El catalán Jordi Galí, asesor de la reserva Federal estadounidense, refuta las mentiras del estado español sobre la Catalunya independiente. | spanien kaputt | Humbert.Cat

29 OCT 2014

Posted on 28 abril 2015 by Humbertcat



El catalán Jordi Galí, asesor de la reserva Federal estadounidense, refuta las mentiras del estado español sobre la Catalunya independiente.

Jordi Galí es un eminencia mundial como investigador de la nueva síntesis keynesiana. Obtuvo su doctorado en la Universidad de Massachussets y ha trabajado como docente en las universidades de Columbia, Nueva York y Barcelona.

Además, es asesor del Banco Central Europeo y de la Reserva Federal estadounidense.

Un fabuloso artículo que abre nuevas posibilidades a la independencia de Catalunya:

Una de las principales incertidumbres relativas a la eventual creación de un Estado catalán es el encaje de este con Europa. Muchos catalanes se preguntan si este nuevo escenario sería compatible con seguir disfrutando de las ventajas económicas asociadas a nuestra pertenencia a la Unión Europea (UE) y a la zona euro.

Aunque, por definición, la capacidad soberana de un Estado abre la puerta a muchas alternativas, en el caso de Catalunya parece existir un amplio consenso social y político sobre la deseabilidad de continuar en la UE y de mantener el euro como moneda. ¿Cuáles son las opciones de una Catalunya independiente para alcanzar dichos objetivos? En mi opinión, la respuesta a esta cuestión difícilmente puede desvincularse del escenario en que se produzca el eventual proceso de constitución del Estado propio. A grandes rasgos podríamos distinguir entre dos escenarios posibles: cooperación y confrontación.

En un escenario de cooperación, el Estado español aceptaría un resultado favorable a la independencia de una eventual consulta al pueblo catalán, iniciándose un proceso de colaboración entre los dos Gobiernos para gestionar un “divorcio amistoso.” Este es precisamente el marco previsto en el acuerdo entre los Gobiernos de Escocia y el Reino Unido por el que ambas partes se comprometen a “trabajar constructivamente de acuerdo con el resultado -del referéndum-, sea cuál sea este, para preservar los intereses del pueblo escocés y del resto del Reino Unido”. En un escenario de esta naturaleza, la admisión automática o no de Catalunya en la UE (y, de resultas, en la zona euro) sería una cuestión formal sin más interés que el propiamente simbólico.

En el peor de los casos, dicha admisión se produciría después de un proceso de negociación que, dadas las circunstancias extraordinarias mencionadas más arriba, debería poder ser simplificado y rápido. Lo único realmente importante sería garantizar, durante el periodo transitorio, la continuidad de derechos y obligaciones que rigen las relaciones económicas entre Catalunya y el resto de la UE, y, de forma especial, los relativos a la libre circulación de mercancías, personas y capitales. Esta “extensión” del régimen actual también debería incluir, de forma natural, los aspectos monetarios. Así pues, a pesar de que durante este periodo Catalunya no sería formalmente parte de la zona euro, el euro continuaría siendo la moneda oficial y las entidades financieras catalanas deberían poder acceder, como en la actualidad, a los mecanismos de financiación del eurosistema y al mecanismo de pagos europeo. A finales del periodo transitorio, y en el momento de la integración formal, el banco central del nuevo Estado asumiría sus funciones como banco central nacional dentro del eurosistema.

Desde un punto de vista práctico, la única diferencia que este escenario supondría respecto al de admisión automática sería que Catalunya no estaría representada formalmente en las instituciones y órganos de gobierno de la UE (incluido el Consejo de Gobierno del BCE) durante el periodo transitorio hasta la admisión definitiva. Dado el gran número de países miembros de la UE y la consiguiente irrelevancia efectiva de cada uno de ellos en las decisiones colectivas, nadie puede afirmar sin sonrojarse que tal ausencia supondría un perjuicio significativo para la economía catalana.

Aun sin entrar en la UE, Catalunya podría tener el euro como moneda oficial.

Por otra parte, un eventual escenario de confrontación vendría definido por el rechazo por parte del Estado español a reconocer el nuevo Estado y, por consiguiente, el bloqueo indefinido de su admisión en la UE (que requiere la unanimidad de los Estados miembros). Pero en la medida en que se preservaran los tres pilares mencionados más arriba (libre circulación de mercancías, trabajadores y capitales), dicho escenario no debería acarrear consecuencias adversas para la economía catalana. En contraste con la opinión generalizada, estos derechos no están restringidos a la UE y hay diferentes formas de articularlos (el caso de Suiza es, quizá, el más paradigmático en este sentido). Además, la UE sería la primera interesada en preservar la reciprocidad en estos derechos, dada la importancia cuantitativa y cualitativa del mercado catalán y la presencia de un gran número de empresas europeas con base en Catalunya (sin olvidar la contribución neta de esta a las arcas comunitarias).

