir l’educació i així tens assegurat que la societat es fixarà en tu i que se’t donarà la posició social que s’adequa a les teves qualitats. Aquest principi meritocràtic ja no funciona. El 50% dels graduats aquest any a les universitats encara busquen feina. És la primera generació després de la Segona Guerra Mundial que no somia anar més enllà de la generació dels seus pares, sinó mantenir els estàndards pels quals van lluitar els seus pares.
Expliqui’m la seva tesi sobre l’amor i els dispositius electrònics.
Per què Mark Zuckerberg ha fet 50.000 milions de dòlars? Perquè ha trobat una mina d’or: la por de la gent a la soledat. Un altre exemple que segurament no recorda perquè era massa jove, la introducció del walkman. El walkman va ser el primer reproductor de música portàtil.
Gràcies, Sr. Bauman, però... i tant que me’n recordo!
Es va introduir amb l’eslògan “Mai més sol”. Va capturar l’estat anímic humà, ja que de sobte s’havia passat a viure en una societat molt individualitzada. Per evolució, som animals socials, no podem viure sense la societat. Sòcrates ja ho sabia. Quan se li va donar a escollir entre ser expulsat o morir enverinat, va preferir el verí, perquè no podia imaginar-se vivint fora de la seva comunitat. El walkman va ser una manera molt primitiva de fer front a la soledat, perquè només anava en una direcció: podies escoltar-lo però no parlar-hi. Ara podem respondre. Si ets un addicte de Facebook de veritat, pots fer 500 amics en un dia sense dificultats. 500 amics són més dels que jo he pogut fer en 90 anys. Gràcies a Twitter tothom pot pensar en un mateix com algú que entra a l’arena pública. Fa 20 anys, havies de suplicar-ho al director de l’ARA! Ara pots enviar 500 tuits en un dia i creure que ets un gran polític que té influència. I no faig broma, no subestimo les noves tecnologies. Les facilitats que jo, com a pensador, trobo en el fet d’obtenir informació sense haver d’anar fins a la biblioteca, són moltes. Però ens ha obert una nova tendència a la impaciència. Per aquesta il·lusió d’immediatesa a temps real que ens dóna la tecnologia, som intolerants a les esperes a llarg termini. Com a professor sé que als estudiants els costa molt llegir articles llargs, sense mencionar si els dónes més d’un llibre per llegir! La capacitat de parar atenció minva. Un altre dels danys col·laterals afecta la memòria. Estem emmagatzemant la memòria als servidors. Crec que va ser un escriptor americà que va dir que pensar era com llançar un seguit d’idees dins la teva ment i de sobte començar a sentir com forniquen i es multipliquen [riu]. Quan els guardes al servidor, amb l’esperança que quan els necessitis per al pròxim examen els podràs agafar, funciona diferent, no s’incuben. És massa d’hora per jutjar, però sospito que tindrà un impacte negatiu sobre els graus de la creativitat humana.
Li preguntava pels mòbils i les relacions humanes.
Internet ha fet més fàcil entrar en una xarxa, però també sortir-ne, simplement prement el botó d’esborrar. I la idea d’allò que et fa sentir incòmode desapareix. No resols les contradiccions, simplement les apartes. La gent desaprendrà l’habilitat del diàleg real i genuí. Admiro molt el papa Francesc. Me’n vaig enamorar després que concedís una entrevista a Eugenio Scalfari, un periodista italià que és obertament ateu. Va ser un gran gest simbòlic. El papa Francesc va deixar clar que el diàleg no és allò que s’estableix amb la gent que t’aplaudeix per avançat, sinó amb aquells que sostenen punts de vista radicalment diferents als teus. Aquest és el sentit del diàleg. I el necessitem. Si ets petit i vas a l’escola, tots els teus companys són de colors diferents, de religions diferents… A internet, en canvi, pots evitar totes les incomoditats...
Per acabar, una pregunta personal. Té gairebé 90 anys. Què li sembla la vida? ¿Ha estat bé viure durant el segle XX i el segle XXI?
M’amago darrere una cita de Goethe. Li van fer la mateixa pregunta quan tenia gairebé la meva edat i va contestar: “Sí, he estat molt, molt feliç”. I el següent que va dir va ser: “Però no recordo ni una sola setmana feliç”. La felicitat no consisteix en l’absència de problemes, sinó a superar els problemes, lluitar-hi: les setmanes no van ser particularment felices, però juntes, sumaven una vida feliç.


divendres, 16 de maig del 2014

10 mentides sobre Catalunya - Sàpiens.cat

10 mentides Catalunya

En el cas de la història de Catalunya, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades, de vegades fruit de la ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions, els que vam explicar en el número 127 de SÀPIENS i els que reproduïm en aquest especial. Llegint-lo coneixeràs les 10 grans mentides sobre la nostra història i, també, els arguments per rebatre-les.

