Benvinguda

Benvinguts/des al meu bloc.
Sóc tianenc des dels 2 anys, amb anades i vingudes per motius de feina i personals, des del
nou segle que visc de forma definitiva al 'meu' poble.
Ara, arribada la cinquantena, he resolt comprometre'm políticament amb la independència del meu país: primer a la consulta Tiana Decideix, el desembre de 2009, i després de la creació de Solidaritat Catalana per la Independència, adherint-me i formant part del nucli del nou espai polític, especialment a nivell local i comarcal.
A partir de les eleccions municipals de 22 de maig de 2011, on la llista de Solidaritat per la Independència es va quedar a les portes d'aconseguir representació a l'Ajuntament de Tiana, vaig crear aquest bloc per anar expressant el meu parer sobre les coses que van passant al meu poble, i també sobre coses més globals de pensament social i polític, per dialogar amb tots aquells que hi vulgueu aportar coses.
Ara, abandonada la meva militància política de partit des de principis de 2013, la meva feina, com la de milers de catalans de la societat civil, es centra en entitats com el Fòrum Tiana Decideix, que alhora és la territorial tianenca de l'ANC. Aquest moviment ve de baix, i des de baix l'hem d'empènyer.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Peces-Barba justifica el bombardeig a Barcelona del 1934 per la proclamació de la República Catalana ! directe!cat

El ponent de la Constitució espanyola considera que 'sectors radicals de Catalunya tenen molt poc sentit de l'humor'


El ponent de la Constitució Gregorio Peces-Barba ha justificat el bombardeig contra Barcelona el 1934 perquè la Generalitat havia proclamat la República Catalana 'dins d'una confederació ibèrica que s'havien inventat'. En una entrevista al 'Diario Progresista', el jurista ha afegit que els 'sectors radicals de Catalunya tenen molt poc sentit de l'humor', en relació amb la polèmica que van generar unes declaracions que va fer durant un congrés d'advocats a Cadis. Peces-Barba va dir que potser a Espanya li hagués anat millor si en comptes d'annexionar Catalunya s'hagués quedat amb els portuguesos, remuntant-se a l'època de Felip V.


Dies després de les seves polèmiques declaracions, el catedràtic i pare de la Constitució va dir que 'no es el mateix' fer broma amb els bombardejos de Barcelona que amb els de Gernika o els assassinats d'ETA. També va demanar discupes per si havia ofès algú, tot i que va considerar que va ser 'molt cortès' i que no va ser portada als diaris de Madrid.

En l'entrevista al 'Diario Progresista' que s'ha publicat aquest dilluns, Peces-Barba recorda que va dir que 'Catalunya mai seria independent d'Espanya i que, si es donés la circumstància, mai podria entrar al mercat comú'. Segons ell, seria així perquè 'altres països tindrien problemes similars i l'efecte contagi podria ser molt perillós per França, per Itàlia, per Alemanya, per Bèlgica...'.

Peces-Barba justifica el bombardeig a Barcelona del 1934 per la proclamació de la República Catalana ! directe!cat

Un sector del PSC aposta perquè el partit reconegui el dret a l'autodeterminació de Catalunya ! directe!cat

També reclamen una reforma de la Constitució espanyola per tal que es reconegui Catalunya com a 'nació'


Fins a deu agrupacions locals i sectorials del PSC han presentat cinc esmenes a la ponència marc que debatrà el congrés socialista reclamant que el partit reconegui el dret a l'autodeterminació de Catalunya i de la resta de 'pobles d'Espanya'. A més, algunes d'aquestes esmenes, a més, també aposten per una reforma de la Constitució espanyola perquè defineixi Catalunya com una 'nació'. Les agrupacions de Castell-Platja d'Aro, Sant Joan de les Abadesses, Campdevànol-Vall de Ribes, Deltebre, Tàrrega, Sant Quintí de Mediona, Sitges, el districte de Sant Andreu de Barcelona i la sectorial de competitivitat i empresa són les que han proposat que el PSC no defugi del 'debat democràtic i respectuós sobre la forma d'articular jurídicament el dret d'autodeterminació dels pobles d'Espanya'. D'altres, com la de Manlleu, és la que proposa el reconeixement de Catalunya com a nació.


Un sector del PSC aposta perquè el partit reconegui el dret a l'autodeterminació de Catalunya ! directe!cat

Tura aspirarà a liderar el PSC si els militants poden escollir directament el primer secretari

Tura podria aportar idees al PSC.