En el ámbito monetario, la no admisión en la UE implicaría también que Catalunya no sería un Estado miembro de la zona euro. Pero Catalunya podría mantener el euro como moneda oficial, si así lo deseara. Un “acuerdo monetario” con la UE como el que rige en algunos países no comunitarios que utilizan el euro podría bendecir dicho uso y facilitar la continuidad en las relaciones monetarias y financieras.

En el peor de los casos, las entidades financieras con sede en Catalunya podrían acceder a la liquidez del BCE a través de filiales o sucursales establecidas en la zona euro,

como lo hacen regularmente numerosos bancos no comunitarios de acuerdo con lo establecido en la normativa relevante del BCE (la llamada “Documentación General”).

¿Cuál de los escenarios analizados es más deseable para todas las partes implicadas? En un escenario de cooperación, donde ninguna parte tiene como objetivo deliberado el perjuicio de la otra, la posibilidad de un divorcio amistoso con costes mínimos para todas las partes no debería ser una quimera. Más allá de las formalidades jurídicas, nada debería poder impedir la continuidad plena, por lo menos de facto, del marco de relaciones económicas y financieras actuales, y de los derechos y obligaciones que le están asociados. Por otra parte, resulta difícil imaginar una actitud intransigente por parte del Estado español ante el fait accompli de una Catalunya independiente, ya que ello tendría importantes costes económicos para España, y ninguna ventaja que no fuera la (posible) satisfacción de castigar a Catalunya y a sus ciudadanos por haber elegido un marco político distinto al actual. Entre otras cuestiones, cabe suponer que una actitud hostil cerraría la puerta a cualquier negociación de buena fe sobre el reparto de la deuda contraída por el Reino de España.

Dadas las más que probables consecuencias adversas para España de un escenario de confrontación una vez consumada la decisión del pueblo catalán de construir un Estado propio, la actual ofensiva intimidatoria del Gobierno español no parece gozar de mucha credibilidad, siendo su única explicación la voluntad de doblegar el deseo de la gran mayoría de los catalanes de poder decidir libremente su futuro.

ES UN PLACER LEER ESTOS ARTÍCULOS DE GENTE QUE, CON UN POCO DE SUERTE, CUANDO SEAMOS LIBRES, TRABAJARÁN PARA EL FUTURO PRÓSPERO DE CATALUNYA

El catalán Jordi Galí, asesor de la reserva Federal estadounidense, refuta las mentiras del estado español sobre la Catalunya independiente. | spanien kaputt | Humbert.Cat

Ramón Cotarelo: ‘Segons què passi el 27-S potser Podem no arriba a novembre’ | VilaWeb

Entrevista al catedràtic de ciència política de la UNED
Per: Josep Rexach Fumanya

Dimecres  19.08.2015  06:00



Ramón Cotarelo, catedràtic de ciència política de la UNED, és un dels pocs intel·lectuals espanyols que fan costat al procés català. A través del seu popular bloc ‘Palinuro’ ha fet valer la causa catalana moltes vegades i ha alçat la veu contra el poder polític espanyol, el rei Felipe VI inclòs. La CUP li va proposar d’ocupar un lloc simbòlic a la llista per al 27-S, però un impediment legal no li ho ha permès. Així i tot, donarà suport a la candidatura liderada per Antonio Baños. Hem parlat amb ell d’aquesta ‘aventura’ política i del 27-S. Observa el procés amb una passió enorme. No té pèls a la llengua i parla sense embuts. Veu amb bons ulls d’investir Artur Mas si es dóna el cas, considera neofranquista el govern espanyol i alerta Podem que potser no arribarà a les eleccions de novembre.



—No podreu ser candidat de la CUP a les eleccions del 27-S però sí que donareu suport a la llista. Us veurem en actes de campanya?

—Doncs no ho sé, depèn si s’escau i si es donen les circumstàncies. Encara he de parlar amb en David —Fernández—. Jo estic a disposició de la CUP i no tinc cap pretensió de protagonisme. Faré allò que em demanin. A més, que jo sóc aquí per a aprendre!

—Per què heu decidit de fer costat a la candidatura de la CUP – Crida Constituent?