Carlemany i el papa Adrià I

Mentida número 1
Catalunya mai no ha estat una nació 
Totes les nacions i allò que les caracteritza: ètnia, llengua territori, tradicions comunes… s’han construït de mica en mica, i Catalunya no n’ha estat una excepció. A les acaballes del segle VIII la major part de la península Ibèrica la controlava l’emirat de Còrdova. Va ser aleshores quan es va constituir
la Marca Hispànica, una unitat administrativa integrada a l’imperi Franc de Carlemany i en la qual van quedar aplegats bona part dels territoris que han acabat configurant Catalunya. En conseqüència, el seu origen es vincula a l’estat cristià més poderós de l’època, que s’estenia fins al centre d’Europa, l’imperi Carolingi, i no a cap altre.

Els territoris de la marca hispànica
Aquests territoris de la Marca, dividits en les demarcacions comtals de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona, van gaudir d’un poder prou autònom perquè la seva relació de vassallatge amb la monarquia franca es limités a les formes, ja que, de fet, els comtes tenien la capacitat de desenvolupar una política
exterior pròpia i establir contactes diplomàtics tant amb els califes de Còrdova com amb la cort pontifícia romana.
Així, durant el segle IX, els comtes van vertebrar i compactar el país en emprendre una política de repoblament d’aquelles zones devastades per les lluites contra els musulmans i van enfortir el seu poder fins a adquirir un grau de sobirania respecte del rei franc, sovint absent i amb escassos mitjans per mostrar la seva autoritat.

Finalment, al llarg del segle X es van trencar els vincles de vassallatge dels comtes amb l’imperi Carolingi, extrem que es va confirmar a partir del 988, quan Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, no va renovar el jurament de fidelitat al rei Hug Capet, acte que s’ha interpretat com la ratificació de la independència dels comtats catalans, ja efectiva des de feia temps.

Lluites intenses amb els sarraïns
Ja independents dels francs, els comtes catalans van mantenir intenses lluites amb els sarraïns a la Península per eixamplar les seves fronteres i van mirar cap a diferents horitzons per prestigiar la seva autoritat. Així, Ramon Berenguer III va signar el 1127 amb el comte de Sicília, Roger II, el que es considera el primer tractat internacional amb la intervenció de Catalunya com a entitat sobirana, sense lligams amb altres nacions.

La conquesta de les taifes andalusines de Tortosa i Lleida els anys 1148 i 1149, seguida d’un moviment repoblador que duraria més d’una generació, va acabar de configurar geogràficament el país a grans trets.
Catalunya va esdevenir una societat feudal amb una forma de govern, la sobirania comtal, que va bastir estructures d’estat.

En el transcurs del segle XII també es constata l’existència d’altres elements que conformen la identitat nacional, com la llengua. El document més antic que es conserva escrit en català és un fragment d’una traducció feta a mitjan segle del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtic, gairebé contemporani de les Homilies d’Organyà, un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli redactat entre el final del segle XII i el començament del XIII. Paral·lelament a l’ús de la llengua hi ha la primera aparició de mots fàcils de relacionar filològicament amb
Catalunya i catalans en els documents escrits que es llegeixen en el Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, una crònica pisana del 1114 que parla de la fugaç conquesta de Mallorca per un estol format amb homes de Pisa i Barcelona i que esmenta els “catalanenses” i “Catalania”.

L'escut i la bandera catalans
Pel que fa a l’escut i la bandera de Catalunya, s’inspiren en el senyal heràldic de llinatge dels comtes de Barcelona: pals de gules damunt un camp d’or. Apareix per primer cop en un segell amb què Ramon Berenguer IV va validar un document el 2 de setembre del 1150, encara que es discuteix si la decoració amb aquest senyal de les tombes d’Ermessenda de Carcassona i de Ramon Berenguer II és anterior a aquesta data o fruit d’una restauració posterior. D’ençà del regnat de Jaume I, el nombre de pals es va concretar en quatre.




Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó

Mentida número 2
Catalunya no ha estat mai sobirana perquè pertanyia a la Corona d'Aragó
El 1137, el matrimoni del comte de Barcelona
Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei d’Aragó, va significar
una unió dinàstica de Catalunya i Aragó però no una fusió política ni
social. Es va tractar, doncs, d’una federació d’estats en la qual
cadascun va mantenir les seves lleis i institucions, si bé ambdós eren
governats per una única testa coronada.