L'exconsellera del PSC, Montserrat Tura 

L'exconsellera condiciona la seva candidatura a un canvi en el sistema d'elecció



L'exconsellera de Justícia, Montserrat Tura, ha assegurat que aspirarà a liderar el PSC si es canvia el sistema d'elecció del primer secretari en el congrés del partit i els militants poden escollir directament el seu líder. Tura ho ha dit a La Malla.cat i ho ha reiterat després en una entrevista a RAC1.
"Si ho vota la militància, em presentaré", ha dit Tura a La Malla. "El que he intentat fer en aquest període abans del congrés és treballar amb un conjunt de propostes de què és el que hem de fer", ha afegit a RAC1. "És bona aquesta implicació de tota la militància en el procés d'elecció del primer secretari; ha arribat el moment de propugnar sistemes d'elecció diferents", ha remarcat.
La dirigent socialista demana més participació de la militància. "Fem propostes sobre com obrir i democratitzar el sistema de governança del partit, perquè si no canviem això estem perduts", ha assegurat.
L'exconsellera ha evitat posicionar-se sobre les candidatures ja confirmades a la primera secretaria del partit: Àngel Ros, Joan Ignasi Elena i Pere Navarro. Miquel Iceta ha condicionat la seva candidatura al fet que hi hagi una llista unitària per liderar el partit.
Tura ha afegit que si no es produeix un canvi en el PSC, "no tornarem a sumar aquells sectors que històricament ens havien donat suport".
L'exconsellera ha conclòs que espera un procés "madur i intel·ligent" per resoldre el Congrés portes endins, però que sobretot cal enviar "missatges portes enfora" per tornar a ser aquella "força política potent" que havia estat el PSC.

Tura aspirarà a liderar el PSC si els militants poden escollir directament el primer secretari

Catalunya, proper estat d'Europa - Vídeo divulgatiu

Aquest vídeo ha estat preparat per a difondre les aspiracions independentistes catalanes enllà les nostres fronteres.




Onze càrrecs de l'àrea metropolitana de Barcelona cobren més de 300.000 euros en dietes

Redacció Actualitzat a les 11:31 h   29/11/2011 - http://www.324.cat
 

L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i la portaveu del grup socialista a l'Ajuntament, Assumpta Escarp, han justificat el cobrament de dietes per anar a les comissions i els plenaris de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). El diari "El País" assegura en la seva edició d'aquest dilluns que un total d'onze càrrecs s'emporten 333.000 euros en dietes, un concepte al qual l'AMB ha destinat 800.000 euros anuals.

Segons informa "El País", el convergent Xavier Trias ha rebut 36.000 euros per haver assistit a 29 reunions i la socialista Assumpta Escarp, 31.000 per haver anat a 38 reunions.

L'alcalde de Cornellà, el socialista Antoni Balmón, ha rebut en concepte de dietes 38.000 euros; el de Sant Joan Despí, el socialista Antoni Poveda, 31.000; la tinent d'alcalde de Barcelona Sònia Recasens, de CiU, 31.600 euros per 38 reunions; el regidor socialista de Barcelona Joan Trullén; 31.600 euros també per 38 reunions; l'alcaldessa de l'Hospitalet, la socialista Núria Marín, 27.000; l'alcalde del Prat, l'ecosocialista Lluís Tejedor, 27.000 euros per 29 reunions; el regidor de CiU a Barcelona Antoni Vives, 27.000 per 29 reunions; el regidor d'ERC a Barcelona Jordi Portabella, també 27.000 per 29 reunions; i l'alcalde de Castelldefels, el popular Manuel Reyes, 23.000.

Aquestes dietes s'afegeixen al sou públic d'aquests onze càrrecs, que oscil·len entre els 56.400 euros de Joan Trullén i els 110.000 de Xavier Trias. Per llei, no poden cobrar un salari de més d'una institució pública, però les dietes no computen com a tals sinó que són indemnitzacions per l'altra feina que fan.

La portaveu socialista a l'Ajuntament de Barcelona, Assumpta Escarp, ha recordat que aquestes dietes estan pactades entre tots els grups. "És un acord de tots els partits polítics que, evidentment, en algun moment es pot revisar si es creu adient, però que el que fa és retribuir una tasca extraordinària més enllà de la dedicació del teu municipi, de coordinació de municipis", ha explicat.

Per la seva banda, l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias ha recordat que és un complement per responsabilitat i que es dóna no només per anar a les reunions.
Sobre una possible rebaixa de sou als funcionaries de l'Ajuntament de cara a l'any que ve, Trias ha assegurat que faran el que es marqui per llei. En canvi, ha descartat una rebaixa del sou dels regidors, contràriament a l'anunci del president Mas sobre el sou dels consellers. "L'Ajuntament de Barcelona no està en una situació d'haver de fer uns ajustos duríssims per culpa d'una mala gestió dels anteriors. Nosaltres no tenim aquesta situació", ha argumentat.

Trias ha recordat que els regidors i alts càrrecs ja han renunciat a la paga extra de Nadal d'aquest any.

Onze càrrecs de l'Àrea Metropolitana de Barcelona cobren més de 300.000 euros en dietes

diumenge, 27 de novembre del 2011

La Plataforma pel Dret a Decidir lliura el material de les consultes independentistes a l'Arxiu Nacional de Catalunya !

directe!cat

Entre el material hi ha pancartes, cartells, informacions sobre actes, conferències, xerrades, actes de reunions, dibuixos i fotografies


Sant Cugat del Vallès (ACN).- La Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) ha lliurat aquest divendres el material de les consultes independentistes a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Els documents pertanyen a més d'un centenar de poblacions que van celebrar la consulta per la independència entre el desembre del 2009 i l'abril del 2011. Entre el material hi ha pancartes, cartells, informacions sobre actes, conferències, xerrades, actes de reunions, dibuixos i fotografies. Amb el lliurament del material, la PDD pretén que sigui conservat en bones condicions i posat al servei dels ciutadans "per preservar la memòria d'un dels moviments de participació política més importants dels darrers anys, creat i organitzat per la societat civil".