—Doncs perquè, sense comptar la voluntat d’independència, tenen un programa amb el qual m’identifico molt. Em refereixo a una ideologia assembleària, feminista, ecologista i republicana. I també perquè em sembla que s’ha de ser conseqüent. I com que jo respecto el principi d’autodeterminació i la majoria de catalans volen la independència, doncs cap a la independència. Per això m’hi he unit.

—Com ha rebut aquesta decisió el vostre entorn?

—Fàcil de respondre. Els catalans, molt contents. Els espanyols, silenci absolut.

—I alguna crítica?

—No. Perquè clar, al meu entorn familiar li sembla molt bé. Ara, més enllà de la família, silenci absolut. Ningú no se n’ha assabentat, ni per bé ni per mal.

—Creieu que la CUP hauria d’entrar en un govern de concentració si es dóna el cas?

—Suposo que sí, però a la CUP les decisions es prenen en deliberació col·lectiva. Allò que decideixi la col·lectivitat serà la decisió correcta, com és normal. Personalment, seria raonable. Però dependria de com s’orientés el govern de concentració. Un govern de concentració vol dir que concentra molta gent, però per a què? Si el què queda clar, doncs a mi em semblaria bé.

—Segurament el termini de convocatòria d’eleccions serà un dels punts importants de discussió.

—Clar, per descomptat. És a dir, si Junts pel Sí volgués crear un govern de concentració, que sembla bastant raonable, doncs haurà de dir per què el volen, amb quins terminis i quines condicions. Jo crec que un govern de concentració és molt senzill perquè l’única que faltaria en aquest govern, propugnada per la llista de Junts pel Sí, és la CUP. Ningú més no hi entrarà, dic jo. Tot i que amb els de Podem no se sap mai.

—Veieu la CUP investint Artur Mas?

—Depèn de quin sigui el Mas que vulgui ser investit. A veure, a vegades ens oblidem d’una qüestió molt important. Durant els processos històrics condensats en mesos o pocs anys la gent canvia. El Mas que va entrar al procés ja no és el que hi ha ara. Així doncs, depèn de què proposi, per què no l’haurien d’investir? Mas no és un home d’una peça que es va fer fa uns quants anys i és el mateix d’ara. No, no. I jo crec que tot el procés li ha ensenyat molt.

—En un apunt recent del vostre bloc fèieu una defensa del paper que ha tingut Mas al procés.

—Sí, clar. A veure, jo penso igual que qualsevol persona d’esquerres quan li demanen per Artur Mas: ‘Ui, un neoliberal d’aquests a qui agraden les retallades’. Sí, sí, probablement va començar sent això, però aquest home es troba ara en una situació històrica que té unes aspiracions molt grans i també s’ha d’entendre que és el seu projecte personal. Tu pots ser molt partidari d’un programa neoliberal, però si de cop el destí et posa en una situació històrica i passaràs a la posteritat perquè ets el pare d’una nació, doncs potser canvies el teu propòsit.

—Defenseu que la independència de Catalunya seria una esperança per a Espanya. Per què?

—Doncs perquè no veig que Espanya pugui canviar absolutament res si no hi ha un esclat a Catalunya; i el terme esclat el vull matisar. Em refereixo a un canvi radical, des de la independència a qualsevol altra cosa. El motor d’Espanya en aquest moment és Catalunya i, si a Catalunya no passa res, a Espanya tampoc, perquè hi continuarà havent aquests neofranquistes per sempre més. Espanya no té capacitat de canviar si no és a través de Catalunya.

Si a Catalunya no passa res, a Espanya tampoc, perquè hi continuarà havent aquests neofranquistes per sempre més

—Per la consideració que preneu, Espanya és com un nen que té dificultats per a nedar i Catalunya li fa de flotador.

—Sí, exacte. A veure, Catalunya sempre ha estat el motor d’Espanya des d’un punt de vista industrial, econòmic i en bona mesura també intel·lectual. I Espanya té un problema per definició des de sempre. Ho evidencia aquesta qüestió si és una nació o no. Quan una persona diu que Espanya no és una nació, no s’ho inventa. És un inconvenient real. Té un problema per definició i l’ha anat ocultant, arrossegant i negant a còpia d’afusellar i de fer tota mena de barbaritats, que ho han fet des de fa tres-cents anys per reorganitzar-ho. Al final ha passat que alguns hem perdut l’esperança que Espanya pogués resoldre els problemes. Aquests alguns que hem perdut l’esperança són en primer lloc els catalans, i en segon lloc alguns espanyols com jo, que veiem que l’única oportunitat que té Espanya de remuntar és la sacsejada que podria implicar la independència de Catalunya. O alguna cosa semblant, perquè no vull pre-jutjar.