Fora de la conquesta del regne sarraí de València, que Jaume I va
efectuar a partir del 1232 amb esperit de croada, la política expansiva
del Casal de Barcelona s’adreçà cap al nord i cap a la Mediterrània.
Així, la penetració a Occitània, al sud de França, va ser una empresa
que es va cloure el 1213 amb la derrota i la mort del comte rei Pere el
Catòlic a la batalla de Muret. Més reeixida va ser l’aventura marítima,
ja que en els segles XIII i XIV la corona catalanoaragonesa, mitjançant
tractats, va convertir en tributaris alguns estats nord-africans. En
diferents i successives etapes i fins a l’era moderna, els regnes de
Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols, els ducats d’Atenes i de Neopàtria
i el comtat de Malta van estar sota domini de la corona, en una
demostració de vocació europea, a més de mediterrània.



El comte de Barcelona era sobirà

Hi ha un segon punt que també cal explicar. Sovint s’ha considerat que
Catalunya, com que era un principiat i no un regne, tenia un poder de
rang inferior o sotmès a la Corona d’Aragó. En època moderna, aquesta
confusió es va accentuar especialment quan es van començar a identificar
els antics regnes amb els estats moderns: el regne de França, el regne
d’Espanya… Però, en realitat, en l’època medieval els títols dels
territoris, fossin regnes, comtats o marquesats, no eren rellevants, ja
que les relacions eren sobretot interpersonals: ser rei o comte era
exactament el mateix pel que fa a l’ús i l’ostentació del poder.



Per tant, el comte de Barcelona era sobirà o reial; és a dir, que no
tenia cap autoritat per sobre d’ell. Això s’inicià amb Borrell II, que
no va renovar el jurament de fidelitat als monarques francs, i es va
posar per escrit al tractat de Corbeil del 1258, entre Jaume I i el rei
de França Lluís IX. De fet, fins i tot el pacte entre Franco i Joan de
Borbó, pare de l'actual rei, sobre el nom que aquest havia d’utilitzar
té aquest significat: era conegut com a comte de Barcelona, que, a tots
els efectes, des del punt de vista de la legitimitat dinàstica equival
exactament a rei d’Aragó, de Castella, de Lleó…

Els Reis Catòlics

Mentida número 3
Amb els Reis Catòlics neix la nació espanyola
Es tracta d’un dels tòpics que més fortuna
ha fet, però també un dels més fàcils de desmuntar. Els aleshores
prínceps de Castella i d’Aragó, Isabel i Ferran, van casar-se en secret
el 1469 i van accedir als trons respectius el 1474 i el 1479. El
matrimoni consumava la unió dinàstica entre ambdós regnes, però totes
dues corones conservaven les lleis i institucions que les feien
independents l’una de l’altra, com havia succeït en el segle XII amb la
unió dinàstica entre Catalunya i Aragó.



Què volia dir exactament 'tanto monta'?

Els emblemes dels sobirans palesen també que la unió territorial fruit
del seu casament era només a títol personal, ja que el d’Isabel I (un
feix de fletxes) i el de Ferran II (un jou amb una corda solta i amb el
lema “Tanto monta”) es mostraven junts en els escuts, però no units.
Temps després, va ser la Falange Española qui va fusionar tots dos
emblemes per convertir-los en el seu símbol.



La pretensió que els Reis Catòlics van fundar una nació, quelcom que no
es pot fundar en una data concreta perquè les nacions són conseqüència
d’una evolució cultural i no d’un arranjament polític, es barreja amb la
idea, també errònia, que allò que creen realment és un estat que se
superposa a un concepte geogràfic. En el segle XV Espanya era el nom
modern de la Hispània romana, que geogràficament havia correspost a allò
que avui coneixem com a península Ibèrica. Aquest fet permetia que els
portuguesos, ja aleshores amb estat propi, es consideressin també part
d’Espanya. De fet, els mateixos Reis Catòlics tenien clara aquesta
qüestió, com ho demostra el fet que mai no prenguessin el títol de reis
d’Espanya. Un altre factor que contribueix a embolicar-ho tot és que la
parella pertanyia a dues branques d’una mateixa família, els Trastàmara,
detall que reforça una impressió d’unitat sense fissures.



La renúncia de Ferran II a Castella

A banda, la cort castellana també tenia clar d’on era rei de debò Ferran
II. En morir Isabel I el 1504, el seu vidu va renunciar a Castella a
favor de la seva filla Joana i del marit d’aquesta, Felip el Bell, per
evitar un enfrontament armat i va tornar a Aragó. Es va tornar a casar
l’any següent amb la princesa francesa Germana de Foix amb l’esperança
que li donés un hereu per al tron aragonès, maniobra que va enfurismar
els nobles castellans en entendre que amb això Ferran volia impedir que
Joana i Felip heretessin la seva corona. I així era. El naixement de
l’únic fill de la parella el 1509, Joan d’Aragó i Foix, implicava la
separació explícita dels regnes de Castella i Aragó, però el nadó va
morir poques hores després d’haver nascut.