La Plataforma pel Dret a Decidir lliura el material de les consultes independentistes a l'Arxiu Nacional de Catalunya ! directe!cat

divendres, 25 de novembre del 2011

La taxa 'Robin Hood' ja és a l'agenda del G20

Robin Hood: que no paguin els de sempre...

La Taxa Robin Hood: un dels pocs avenços del G20. La proposta es va obrir camí a la Cimera de Cannes, juntament amb la necessitat de què els fons recaptats es destinin al desenvolupament.

(c) Oxfam France

Els mesos de campanya internacional han donat fruit. França, Alemanya i Espanya han estat els principals promotors de la taxa, unint forces amb altres països com Argentina, Brasil, Corea del Sud, Etiòpia i Sud-àfrica. Però a més, la Unió Europea ha inclòs en la seva agenda una proposta per aplicar una taxa a les transaccions financeres europees, sense esperar el consens globa. Cadascun dels estats membres han de ratificar la proposta i decidir quina cobertura geogràfica tindrà.

(c) Oxfam France
El G20 no es una película La cimera de Robin
En la Cimera del G20, marcada per la crisi grega, la taxa Robin Hood va aconseguir fer un forat a l’agenda internacional i va aconseguir el suport de nous països. Ara és el torn de Mèxic, nou amfitrió del G20, i de la Unió Europea, que inicia el seu propi procés per aplicar la taxa. Llegeix a El País el blog de Susana Ruiz, la nostra portaveu de la campanya, comentant els resultats de la cimera de Cannes.

Entrega de firmas Robin Hood Mig milió de proscrits
Els avenços aconseguits han suposat una fita per centenars de milers de persones de tot el món. En poc més de dos anys, una idea que semblava utòpica quan vam sortir al carrer per prmiera vegada, s’ha fet fort a l’agenda internacional. Mig milió de persones de tot el món (45.000 a Espanya) han signat perquè els líders polítics apliquin una taxa de transaccions financeres destinada al desenvolupament. Les signatures les va entregar l’heroi de Sherwood en persona a La Moncloa, i també al president de torn del G20, Nicolas Sarkozy, a França.
Niza L’hora dels líders mundials
Pocs dies abans del començament de la Cimera en Cannes, vam sortir al carrer perquè els ‘capgrossos’ del G20 donessin el seu suport a la taxa Robin Hood.
Vols veure més fotos?
Ministra La ministra a Sherwood
Durant tota la campanya, centenars d’activistes es van mobilitzar a les principals ciutats del món per donar suport a una taxa per al desenvolupament. A Espanya, entre el 14 i el 17 d’octubre vam sortir als carrers de 22 ciutats espanyoles per demanar a la ministra d’Economia, Elena Salgado, el seu suport a la Taxa Robin Hood a Europa i al G20.
Mira el vídeo

Informació i fotos de les accions a tot el món
Interactivo Robin Hood ets tu
Una petita taxa del 0,05% sobre les transaccions financeres podria estar a punt de canviar les coses. Els bancs estan pressionant per protegir els seus interessos. Per això, si vols seguir participant pots ser protagonista d’aquest vídeo. Perquè, com mig milió de persones de tot el món, tu també ets Robin Hood.
Participa-hi
Sala de premsa
Sala de premsa

Vols saber més? Llegeix les nostres notes de premsa

03.11.2011
Reacció de’Intermón Oxfam a a l’informe presentat per Bill Gates aquesta tarda a Cannes al G20

27.10.2011
El G20 ha de marcar una fita en la cimera de Cannes



Robin Hood: que no paguin els de sempre... | Intermón Oxfam

dijous, 24 de novembre del 2011

Los usuarios de Facebook no somos sus clientes; somos su producto, que vende a sus clientes « Soy donde no pienso