—Sou dels pocs intel·lectuals d’esquerra espanyols que defensen el dret de decidir.

—No sé si n’hi ha més, crec que no. No vull faltar el respecte a ningú, però em fa l’efecte que n’hi ha molts que no es pronuncien però que en realitat estarien d’acord amb mi. Tenen por perquè a Espanya hi continua havent molta por i entre els intel·lectuals també.

—A Espanya hi ha hagut un increment del discurs crític cap a Rajoy i la seva mala gestió del procés català?

—No vull ser injust però crec que no. Insisteixo, encara que sembli mentida, el sentiment psicològic predominant a Espanya continua sent la por i aquesta por també afecta uns intel·lectuals que temen que perdran les prebendes i els privilegis. Fixem-nos-hi. Tots els intel·lectuals es divideixen en grups i es fan els favors els uns als altres. I en aquest territori, Espanya és una cosa inqüestionable. Algun progressista s’atreveix a dir que Rajoy és un neofranquista, que torna a la recentralització dels franquistes i que és un catalanòfob que en realitat així destrueix el país? Oi que ningú no s’atreveix a dir això? No, per por.

—Espereu que el govern espanyol faci algun moviment d’aquí al 27-S?

—Doncs no ho sé perquè en primer lloc no sóc vident i en segon lloc allò que faci Rajoy tant me fa perquè qualsevol cosa que faci serà un disbarat. Aquest home no comprèn el problema d’arrel ni comprèn res del seu país. Governa d’acord amb la tradició que li han inculcat a casa seva, del més absolut respecte a la tradició franquista i feixista del país. Només s’ha de veure. Tot és igual. Miri la composició del govern de Rajoy, sembla de Franco. Els únics que falten són els falangistes, però els han substituïts pels neoliberals. Després hi són tots: els empresaris, els nobles… Gent que no ha treballat mai. El ministre d’educació només se l’ha de sentir parlar, si no sap què és l’educació. Per no parlar del d’Interior, que sembla sortit de les croades.

—De moment Mariano Rajoy ha dit que es bolcaria en la campanya i faria costat a Xavier García Albiol. Quina actitud creieu que tindrà?

—No sé a què es refereix quan diu ‘bolcar-se en campanya’. En fi… És una autèntica vergonya tenir aquest governant que no està a l’altura en cap sentit. Jo em temo la pitjor. Són capaços de tot. Si tenen la mínima possibilitat, ho faran. Això sí que ho hem de veure clar tots. Aquests no es paren per res. L’única que para qualsevol cosa és Europa, perquè nosaltres no. L’opinió pública no l’escolten, la premsa la tenen controlada, les televisions són seves, els jutges, també, els tribunals, també… Únicament temen que els europeus els diguin: ‘Això no ho podeu fer’.

—I si guanya el sí com actuaran?

—Faran qualsevol cosa, la que puguin. Recorreran a totes les normes excepcionals que puguin. La qüestió és clara: aquesta gent no té la disposició de negociar res ni vol perdre res que consideri seu, sense lluitar. I aquesta és la imatge que hem de tenir present tots. Per això crec que la gent que pensa com jo, si n’hi ha més, hem de fer costat als catalans.

El govern espanyol no negociarà res ni vol perdre res que consideri seu, sense lluitar

—Felip VI, al discurs de coronació, es va presentar com un mediador potencial amb les relacions Espanya – Catalunya. Però s’ha mantingut en un segon pla. Ha estat una actitud conscient?

—Hi deu haver de tot. Segurament, en ell, predomina certa prudència. I d’una altra banda, és un afer que els mascles ibèrics volen resoldre de la seva manera. Això agrada a gent com García Margallo. Aquest home és un africanista de tota la vida, dels que volen Gibraltar i reconquereixen el penyal de Perejil. Aquest govern és així. Sembla mentida, però són així. No hem d’oblidar que el rei Felipe VI va inaugurar el mandat dient que ara a Espanya cadascú podia sentir-se espanyol com li donés la gana. Em sembla fantàstic. Però vostè li reconeix a la gent també el dret de no sentir-se espanyol? No, això no ho va mencionar. Aquest és el límit.

—Noteu una preocupació creixent entre la classe política espanyola per si guanya el sí?

—Jo crec que estan espantats. El termòmetre és Podem. Ara han enviat Iñigo Errejón a Catalunya i s’ha adonat que l’afer és més complicat que no deia el seu cap. I ara parla del pacte fiscal i que els catalans poden decidir. Copia el discurs de David Cameron amb Escòcia. Però clar, quatre-cents quilòmetres cap a l’esquerra el seu cap diu al País Basc que el dret de secessió unilateral no existeix. S’han desconcertat.