Un corrent historiogràfic defensa que tan sols es pot parlar d’una
unificació real d’Espanya a partir de la guerra de Successió, que
suprimeix la personalitat política i jurídica de la Corona d’Aragó i
uniformitza els diferents territoris de la monarquia d’acord amb els
usos del regne de Castella. Tanmateix, aquestes reformes de caràcter
estatal i estructural tampoc no atorgarien consistència a una hipotètica
nació espanyola. Altres opinions situen l’origen del concepte el 1812,
tot fent-lo coincidir amb la Constitució de Cadis i la definició de
nació que es va escampar arreu arran de la Revolució Francesa.

Estàtua de Jaume I

Mentida número 4
Catalunya no ha tingut mai un exèrcit propi
Els exèrcits ja existien en èpoques en què
la seva professionalització era escassa o nul·la i, fora de les tropes
mercenàries, els integraven paisans sovint sense experiència de combat. A
Catalunya això ja es recollia en el segle XI en un usatge de Barcelona,
el 'Princeps namque', que establia, en cas d’amenaça d’invasió, la
potestat del sobirà a cridar a les armes tots els homes útils per a la
defensa del país. Només podia ser invocat quan el sobirà era present al
territori i no tenia validesa fora del Principat, circumstàncies que van
reforçar el compromís entre els governants i el poble i van afavorir la
noció d’autodefensa, la formació de milícies, la possessió d’armes i el
rebuig a participar en exèrcits i en guerres exteriors.



Defensa ininterrompuda durant set segles

Del 'Princeps namque', se’n va derivar el sagramental, una organització
paramilitar basada en un jurament que agermanava diversos pobles per
garantir la seva pròpia seguretat, que al seu torn va ser l’origen d’una
altra organització d’autoprotecció civil, el sometent,
institucionalitzat en el segle XIII durant el regnat de Jaume I, que
tenia alhora caràcter policial en l’àmbit local i militar en l’àmbit
general. Fora de les limitacions que estipulava el Princeps namque, cal
recordar la infanteria lleugera que van ser els almogàvers i la seva
expedició a l’Orient al principi del segle XIV.



Durant la guerra dels Segadors es va constituir el Batalló del
Principat, un exèrcit regular format per quatre terços de mil dos-cents
cinquanta homes en deu companyies de 125 homes cadascuna i 500 soldats
de cavalleria en vuit companyies, que va romandre actiu fins al 1652.



En el conflicte següent, la guerra de Successió, van destacar el
Regiment de Reials Guàrdies Catalanes, una unitat militar d’elit del
bàndol aliat que va participar en diferents combats (les dues ocupacions
de Madrid, les batalles d’Almenar i Saragossa), el Regiment de la
Generalitat, creat el 1705 i enquadrat successivament en l’Exèrcit
Regular Austriacista i en l’Exèrcit Regular de Catalunya, i la Coronela,
força armada del municipi de Barcelona amb finalitats defensives i
nodrida per la gent dels gremis que estava sota el comandament del
conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat. Finalment, el decret
de Nova Planta va derogar el 'Princeps namque' vigent des del segle XI.



Un cos d'elit durant la guerra civil

La darrera presència castrense catalana a la història va correspondre al
Regiment Pirinenc número 1, format el novembre del 1936 per decret de
la Generalitat, que volia construir un exèrcit propi amb motiu de la
guerra civil, afany que es va concretar el 6 de desembre amb la creació
de l’Exèrcit Popular de Catalunya. Es tractava de la primera unitat
militar d’obediència estrictament catalana des del 1714 i es podia
considerar un cos d’elit que es va distingir per un nivell de disciplina
que contrastava amb la desorganització que va caracteritzar l’exèrcit
republicà. El Regiment va defensar el Palau de la Generalitat dels atacs
anarquistes durant els fets de Maig del 1937, i en perdre la
Generalitat les competències de defensa va ser incorporat a l’Exèrcit
Popular de la República, on els seus membres van ser objecte de mesures
disciplinàries extremes o destinats a missions suïcides pel seu tarannà
obertament separatista.