Facebook es gratis?
30 mayo 2011 - 6:00 - Autor: Alejandro Touriño
@AlexTourino

Existe una tendencia en Internet a ofrecer productos o servicios de manera gratuita para el usuario. Uno se pregunta cómo es posible, y muchas veces no se da cuenta de que cuando un servicio es gratuito es probable que el producto sea el propio usuario.
Bruce Schneier, gurú de Internet, explicaba la semana pasada en una conferencia en Madrid por qué Facebook no cobra por el uso de su plataforma.
Los usuarios de Facebook no somos sus clientes; somos su producto, que vende a sus clientes.
Facebook gana dinero a partir de lo que la gente cuenta en su red. Y cuantos más usuarios tenga y cuantas más cosas expongan de su vida mejor, porque eso significa más ingresos para ellos.
En efecto, en Internet esta tendencia del todo gratis para el usuario ha evolucionado muy rápidamente abarcando áreas de servicios que antes eran de pago.
En el caso de las redes sociales, aunque con excepciones, la gratuidad es el denominador común.
Los administradores de redes sociales no han tardado en percatarse de que si un usuario puede conseguir el mismo producto gratis o pagando, por lo general elegir aquél de coste cero y, por tal motivo, han optado por ese modelo.
Pero obviamente, las redes sociales no son ONGs y necesitan monetizar el tráfico que generan. Cómo lo hacen?
En el caso de Facebook, la mayor parte de la contribución a las finanzas de la empresa proviene de la publicidad.
Facebook maneja tres diferentes tipos de anuncios en su sitio: publicidad dirigida (los anunciantes escogen a quién llegar), anuncios interactivos (las empresas piden a los usuarios que hagan algo en su publicidad) y finalmente, los anuncios contextuales en los que se muestra cuáles de nuestros amigos gustan de cierta marca o producto.
Pese a que Facebook y el resto de redes sociales obtienen beneficios adicionales por otras vías, tales como acuerdos con terceras empresas que venden sus productos en sus plataformas o la comercialización de bienes virtuales con su propia moneda (Facebook credits en el caso de la red americana), ingresar dinero por la publicidad es el modelo preferido por este tipo de plataformas.
Pero qué tiene de especial esta circunstancia? Los datos que manejan. Afirmaba Schneier que existen en Facebook, y en gran medida en otras redes sociales, hasta 6 tipos de datos: información que el usuario mete para abrir su cuenta, aquellos datos que va subiendo a su perfil, lo que luego va publicando, los comentarios que suben otros sobre él y los datos sobre los hábitos de las personas.
Ese volumen de datos permite a Facebook ofrecer bases de datos a empresas interesadas en prospecciones de mercado o en negocios basados en perfiles personales.
Se posibilita así investigar las preferencias de un segmento de población, acotado según edades y área geográfica y llegar al público adecuado en el momento justo.
El caso de Twitter, segn publicaba el diario El País hace algunas semanas, es similar. Twitter comercializa ciertos datos de sus usuarios. Tales datos, afirmaba el diario, contienen información muy valiosa, si se sabe aprovechar. Dicen mucho acerca de quién, cómo, cuando y dónde se ha originado el tuit. Un filón para quien se dedique a la minería de datos que, después venderá a las agencias de publicidad y mercadotecnia.
En este nuevo ecosistema social las marcas, que pugnan por saber qu demandan sus usuarios, tienen a su alcance la posibilidad de segmentar el perfil del usuario al que quieren hacer llegar su mensaje, multiplicando su efecto.
Lo cierto es que los usurarios consideran las redes sociales como parte de sus vidas, por lo que el anunciante puede tener la seguridad de dirigirse a personas reales con un verdadero interés en sus productos.
La propia red social Facebook expone en su web, como caso de éxito, el de la empresa CM Fotographic: Los anuncios de Facebook permitieron a CM Photographic segmentar su publicidad a su grupo demográfico exacto: mujeres de 24 a 30 años cuya situación sentimental en Facebook fuera que estaban comprometidas. En un año, la inversión en publicidad en Facebook de CM Photographics por valor de 600 USD generó unos ingresos de casi 40.000 USD.
La legalidad de estas prácticas viene amparada normalmente en la aceptación por los usuarios de las condiciones de uso de las redes sociales y en la aceptación de aquellos de los parámetros por defecto establecidos por la red social.
El consentimiento y la información se configuran como elemento básico del tratamiento de los datos. La cuestión radica aquí en determiner si el usuario está conveniente informado del modo en que sus datos son tratados por la red social.
En definitiva, legal o no, parafraseando a Schneier, los usuarios de Facebook no somos sus clientes; somos su producto.

Los usuarios de Facebook no somos sus clientes; somos su producto, que vende a sus clientes « Soy donde no pienso

dimecres, 23 de novembre del 2011

Els Municipis per la Independència finalment superen el centenar ! directe!cat

Més de mitja dotzena de poblacions votaran properament entrar a formar part de l'Associació


Amb la suma d'Artés, Bolvir, Bordils, Malgrat de Mar, Ogassa, Ullastrell i Vilajuïga ja són 102 els municipis que formen part de l'Associació de Municipis per la Independència. Tots ells tenen una primera cita aquest divendres 25 de novembre per començar a definir les línies d'actuació per tal d'organitzar una consulta vinculant sobre l'autodeterminació impulsada des dels ajuntaments i així ajudar Catalunya a avançar en el camí de l'autodeterminació. La crida iniciada a mitjan de setembre a Vic ha donat un resultat que s'ha escampat arreu del Principat, si bé alguns municipis, pocs, com Figueres o Granollers, entre altres, han rebutjat formar-ne part.