—Parlant de Podem. Quin futur hi augura?

—Precari. Si les coses continuen com fins ara i no canvien, segons què passi el 27-S potser no arriba a novembre. Podem s’ha desinflat com un globus a tota velocitat. Han estat un fenomen mediàtic sobtat i ja està. S’ha acabat perquè no tenen fons.

Podem s'ha desinflat com un globus a tota velocitat; han estat un fenomen mediàtic sobtat i ja està

—Creieu que si el 27-S guanya el sí li passarà factura a Podem?

—No és una qüestió de què guanya sinó de qui perd. És a dir, si Podem a Catalunya, que es presenta en un cúmul de sigles que a Espanya no existeixen, treuen per exemple menys de deu diputats, serà una derrota en tota regla. Ja ho va dir molt bé Iñigo Errejón fa un parell de setmanes: ‘Les eleccions de Catalunya són determinants’. Clar que són importants però com que s’han dedicat a fer l’espanyol durant tant de temps, ara s’adonen que el resultat de Catalunya és decisiu amb vista al resultat de novembre.

—Podem tindrà veu a les eleccions del 27-S a través de la coalició Catalunya Sí que es Pot, però la seva presència és força secundària si ho comparem amb ICV. A què creieu que es deu?

—Secundària i contradictòria perquè ja se n’ha anat gent. Els qui diuen que no volen la independència i que són unionistes. A la gent normal les ambigüitats no ens agraden i les coses s’han de dir clares. O ets partidari de la independència o no. I resulta que els de Podem no saben què són. Clar, això els ha motivat divisions i desgast.

—Quan s’hagi de constituir el parlament, Catalunya Sí que es Pot votarà a favor de començar un procés d’independència?

—Jo crec que es dividiran. Alguns votaran a favor d’una declaració unilateral d’independència i uns altres en contra.

—Com interpreteu l’acostament de Podem amb el PSOE i l’aliança que teixeix amb partits com ara Compromís per tenir més presència amb vista a unes eleccions espanyoles?

—Des del punt de vista espanyol, si Podem abandona el vell somni leninista de substituir el PSOE amb què van néixer, l’única cosa raonable que poden fer és bastir ponts. Perquè al PSOE del vint i escaig per cent no els baixarà ningú. I Podem, si obté el quinze ja pot donar gràcies. Allò més raonable que poden fer és unir-se i així sobreviuran. A la resta d’espanyols ens aniria bé, perquè així no hauríem de tenir els pocavergonyes que tenim ara.



Ramón Cotarelo: ‘Segons què passi el 27-S potser Podem no arriba a novembre’ | VilaWeb

El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència - Mail Obert - VilaWeb

25/06/2015
Pere Cardús - Vilaweb

Que s'acabi aquesta comèdia de la seducció dels pobrets innocents que acaben d'aterrar i no saben que sense independència no hi ha camins oberts a la justícia social

Tinc una idea. Quin perill! És una idea que no serà una realitat. Ja aviso de bell antuvi perquè ningú no tingui expectatives infundades. És un mètode per a sumar un determinat sector polític —aquell que ha cristal·litzat amb Barcelona en Comú i que hom anomena els 'sí se puede'— a les files de l'independentisme incondicional i conseqüent. De fet, en aquest article em referiré més als dirigents i cares visibles d'aquest sector que no a la població que els dóna suport i els vota. Perquè aquest grup no és homogeni ni té una posició única sobre la qüestió de la independència. Més endavant explicaré el mètode amb claredat, però abans vull fer un parell de consideracions.

Quin contrast més gran i sorprenent en la manera d'exigir compromís i claredat sobre la independència a Duran i a Unió, i la permissivitat, comprensió i condescendència infinita amb els Podemos i companyia. Suposo que a uns calia foragitar-los com més aviat millor perquè són dolents, i als altres cal 'seduir-los' perquè, pobrets, encara no han tingut temps d'entendre que sense independència no faran mai res d'allò que voldrien fer.