Felip V

Mentida número 5
Catalunya és bilingüe des del segle XV
L’accés al tron d’Aragó de la dinastia dels
Trastàmara arran del compromís de Casp va afavorir un progressiu
monolingüisme castellà a la cort, fet que va provocar que les elits
socials i culturals adoptessin el castellà des de l’inici del segle XVI
tot coincidint amb el seu afermament com a llengua comuna de tots els
territoris de la monarquia hispànica. Molts escriptors catalans van
escriure la seva obra en castellà en un període en què la impremta va
propiciar l’edició en aquest idioma, més rendible que fer-la en català.
Però tot plegat no va implicar que l’ús del català minvés o fos
substituït enlloc, ni tampoc que es produís una castellanització massiva
de la població.



El català, única llengua de les institucions fins al 1714

Al contrari. El català va ser l’única llengua de les institucions fins
al 1714, com ho demostren els Dietaris de la Generalitat de Catalunya i
el Dietari de l’antic consell barceloní, i es va mantenir com a única
llengua col·loquial durant els segles XVI i XVII. L’Església va fer un
ús majoritari del català en la predicació perquè va entendre que era la
parla del poble, circumstància que va fer constar el religiós jesuïta
Pere Gil en el seu pròleg a la seva traducció del llatí al català de
l’obra La imitació de Crist (1621), de Tomàs de Kempis: “Exceptuades
algunes poques ciutats com són Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa i
Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca del Penedès,
Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i semblants, [...] no és ben entesa la
llengua castellana de la gent comuna”. L’esforç per implantar un
bilingüisme real no es desenvoluparà fins al segle XVIII, en dictar-se
des de Madrid les mesures administratives contràries a l’ús oficial del
català i al seu ensenyament.



Una 'decadència' relativa

Hom pot creure que el tema del bilingüisme vinculat a aquesta etapa es
relaciona amb un fenomen paral·lel en el temps, la Decadència, nom amb
què els historiadors de la literatura catalana han designat el període
comprès entre la fi de l’edat mitjana i l’inici de la Renaixença,
caracteritzat per la disminució de l’ús literari del català i la poca
qualitat dels textos que s’hi produïren. El de la Decadència és un
concepte que cal matisar i revisar, construït per intel·lectuals del
segle XIX i crítics posteriors. Si bé va existir un abandó de la creació
literària en català, atès que la majoria d’autors del país van conrear
les seves obres en castellà, llatí o italià, això no va comportar una
davallada cultural general perquè sí que van proliferar els llibres de
divulgació científica o tècnica escrits en català que tractaven de
disciplines com la medicina, l’agricultura, l’ensenyament, la
historiografia i les concernents a la milícia. A més, la base per parlar
de Decadència va ser la comparació més desfavorable possible, la de les
nostres lletres amb les castellanes, que en aquella època vivien el seu
Siglo de Oro.



En conclusió, es va generar un clixé que encara dura, que ha dissuadit
molts investigadors d’estudiar amb rigor més de tres-cents anys
d’història de cultura nacional, i que no es correspon a la realitat de
l’ús quotidià de la llengua catalana en l’era moderna, que era ben
vigent.

11 de setembre de 1714

Mentida número 6
Els catalans no van perdre res amb la derrota del 1714
La derrota del 1714 va tenir conseqüències
que políticament i socialment van afectar tothom i no tan sols els
cercles oligàrquics que poguessin retenir el poder del país en aquell
moment, com a vegades s’ha dit. Cal advertir que en aquell moment, a
Catalunya hi havia drets individuals i col·lectius garantits per lleis
que s’aprovaven en les Corts. Els decrets de Nova Planta, el conjunt de
regles promulgades per Felip V després de la guerra de Successió, van
implantar l’absolutisme i el monarca va esdevenir font de tota
sobirania.



D’acord amb això i al·ludint al “dret de conquesta”, Felip V va abolir
els furs i les constitucions de la Corona d’Aragó i va derogar també les
institucions pròpies que vetllaven pel seu acompliment. Aquestes
mesures no es van adreçar a estaments en concret, sinó al conjunt de la
població, que va passar a ser governada per un organisme estranger, el
Consell de Castella.



Pèrdua col·lectiva i individual

Els catalans, com a individus i independentment del seu lloc en l’escala
social, van perdre drets com les garanties processals, mitjançant les
quals ningú no podia ser empresonat sense l’exprés manament del jutge
competent i s’assegurava que tothom tingués accés a la justícia per
damunt de les respectives possibilitats econòmiques. També va ser
suprimit el dret de reparació, que permetia que el dany que provoqués un
empleat públic a un ciutadà fos immediatament reparat, i la legislació a
propòsit de la inviolabilitat del domicili i de la correspondència. En
conclusió, els decrets de Nova Planta van representar per als catalans
la pèrdua del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari
propi i d’una capacitat legislativa tradicionalment avançada a la seva
època.