Els Municipis per la Independència finalment superen el centenar ! directe!cat

El Parlament Europeu vota contra la discriminació de l'aeroport de Barcelona en els vols internacionals ! directe!cat

Aprova una esmena de CiU que demana a l'Estat que deixi de "donar prioritat" a Barajas en els acords bilaterals amb tercers països


La comissió d'Economia i Finances del Parlament Europeu ha aprovat aquest dimarts una esmena de CiU contra la discriminació de l'aeroport de Barcelona en els vols internacionals. L'Eurocambra demana a l'Estat espanyol que deixi de privilegiar Barajas en els acords bilaterals que ha signat amb països de diferents continents i que fixen Madrid com l'únic aeroport espanyol on poden enlairar-se i aterrar els seus avions. 'Demanem a la Comissió Europea que s'asseguri que els acords bilaterals sobre transport aeri entre països no donen prioritat formal a cap aeroport específic pels vols d'un país a un altre', defensa l'esmena presentada per l'eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa.


Almenys 23 tractats bilaterals signats pel govern espanyol i països d'altres continents no permeten volar a l'aeroport de Barcelona, segons un informe de la Cambra de Comerç de Barcelona del 2009. L'informe sobre Política de Competència que ha aprovat el Parlament Europeu aquest dimarts, però, vol posar fi als privilegis de Barajas, gràcies a una esmena de CiU aprovada per amplíssima majoria que reclama que els tractats bilaterals sobre aviació entre països no permetin donar preferència a un aeroport per davant de la resta.
Satisfet, Tremosa ha celebrat que 'el resultat de la votació dóna un toc d'atenció important al centralisme aeroportuari espanyol d'AENA i als privilegis de Barajas, un anacronisme que ha d'acabar el més aviat possible si Espanya vol ser un Estat modern i competitiu dins la UE.'. 'Tota la pressió que la UE i la CE pugui fer per forçar l'Estat espanyol per convergir cap als països amb millors pràctiques és una gran notícia per als catalans, que no tenim prou força en el parlament espanyol per imposar els nostres criteris', ha explicat Tremosa a l'ACN. 'Els catalans hauríem de ser capaços d'aprofitar a favor nostre el fet que Espanya estigui sent intervinguda per la UE i que per aquest motiu tingui un govern feble en els propers anys', ha defensat l'eurodiputat convergent. Segons Tremosa, el govern espanyol 'no té incentius' per canviar aquestes males pràctiques perquè 'van en benefici de Madrid i en perjudici de Catalunya'.
L'informe aprovat aquest dimarts per la comissió d'Economia i Finances de l'Eurocambra no és vinculant, sinó una recomanació dels eurodiputats per millorar les polítiques de lliure competència a la UE.


El Parlament Europeu vota contra la discriminació de l'aeroport de Barcelona en els vols internacionals ! directe!cat

dilluns, 21 de novembre del 2011

Afganistan, una mirada diferent

impressionant aquest breu film de 6 minuts, sobre les cares que sovint no ens mostren d'aquell país, que associem a guerra, talibans, burka i tràfic d'heroina.


Afghanistan – touch down in flight from Augustin Pictures on Vimeo.


Afghanistan – touch down in flight on Vimeo

VOT NUL, VOT EN BLANC I ABSTENCIÓ - Jaume Pros - Blogs de l'indirecte!cat

Divendres, 18.11.2011. 16:47 h - Jaume Pros - Blogs de l'indirecte!cat

Quan s’acosten eleccions, apareix sovint el dubte sobre la diferència que hi ha entre les conseqüències del vot nul, el vot en blanc o l'abstenció. Durant aquesta campanya molts de nosaltres hem rebut missatges que ens recomanaven d'optar per alguna d'aquestes possibilitats, argumentant motius ben diversos. De fet, avui mateix, una amiga em plantejava el seu dubte sobre si votar nul i votar en blanc era, a la pràctica, més o menys el mateix. El cert, però, és que els efectes de votar nul, en blanc o abstenir-se són molt diferents.
Vot nul
El vot nul no comptabilitza. La llei interpreta que la nul·litat d'un vot és conseqüència d'una errada del votant i no pas una acció deliberada que cerca un efecte determinat. Les marques a les paperetes, els sobres amb candidatures de diferents partits polítics o els papers amb imatges o textos de protesta o reivindicatius, són tractats sempre de la mateixa manera: com a vots invàlids. Les campanyes que aposten pel vot nul no són objectivament mesurables, tret que la seva incidència —en comparació a unes eleccions anteriors— sigui realment espectacular. Això és el que va passar una vegada a Euskadi quan no es va permetre l'esquerra abertazale de poder-se presentar a uns comicis electorals. En tot cas, el valor de l'acció es limita al seu simbolisme sempre subjectiu.
Vot en blanc
El vot en blanc sí que té conseqüències importants en la composició de la nova cambra, en aquest cas, parlamentària. El nostre sistema electoral exigeix un percentatge mínim de vots per a poder tenir representació (als ajuntaments passa el mateix). Com que el vot en blanc sí que es comptabilitza com a vot emès —encara que no s'adjudiqui a cap partit polític—, la seva proliferació fa pujar el nombre de vots necessaris que necessita
cada grup per a poder treure representació. El vot en blanc, per tant, impedeix que partits minoritaris puguin assolir el percentatge mínim exigit afavorint, així, els partits grans. En el cas de l'Estat espanyol, el vot en blanc incrementa l'efecte del que es coneix com a bipartidisme.