Em fa l'efecte que aquest tracte desigual és degut més aviat a aquesta superioritat moral que s'atorga una determinada esquerra des del franquisme als nostres dies. La llarga nit de quaranta anys de franquisme va estendre una visió estrafeta, segons la qual tan sols l'esquerra —una determinada esquerra— era bona per natura. Tot allò que no sigui ser d'aquesta esquerra és ser un malvat amb interessos foscos. No es pot voler el bé de la societat ni la justícia social si no ets d'aquesta esquerra feta d'eslògans i grans capitans. I encara n'hi ha uns quants —massa— que viuen instal·lats en aquesta cançó. I així justifiquen que s'hagi de tractar amb guants de seda una determinada esquerra que no ha mostrat pas més compromís amb la llibertat de Catalunya que la gent d'Unió, mentre que el partit històric, com que és demòcrata-cristià, calia expulsar-lo i dir-ne els mil penjaments. Quan carregàvem amb duresa —jo el primer— contra la Unió de Duran per manca de claredat i compromís, per què no sortien totes aquestes bones ànimes a dir que era 'un error estratègic' criticar-la en lloc de seduir-la i 'fer-la nostra'. O és que hi ha uns vots que valen més que uns altres?

Sabeu què? Que tots som prou grandets i sabem exactament què passa, en aquest país. I el paternalisme de pensar que encara hi ha algú que no té prou informació i per això encara no és independentista més aviat fa pena. Per ventura voleu dir que no són prou vius per a adonar-se que les institucions catalanes es troben ofegades i escanyades per l'estat espanyol i això els impedeix de prestar més bons serveis socials? De debò que us sentiu tan superiors de pensar això? Paternalisme nu i cru. Tothom qui ha viscut aquests últims cinc anys a Catalunya i ha tingut un mínim interès per la política sap que sense independència no hi ha millora social possible. I qui no defensa la independència com a única via per a resoldre els problemes greus que hi ha és que li pesa més una visió unitarista espanyola o que ja li va bé la situació actual. I aquesta segona opció no ha d'estranyar ningú. Perquè resoldre determinats problemes i aconseguir més benestar i serveis socials millors podria fer perillar la 'revolució' i la crítica del 'sistema'. En una Catalunya amb tots els recursos i les competències, quin futur tindrien determinats moviments que s'han alimentat de la indignació? Especialment els que s'han construït 'a la contra' —per 'fer servir l'odi contra Mas'— i no amb mentalitat propositiva i constructiva.

Bé. Deia al principi que hi havia un mètode per a aconseguir que tot un sector de gent se sumés de cop i volta a la causa de la independència. Es tractaria de renovar completament el govern de Mas. Avui mateix. Em sap greu pels nous consellers que fa tan sols tres dies que han estat nomenats. Però el país ha de passar davant. I si cal sacrificar-se, no hi ha cap problema, oi? La proposta és la següent: destituir tots els consellers —el president Mas que es quedi al seu lloc—; nomenar Teresa Forcades a Sanitat, Gemma Ubasart a Benestar Social, Joan Herrera a Economia i Finances, Albano Dante Fachín a Ensenyament, Gemma Galdón a Interior, i així anar omplint la cosa. Deixar-los governar aquests tres mesos que falten per al 27-S. Si cal, endarrerir la convocatòria electoral perquè, en lloc de tres mesos, hi siguin fins al novembre. Ja sé que és un risc molt gran per al benestar de la ciutadania, però (tornem-hi) la independència i la llibertat estan per damunt de tot això, oi?

Amb tres mesos, quatre o cinc havent de quadrar el pressupost i fent tots els equilibris del món per poder pagar els funcionaris, els ajuts socials, les prestacions i els programes de servei públic n'hi ha d'haver prou per a adonar-se de la impossibilitat de fer res sense la sobirania plena i la recaptació total dels impostos generats a Catalunya. L'única cosa que em fa dubtar de l'èxit del pla és l'exemple dels senyors Espadaler i Pelegrí. Després d'anys de gestió en una autonomia intervinguda, coixa i escanyada, haurien de ser els més independentistes de la classe. Però diria que, més que una manca de convenciment sobre la solució de la independència, les seves raons de continuar a Espanya són d'una altra dimensió que defugen les opcions cognitives de la resta de mortals.

Què en penseu? No és una bona idea? Ja m'imagino que a Mas no li fa gens de gràcia tenir una tropa de consellers que l'han insultat i tractat de mafiós, però (tornem-hi) el procés d'independència passa davant de les incomoditats personals, oi?

El president Mas pot pensar que sóc foll. I potser tindrà raó. En principi, no cal tastar cap droga per saber que et pot fer mal. I això val també per als polítics que tenen tota la informació a l'abast. No hauria de caldre ser al capdavant del Departament de Benestar Social per a saber fins a quin extrem es treballa amb les mans lligades i sense recursos ni competències. Potser la suspensió del decret de pobresa energètica ja hauria de convèncer de cop tots els 'indecisos' (categoria falsa). Però, si no n'hi ha prou, potser que ho provem, oi?