Econòmicament, el decret de Nova Planta va significar la imposició d’un
tribut nascut amb pretensions de modernitat i equitat entre els
diferents territoris peninsulars, el cadastre (vegeu Sàpiens 122).
L’aplicació d’aquest nou impost va provocar que en cinquanta anys la
fiscalitat augmentés globalment a Catalunya un 150%.

Primo de Rivera

Mentida número 7
El castellà mai no ha estat una llengua d'imposició
La derrota a la guerra de Successió també va
provocar la imposició del castellà. En l’època de l’establiment dels
decrets de Nova Planta, l’Administració borbònica alliçonava els
corregidors desplaçats a Catalunya amb instruccions com la següent:
“Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin
dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el
efecto sin que se note el cuidado”. Més directes van ser els ministres
del fill de Felip V, Carles III, en promoure reials cèdules per les
quals es prohibia l’ensenyament del català a les escoles de primeres
lletres (1768) i s’ordenava que tots els comerciants portessin els
llibres de comptabilitat en castellà (1772). El privat de Carles IV,
Manuel Godoy, va prosseguir el setge al català en dictaminar el 1801 que
no es representés en cap teatre cap obra que no fos en castellà.



Càstigs als infants que parlessin català a l'escola

L’estat liberal no es va diferenciar de l’absolutista en la repressió
lingüística. Un edicte reial del 1837 va imposar càstigs infamants als
infants que parlessin català a l’escola, i en alguns indrets, com les
Illes, es va fomentar la delació entre alumnes per sancionar els
catalanoparlants. Certes mesures van resultar ridícules alhora que
tristes, com la que el 1838 prohibia que els epitafis dels cementiris
fossin escrits en català o l’emesa per la Dirección General de Correos y
Telégrafos el 1896 en prohibir... parlar en català per telèfon a tot
l’Estat espanyol.

El 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va publicar-se una reial
ordre que sancionava aquells mestres que ensenyessin en català, i
Antoni Gaudí, que tenia aleshores setanta-dos anys, va ser detingut per
negar-se a parlar en castellà davant la policia.



La Constitució espanyola relega a un paper secundari el català

El 1939, consumada la victòria feixista en la guerra civil, una ordre
del Ministerio de Educación Nacional va suprimir qualsevol ensenyament
relacionat amb la cultura catalana. Fins i tot els presos havien de
parlar en castellà, segons el reglament de presons del 1956, i en
castellà havien de ser els noms que s’inscriguessin al Registre Civil,
com es va estipular el 1957. Cal recordar també l’enrenou que hi va
haver al voltant de Joan Manuel Serrat quan, el 1968, se li va prohibir
cantar en català a Eurovisió el famós La, la, la, amb què va guanyar el
certamen Massiel.



En els temps actuals, la Constitució espanyola del 1978 relega a un
paper secundari el català en els territoris on és llengua pròpia, ja que
el castellà és refermat com l’única llengua que els ciutadans han de
conèixer obligatòriament. La situació ha degenerat prou perquè la
sentència del Tribunal Constitucional respecte de l’Estatut de
Catalunya, feta pública el 9 de juliol del 2010, estableixi que el
català no és la llengua preferent de l’Administració a Catalunya ni
tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu.

La senyera

Mentida número 8
El catalanisme és un invent de la burgesia
L’arquetip del català com a personatge
eminentment burgès, generat en els temps de la industrialització, ha fet
prou fortuna perquè molts mirin la majoria d’habitants del Principat
com a membres de classes benestants, tot oblidant que va ser a
Catalunya, precisament perquè és on hi havia les fàbriques, on també va
néixer el proletariat com a classe social a la península Ibèrica. La
potència de l’arquetip, que inclou la força del seu poder econòmic per
fer-lo alhora poderós políticament, ha permès atribuir-li gratuïtament
la paternitat única del catalanisme.



Un fenomen transversal i interclassista

El catalanisme va ser un fenomen transversal i interclassista les arrels
del qual són culturals, però provinents també dels anhels
democratitzadors dels estrats populars. El 1869 es va crear la primera
societat catalanista, La Jove Catalunya, fundada entre d’altres per
Àngel Guimerà, estretament lligada a la Renaixença i als Jocs Florals i
que es va proposar anar més enllà del debat literari a fi de donar un
primer enfocament polític. El ventall ideològic dels seus integrants era
divers, incloïa tant carlins com republicans de diferents tendències.
Però abans de tot això, el 1840, s’havia constituït l’Associació Mútua
d’Obrers de la Indústria Cotonera de Barcelona, que encetava un
obrerisme català vinculat al republicanisme i que, a banda de defensar
millores en les condicions de vida i de feina dels obrers, es
comprometia amb moviments de caire anticentralista. Aquest discurs va
augmentar el 1855 arran de la creació de la Junta Central de Directors
de la Classe Obrera, que fora del dret d’associació i de la limitació de
la jornada laboral va reivindicar també la llibertat de Catalunya. La
premsa obrera usava el català sense manies, i publicacions com La
Tramontana, d’inspiració anarquista, es presentava de la manera següent:
“És lo periòdich que’s publica en idioma català, més avensat en idees
polítiques, religioses i d’economia social”.