Abstenció
Considerar l'abstenció com un acte antidemocràtic és totalment erroni. El ciutadà és sobirà i amo del seu vot i decideix, lliurement, què fer amb ell. L'abstenció és una opció perfectament legítima per a qui no vol fer confiança a cap opció política. Això, però, és la teoria, perquè la realitat requereix d'alguns matisos. D'entrada, cal tenir en compte que la baixa participació debilita la legitimitat dels nous governants —tornem a parlar de simbolisme— i dóna munició als moviments totalitaris sota l'argument que "la política no és una matèria que interessi la ciutadania, per tant, la ciutadania no és necessària en la pressa de decisions polítiques". Amb un referèndum passa el mateix: recordem el que va passar amb l’Estatut i el tracte ridiculitzant que va rebre la seva aprovació, per part de mitjans nacionalistes espanyols, a causa de la baixa participació a les urnes. Un efecte col·lateral de l'abstenció és com afecta de manera individual a les diferents opcions polítiques. Tot i que no està demostrat empíricament, sembla que l'abstenció afecta més negativament les opcions considerades tradicionalment d'esquerres que no pas les de dretes, a causa d'aglutinar, les primeres, una massa social més crítica i indisciplinada. Avui, aquesta teoria, amb un electorat ideològicament cada cop menys dogmàtic, va a la baixa.

VOT NUL, VOT EN BLANC I ABSTENCIÓ - Jaume Pros - Blogs de l'indirecte!cat

divendres, 18 de novembre del 2011

Nascut a Andalusia, català de cor




Com l'exemple s'estengui, aquí no queda ni Déu per votar NO al referèndum...

Prengui nota, President Mas. De mica en mica anem construïnt la golejada que (segons vostè) necessitem per a convocar el referèndum i no córrer del risc de perdre'l.


...des d'Andalusia - YouTube

dijous, 17 de novembre del 2011

Un govern per a dos anys? La Vanguardia

Avui comencem amb una endevinalla: un partit polític que, com s’espera que faci el PP, guanya les eleccions amb el 45% dels vots i amb més de 10 diputats per sobre de la majoria absoluta, és possible que només acabi durant dos anys al govern?

 
OSCAR ASTROMUJOFF

Veiem-ho. Quan Mariano Rajoy arribi a la Moncloa, a més de trobar les tradicionals factures impagades i després de dir allò que la “situació és pitjor del que esperàvem” (que predictibles són tots els polítics de tots els colors!), s’haurà de posar a treballar perquè Espanya sigui un país solvent que no li calgui ser rescatat. I això només ho aconseguirà si fa les coses bé. Si no, acabarà com Grècia. M’explico. Un país és solvent si la projecció futura de la capacitat de tornar els diners és superior als deutes. La capacitat de tornar els diners, al seu torn, és la diferència entre els ingressos fiscals del Govern i la despesa ineludible. Per ser solvent, doncs, cal assegurar-se que l’estat té suficients ingressos futurs i no té excessives despeses compromeses.
Què hauria de fer, doncs, Rajoy? El primer és resoldre el problema de l’atur. Dels 160.000 milions d’euros que ingressa l’estat espanyol, el subsidi als quasi 5 milions de desocupats se’n menja quasi 40.000 milions. Per tercera vegada en democràcia, una crisi dispara la taxa d’atur per sobre del 20%. A més d’un drama humà sense equivalent al món occidental, aquesta xacra social és una sagnia fiscal que cal eliminar. Per això cal reformar el sistema de les negociacions col·lectives (encara que els sindicats les presentin com una “conquesta social”, la veritat és que són una herència del franquisme) i cal eliminar aquest mercat dual on els insiders tenen privilegis a costa de deixar sense protecció els outsiders, és a dir els aturats i els joves que no han tingut mai feina.
La reducció de compromisos fiscals també ha d’incloure retallades de despesa. No cal dir que cal eliminar tota la despesa inútil i repetitiva (diputacions), l’obsoleta (correus) i la que es fa per guanyar vots i favors (no tinc prou espai). Entre la despesa a retallar, s’haurà de tenir en compte els efectes sobre el creixement
X. SALA I MARTÍN, econòmic tot prioritzant les inversions en la productivitat dels treballadors (educació, infraestructures productives, tecnologies...).
L’augment de la recaptació, per la seva banda, requereix dos tipus d’accions: d’una banda, un nou sistema impositiu que, a més de ser redistributiu, sigui eficient. És a dir, no tots els impostos tenen els mateixos efectes sobre els incentius a invertir i el sistema fiscal i s’han de triar els que tinguin menys efectes distorsionadors. D’altra banda, cal fomentar urgentment el creixement econòmic amb polítiques d’oferta com, per exemple, una regulació que no desincentivi l’eficiència i la competència, un sector públic que no es consideri l’enemic de l’empresa i un sistema educatiu que promogui la creativitat, la innovació i l’emprenedoria.
Finalment, caldrà fer front a la crisi del sector financer tot recordant que, després de l’explosió de la seva bombolla immobiliària, el Japó va trigar una dècada a sanejar els seus bancs (a Espanya ja fa quatre anys) i això va fer que la crisi que va començar el 1990 encara no hagi acabat... 21 anys després!
Quan Rajoy prengui possessió del càrrec, hauria de recordar tres coses. La primera és que ell no haurà guanyat les eleccions pel mèrit de les seves propostes (entre d’altres coses perquè no les ha explicat) sinó per incompareixença del contrari. Després de negar la crisi durant anys i d’equivocar-se en la diagnosi, el PSOE ha generat una devastació econòmica tan còsmica que ningú vol que segueixi governant. Més que una gran victòria del PP el que es preveu pel dia 20 és una gran derrota del PSOE.
La segona és que totes les reformes suara esmentades seran doloroses i comportaran malestar social. Aquest malestar serà accentuat per un partit socialista que, ja sense responsabilitat de govern, s’embolicarà en la bandera demagògica-populistoide dels indignats, protestarà totes i cadascuna de les decisions que prengui el PP i acusarà constantment el govern d’estar al servei dels rics. Si ja ho ha fet durant la campanya electoral mentre manava, imaginin-se què no farà quan siguin a l’oposició!
La tercera cosa que ha de recordar Rajoy és la història recent de Grècia. La recessió va començar quan la dreta de Kostas Karamanlís era al Govern. el 2007, quan la crisi ja s’albirava, Karamanlís va guanyar la reelecció (els resulta familiar?). Però la situació va arribar a ser insostenible i va avançar les eleccions (els segueix sonant?). Va guanyar Iorgos Papandreu amb el 44% dels vots i 160 diputats, 10 per sobre de la majoria absoluta amb un augment de 58 diputats mentre Karamanlís en baixava 60 (ara ja sí que la similitud fa por!). Era l’octubre del 2009!
Una de les primeres decisions de Papandreu va ser la de sortir a la premsa i dir allò de “la situació és pitjor del que esperàvem”. Que predictibles són tots els polítics de tots els colors! Això va generar una pèrdua de confiança immediata que va fer pujar la prima de risc de manera irreparable. Això, sumat a la incapacitat de fer reformes que generessin creixement econòmic han fet que Grècia es convertís en un país insolvent i que Papandreu, malgrat la seva flamant majoria, hagués de dimitir fa un parell de setmanes. I heus ací la resposta a l’endevinalla: Papandreu ha demostrat que si no es fan les coses bé, una majoria absoluta aclaparadora pot donar lloc a un govern que duri dos anys.