Si el president llegís aquesta columna, també pensaria que sóc foll per una altra raó. Perquè vivim en un país de polítics que es passen el dia amb el poble a la boca. I defensant la implicació de la ciutadania en la política. I exigint un aprofundiment democràtic. I retraient al govern que és el poble que ha menat el procés d'independència i que no s'ha de posar medalles que no li pertoquen. I demanant generositat. I reivindicant que el lideratge ha de ser compartit. Però quan el president fa una proposta perquè les entitats cíviques més importants del país, aquelles que han muntat els sidrals més grossos de la història, encapçalin i organitzin una candidatura per al 27-S que afavoreixi un resultat incontestable, se li tiren al damunt aquells qui defensaven tot allò que hem dit. Perquè les entitats no han de fer política i tenen una altra funció. Perquè, encara que ell ja ha dit que en pot quedar el marge si això afavoreix aquest pas endavant, ho fa per salvar-se. Perquè això les divideix i val més que no entrin a fer política. Etc., etc.

És ben bé que som en plena ebullició i tot s'expressa amb més agressivitat i dramatisme que no convindria. Però també és cert que ens ho juguem tot i no és moment de frivolitats. Quan algú reivindicava fa uns quants mesos que calia posar tota la carn a la graella, no es tractava d'això? Tenim el dret d'arriscar-nos ara a la disputa partidista típica? No hem après quines conseqüències té per a l'estat d'ànim de la gent?

Si em deixeu parlar amb tota sinceritat, dissabte passat no esperava pas que el president fes una proposta com aquesta. Em semblava que calia posar la directa i no obrir cap més debat d'aquesta mena. Havent deixat de banda la motxilla de Duran i companyia, tenia la impressió que Mas estava en condicions de jugar-se el tot pel tot amb un bon equip d'independents i gent jove de Convergència i fer un bon resultat el 27-S. Que, acompanyat del bon resultat d'ERC i de la CUP, ens permetria als catalans de fer el salt que volem fer. Ara s'ha obert aquest període —obligatòriament breu— de debat sobre una possible candidatura inspirada o impulsada per l'ANC i Òmnium. Que el facin de pressa i tanquin la resposta tan aviat com sigui possible. Si ho volen provar, endavant amb més força que mai. I que ERC i la CUP hi pensin una mica, també. Però si no ho creuen convenient, que Mas i CDC es posin a fer la feina que els pertoca sense més demora i que comenci el ball.

La idea que he proposat no s'aplicarà. Ja ho sé. Però que s'acabi aquesta comèdia de la seducció dels pobrets innocents que acaben d'aterrar i no saben que sense independència no hi ha camins oberts a la justícia social. Ja n'hi ha prou de tractar els uns com uns malvats perquè tenen dubtes i els altres com uns grans aliats perquè podrien canviar de parer. El 27-S és un plebiscit sobre la independència. I qui vulgui contribuir a confondre aquest sentit plebiscitari amb uns altres objectius que sàpiga que la història li atribuirà la derrota. Perquè una cosa veig clara: si l'eix d'aliances polítiques no és independència-Espanya, no ens en sortirem. La història hi és per a no repetir els errors que ens han impedit d'avançar. I qui no coneix el seu passat és condemnat a repetir-lo. Ara toca independència sí o no. Sense això, no podrem fer cap més passa cap a l'objectiu de veritat: la prosperitat, la justícia i la llibertat.

El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència - Mail Obert - VilaWeb

IRREGULARIDADES Y CAUSAS DE LA MASACRE DEL VOTO EXTERIOR EN LAS ELECCIONES AUTONÓMICAS 2015 - Marea GranateMarea Granate

— 28/07/2015 8 2040

La falta de información, la innaccesibilidad de Consulados y los plazos impuestos por el voto rogado, causas fundamentales de la paupérrima participación electoral de los emigrantes

– En los tres últimos comicios celebrados en el Estado español, más del 75% de los ciudadanos en el exterior que se quedaron sin votar no pudieron hacerlo por los limitados plazos de recepción de papeletas, por la imposibilidad de realizar la mayor parte de los trámites a distancia, o por el cierre del censo sin previo aviso dos meses antes de la convocatoria de elecciones.

– El censo electoral para las elecciones generales cerrará de nuevo sin aviso institucional. Si la fecha final de la cita electoral es el 20 de Diciembre, el censo sera el vigente a 31 de julio.

Desde la Marea Granate hemos recopilado de nuevo las causas que han dejado sin votar a mas de un 96% de españoles en las elecciones autonomicas celebradas este año. Una vez más, repitiendo la situación de las elecciones al Parlamento Europeo, nos encontramos con que los plazos ajustadísimos del protocolo del voto rogado son el motivo fundamental que limita la participación de los emigrantes.