El 'regionalisme burgès' de Lerroux

La celebració el 1880 del Primer Congrés Catalanista per aglutinar tots
els sectors socials favorables a l’autogovern de Catalunya ja va palesar
que la burgesia no era la protagonista exclusiva d’aquest sentiment.
Tot i així, les convulsions i repressions que va viure l’obrerisme al
final del segle XIX i el principi del XX van ajudar que un polític
demagog i populista com Alejandro Lerroux tingués audiència entre els
treballadors, que escoltaven les seves denúncies d’allò que anomenava
regionalisme burgès i que podia identificar-se amb el catalanisme com a
conjunt. Contra aquesta visió, el catalanisme més popular va fundar, el
1903, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria
(CADCI) per defensar el reformisme social i la divulgació del
catalanisme, la pluralitat del qual es va completar el 1906 amb la
creació del Centre Nacionalista Republicà, el primer partit catalanista
d’esquerres.



Certament, no es pot negar la participació en un projecte nacional
català, ja abans de l’aparició d’un catalanisme conservador, d’una
classe obrera aplegada en un teixit associatiu variat que disposava
d’ateneus, escoles i orfeons que van contribuir a estendre la cultura
entre els sectors populars. El seu pes, a més de completar una imatge de
Catalunya en la qual només era visible la burgesia mercantil i
industrial, va ser cabdal per consolidar el catalanisme en un sentit
democràtic.

Bombardejos sobre Blanes

Mentida número 9
La guerra civil només va ser una guerra entre dretes i esquerres
És molt simplista reduir a l’odi entre
dretes i esquerres el motiu de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, ja
que sobretot comporta ignorar el debat que hi havia a propòsit de
l’organització territorial de l’Estat republicà, en què el paper de
Catalunya ja com a comunitat autònoma de ple dret amenaçava la idea de
la unitat d’Espanya. Diferents regions s’emmirallaven en l’exemple
català per emprendre la via autonòmica. La redacció de l’Estatut d’Aragó
es desenvolupava el març del 1936; es presentava el quart projecte
d’Estatut per al País Basc el 15 d’abril; el projecte d’Estatut
d’Astúries es redactava al maig, tot coincidint amb les converses dels
ajuntaments castellans per a l’autonomia de Castella i Lleó; un segon
plebiscit favorable a l’Estatut gallec es votava el 28 de juny, i a
Andalusia es produïa una reunió preparatòria per a la redacció d’un
projecte autonòmic el 6 de juliol, una setmana i escaig abans de l’inici
de la guerra. Aquest ambient va acréixer el nerviosisme dels sectors
conservadors que van impulsar la rebel·lió militar.



"Antes que el Estatuto la guerra civil"

L’aversió cap a Catalunya en els cercles de poder estatal ja venia
d’antic, des de la vertebració política del catalanisme. Després de la
proclamació de la República el 1931, les negociacions per a l’Estatut de
Catalunya van aixecar una gran polseguera perceptible en el que es
llegia el 1932 en alguns diaris, com 'El imparcial', que reflectien
posicionaments que alhora predeien la tragèdia: “Antes que el Estatuto
la guerra civil”. Un enemic de l’autonomia catalana, Ramiro Ledesma,
teòric del nacionalsindicalisme, el considerat feixisme espanyol, va
buscar l’enfrontament tot incitant l’Exèrcit a emprendre una acció
armada. “Falta esta prueba a los catalanes separatistas: la del
heroísmo. Carecen de ejecutorías guerreras, y por eso el resto de España
debe obligarles a batirse”, declarava.



L'estrofa catalanòfoba del 'Cara al sol'

Amb la guerra encetada, la premsa del Principat es feia ressò de la
catalanofòbia del bàndol revoltat. Un titular de 'La Publicitat' l’agost
del 1936 era prou explícit: “Els insurgents ja exploten la fòbia
anticatalana. Els traïdors al règim ens tracten d’estrangers”. No es
tractava de cap exageració. En les seves emissions radiofòniques des de
Sevilla el general Queipo de Llano deixava anar perles com aquesta:
“Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y
Barcelona en un inmenso solar”. I el 1938 la Falange Española va canviar
una estrofa del seu himne, el 'Cara al sol', per la següent: “Catalán,
judío y renegado, pagarás los daños que has causado. Arriba escuadras, a
vencer, que en España empieza a amanecer”. Tal realitat la reconeixien
fins i tot diaris editats en la zona franquista, com era el cas de l’ABC
(“Hay –inútil sería ocultarlo- en muchos lugares de la España en
definitiva, un sentimiento muy acusado de rencor contra los catalanes”) o
El Adelanto, de Salamanca (“Actitudes “catalanofobas” las hemos hallado
recientemente en artículos insertos en periódicos de la España
liberada”).