La Vanguardia

Tremosa, Romeva i Junqueras veuen la mà del PP i el PSOE en el veto a l'esmena sobre el català ! directe!cat

Els tres eurodiputats creuen que el text sobre l'oficialitat del català ha caigut per 'pressions d'última hora, molt possiblement dels dos grans partits espanyols'


Els eurodiputats catalans Ramon Tremosa, Raül Romeva i Oriol Junqueras han lamentat que 'pressions d'última hora, molt possiblement dels dos grans partits espanyols', el PP i el PSOE, hagin aconseguit que no es voti a la comissió d'Exteriors del parlament una esmena que reclama incorporar el català com a llengua oficial aprofitant l'entrada de Croàcia a la UE. En un comunicat conjunt, els tres eurodiputats senyalen que el veto ha arribat 'justament' quan havien aconseguit reunir les signatures 'per aconseguir que el vot fos nominal, fet que obliga a registrar públicament el sentit del vot de tots i cadascun dels diputats' de la comissió, on hi ha Raimon Obiols (PSC) i Alejo Vidal-Quadras (PP).
Tremosa, Romeva i Junqueras han destacat que l'esmena 'ja comptava amb el suport unànim del grup liberal i de bona part del grup verd, a més d'un dels vice-presidents de la Comissió d'Exteriors'.
L'esmena no es votarà perquè els serveis jurídics del parlament consideren que la oficialitat d'una nova llengua que no és oficial en el seu Estat no 'rau en les competències de la Comissió d'exteriors'. Però els tres eurodiputats no hi estan d'acord i atribueixen el veto 'a pressions d'última hora, molt possiblement dels dos grans partits espanyols, per evitar que l'oficialitat del català fos votada al Parlament Europeu'.
A més, Tremosa, Junqueras i Romeva discrepen de la interpretació 'excessivament jurídica' del Secretariat de la Comissió d'Exteriors, i lamenten que el veto al català sigui 'una mostra més del dèficit democràtic i de l'allunyament de les institucions europees dels ciutadans'.
En el comunicat els tres eurodiputats també critiquen 'la manca de sensibilitat, una vegada més, dels dos grans partits espanyols' i avisen que 'les reiterades negatives a qualsevol ús del català a la UE donen incentius racionals a un nombre creixent de catalans per demanar l'Estat propi'.