No obstante, ésta no es la única causa importante; hechos como la desinformación en cuanto a la fecha de cierre del censo electoral vigente o las dificultades para inscribirse a distancia en los consulados limitan enormemente, elección tras elección, nuestra participación.

Pero además queremos remarcar y denunciar las múltiples irregularidades cometidas por la administración para imposibilitar aún más nuestro malogrado derecho de sufragio; irregularidades suelen ser, lamentablemente, reiterativas (http://mareagranate.org/2014/07/elecciones-europeas-v-cronica-de-un-desastre-anunciado-las-irregularidades-del-voto-rogado-que-nadie-te-contara/). Las enumeramos a continuacion:

– Cierre del censo sin previo aviso, práctica que se viene repitiendo

(http://mareagranate.org/2014/02/elecciones-europeas-i/) y que parece seguirá siendo habitual en nuestra administración: si las elecciones son el 20 de Diciembre, la última de las fechas propuestas por el presidente, el censo electoral cierra el proximo 31 de julio. De nuevo, sin información oficial al respecto.

– Negación de la inscripción como residente temporal, casi única alternativa para todos aquellos que hubieran quedado fuera por el cierre del censo. Una circular del Ministerio de Exteriores exigió a los Consulados negar la inscripción como residente temporal a todos aquellos que llevasen más de un año residiendo en el país, o que a pesar de llevar menos tiempo hubieran establecido su residencia habitual en el mismo. Esta interpretación estricta de los requisitos para ser considerados residentes temporales, sumada a la aleatoriedad de los criterios de cada consulado, causó que esta inscripción fuera negada a muchos emigrantes.

– Dificultad para las inscripciones consulares a distancia: a pesar de nuestras peticiones formales para la homogeneización y facilitación de estos procesos (petición que, a dia de hoy, no ha obtenido respuestahttp://mareagranate.org/2015/01/carta-abierta-al-director-general-de-la-subsecretaria-de-asuntos-exteriores-y-de-cooperacion/) hemos visto como, tras recopilar y difundir la información (http://mareagranate.org/2014/12/inscribirse-a-distancia-como-residente-una-alternativa-para-quienes-no-pueden-desplazarse-al-consulado/) consulados como Copenhague, Hamburgo o Zurich han eliminado la posibilidad de las inscripciones a distancia.

– Chapuza de la aplicación telemática para el ruego de voto, que dio numerosos problemas y fallos, obligándonos a elaborar una guía para sortearlos (http://mareagranate.org/2015/04/como-rogar-el-voto-por-internet-manual-paso-a-paso/ ), y que ha sido motivo de que muchas personas no hayan podido votar, como se refleja en las encuestas. Cabe destacar lo restrictivo de la medida, al no permitir el ruego telemático a los residentes temporales, obligados a rogar en persona en el Consulado.

– Ampliación del voto por correo en Madrid por impugnaciones de la lista, sin ampliarse igualmente los plazospara el voto por correo desde el exterior. Los emigrantes somos ciudadanos de segunda.

– El hecho de que el 84% de los militares en el exterior hayan podido ejercer su derecho a voto con todo tipo de garantías. Porcentaje que se incrementa incluso con respecto a años anteriores mientras que el nuestro cae irremediablemente. De nuevo, los emigrantes somos ciudadanos de segunda.

Por ultimo, ante las acusaciones del Gobierno contra la Marea Granate, queremos recordarle que el PP, además de haber sido corresponsable con el PSOE de la aprobación de la reforma de la ley electoral de 2011 que intodujo el voto rogado, fue quien, después de demostrarse las desastrosas consecuencias de esta ley, rechazó en el congreso en 2013 la reforma voto exterior, quien lo desvió a la mesa de partidos en 2014 y quien se ha negado recientemente a modificarlo.

Es más, las medidas anticipadas por el secretario en el exterior del PP no servirán de nada puesto que no tienen la mínima intención de atajar los problemas de fondo.

Finalmente, queremos dar las gracias a todas aquellas personas, en múltiples lugares e instituciones, que nos han estado ayudando de una forma u otra en estos procesos electorales; lamentamos que el Gobierno no haga lo mismo a pesar de tener obligación y responsabilidad directa en garantizar un derecho civil tan básico como la participación electoral de sus ciudadanos.

Seguimos peleando por nuestra democracia.

#VotoRogadoVotoRobado

IRREGULARIDADES Y CAUSAS DE LA MASACRE DEL VOTO EXTERIOR EN LAS ELECCIONES AUTONÓMICAS 2015 - Marea GranateMarea Granate