Malauradament, la catalanofòbia no era absent en el bàndol republicà. La
llibertat amb què el govern de la Generalitat va actuar, a causa dels
trasbalsos a què va abocar-lo la guerra, al marge d’allò que es
dictaminés a Madrid, va generar un fort ressentiment del Govern central
vers les autoritats catalanes. En conseqüència, el decret de Franco
mitjançant el qual abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya l’abril del
1938 sembla que va trobar una bona acollida per part d’alguns polítics
republicans.

La fàbrica La Canadenca

Mentida número 10
Franco va ser clau en la industrialització de Catalunya
La industrialització de Catalunya no és un
fenomen recent ni deu res a l’acció d’un dictador. Seria més just dir
que la indústria catalana va sobreviure malgrat un dictador que va fer
tot el possible per afeblir el país, però que va haver d’empassar-se les
seves fòbies quan es va fer evident que si Catalunya s’empobria,
l’empobriment de tot Espanya esdevindria imparable.



L'emprenedoria no es fa en 40 anys

El procés d’industrialització català va iniciar-se en el segle XVIII amb
el sector cotoner i les fàbriques d’indianes, afavorits per
l’existència d’un esperit empresarial emprenedor, la proximitat
geogràfica a l’Europa que proporcionava la tecnologia i la inversió
d’una part dels beneficis generats per la modernització de l’agricultura
del Principat. Aquest nucli inicial es va eixamplar al llarg del segle
XIX, malgrat guerres, revoltes i crisis, i amb retard respecte de
l’Europa occidental. La revolució dels transports, amb l’establiment
d’una xarxa de ferrocarrils, i la substitució del vapor per l’energia
hidràulica, factors que van escampar la mecanització arreu del país, van
inaugurar una etapa de prosperitat, tot i que el pensament
lliurecanvista i antiindustrialista dels governs centrals va fer més
nosa que servei a unes activitats que requerien lleis
proteccionistes. Bona part d’això es va malmetre amb la guerra civil.



L'autarquia franquista

El franquisme va instaurar l’autarquia, una economia rígida de
racionament, sense intercanvis amb l’exterior, en què l’Estat havia de
produir tots els béns necessaris. Fins a la fi de la Segona Guerra
Mundial es va fer evident la voluntat de les autoritats de dificultar la
recuperació econòmica de Catalunya. Es van traslladar a Madrid les seus
socials d’empreses catalanes; es va depurar el personal dels organismes
encarregats de l’economia del país; es va crear l’Instituto Nacional de
Industria (INI), orientat a construir indústries allà on no pogués
arribar la iniciativa privada i que va representar una discriminació
envers el Principat; i els bancs espanyols van absorbir les entitats del
país amb prou agressivitat perquè a mitjan dècada dels cinquanta la
banca catalana només representés el 3% del sistema bancari espanyol.



Tanmateix, l’aïllament que va patir la dictadura espanyola després de la
derrota del nazisme va dur la seva economia a l’estancament. Hi
mancaven energia i matèries primeres, les restriccions elèctriques eren
constants. La burgesia industrial i comercial catalana, que havia
renunciat a exercir un paper polític i que donava suport al règim perquè
era garant d’una pau social que permetia obtenir guanys, es limitava a
fer funcionar els seus negocis a pesar de l’intervencionisme estatal,
intervencionisme que no sempre se sortia amb la seva.



Franco accedeix als desitjos de FIAT

La dictadura, que hauria volgut que Catalunya s’especialitzés en la
indústria tèxtil, va haver de transigir amb el desig de l’empresa
automobilística italiana FIAT d’instal·lar la factoria SEAT a Barcelona
pel seu port i la seva mà d’obra qualificada, desig que va contrariar el
general Franco, que havia ofert altres ubicacions, i va incrementar el
pes del sector del metall al Principat.



El model autàrquic, incapaç de millorar el nivell de vida de la
població, va entrar en crisi i va haver d’evolucionar cap a la
liberalització del sistema econòmic amb el Pla d’Estabilització del
1959, aprovat a desgrat del dictador, que tenia en l’autarquia un símbol
de la seva victòria en la guerra. Començava el redreçament econòmic.


Sàpiens.cat