Tremosa, Romeva i Junqueras veuen la mà del PP i el PSOE en el veto a l'esmena sobre el català ! directe!cat

L'Associació de Municipis per la Independència frega el centenar d'adhesions ! directe!cat

ant Vicenç de Castellet o Calella són algunes de les poblacions que properament també votaran la moció


estelada, manifestació, 10j, independènciaA dia d'avui ja hi ha fins a 97 municipis que han aprovat per ple municipal formar part de l'Associació de Municipis per la Independència. Vic va idear l'impuls d'un ens que que defensés l'assoliment els drets nacionals de Catalunya amb l'objectiu de promoure l'exercici del dret a l'autodeterminació i amb només 2 mesos el 10% dels municipis catalans (que representen aproximadament el 17% de la població) han escollit sumar-s'hi. Al directe!cat hem fet un seguiment constant del degoteig d'adhesions a la vegada que amb l'ajuda dels lectors hem anat completant el mapa amb els municipis que ja en formen part, els que ho han rebutjat i els que tenen pendent votar-ho. A tots els llistats fets públics fins al moment manca afegir Aiguaviva, Anglès, Jorba, Malgrat de Mar,
Manlleu, Muntanyola, Orís, Poboleda, Premià de Mar, Sant Feliu Sasserra, Sant Jaume de Llierca, Sant Pere Pescador, Santa Eugènia de Berga, Sant Pere de Riudebilles, Sora, Sant Quintí de Mediona, Sort, Tavèrnoles, Torroella de Mongrí, Verdú i Vidrà.


L'Associació de Municipis per la Independència frega el centenar d'adhesions ! directe!cat

Albert Espinosa: "Steven Spielberg le dijo, en catalán, a Marta Kauffman 'Polseres amunt!'"

Los niños de 'Super 8' podrían aparecer en la versión americana de 'Polseres vermelles'

Televisión | 16/11/2011 - 14:10h
Lourdes López
Lourdes López - Barcelona - LA VANGUADIA
MÁS INFORMACIÓN
Albert Espinosa vive en una nube desde que conoció que la serie Polseres vermelles vería la luz en EE.UU. de la mano del mismísimo Steven Spielberg. El escritor ha recordado entusiasmado, en una entrevista a El món a Rac1, cómo su serie impactó muchísimo al autor de ET ,hasta el punto que, tras visionarla, dijo en catalán a Marta Kauffman -creadora de Friends y miembro de Dreamworks-: "Polseres amunt!"
El escritor asegura que confía en que Spielberg se implicará mucho en el proyecto. "Es la primera vez que Dreamworks coge una serie de fuera de los Estados Unidos", asegura.
Aunque aún no existe una fecha concreta para el lanzamiento de la versión norteamericana el canal ABC podría estrenar Red Band Society "en junio del 2012", ha avanzado Espinosa.
El escritor ha anticipado algunos detalles más de la nueva adaptación, como que se está barajando la posibilidad de que algunos de los niños protagonistas de la película Super 8 hagan de actores en Red Band Society. Espinosa ha reiterado la ilusión que le produce el hecho de poder formar parte en esta versión: "Estaré en los Estados Unidos durante la grabación del piloto. Me pidieron que les ayudase en el proceso y calculamos que serán unos cuatro mese en Los Angeles."
La nueva temporada de Polseres
Tal y como avanzó a La Vanguardia.com, Espinosa ha explicado que él es el responsable del guión de 13 de los 15 capítulos de la segunda temporada de la serie y que los otros han sido escritos por dos guionistas que le gustan particularmente: Jordi Galceran i Sergi Belbel.
Sobre la evolución de la serie en esta segunda entrega de capítulos, Espinosa ha señalado que su director, Pau Freixas, hace tiempo que tiene la idea de hacer un capítulo musical y que a él le gustaría mucho. Además ha avanzado que se piensa llegar a hacer hasta cinco temporadas de la serie y que esta segunda sería la última en la que el entorno de rodaje sería un hospital.
La serie ha encantado en Catalunya, donde ha sido emitida por TV3 fraguando un éxito absoluto, y tiene ya listo el desembarco en las televisiones a nivel estatal. Se emitirá a partir del 5 de diciembre por TNT y también podrá verse en abierto por Antena 3, aunque aún no hay una fecha exacta para su emisión.
El rumbo que han tomado los proyectos profesionales de Espinosa, autor de El mundo amarillo -libro en el que se basa esta producción-, y su reconocimiento -recibía esta misma semana el premio Protagonistas- ha sido vertiginoso, tanto que su protagonista asegura sin matices: " Este es el mejor año de mi vida".


Albert Espinosa: "Steven Spielberg le dijo, en catalán, a Marta Kauffman 'Polseres amunt!'"

Albert Espinosa: "Steven Spielberg le dijo, en catalán, a Marta Kauffman 'Polseres amunt!'"

dimecres, 16 de novembre del 2011

Antoni Bassas: Per què avorreixen els debats electorals?

Un article senzillament esplèndid.

Rubalcaba i Rajoy just abans del seu debat televisiu. ALBERTO MARTÍN / EFE

 
Si els debats ens deixen un regust encartronat és perquè no hi ha cap emoció. I no hi ha cap emoció perquè no hi ha periodisme: els moderadors són reduïts al paper de cronometradors i no hi ha preguntes inesperades. Una pregunta és bona quan ens morim de ganes de saber-ne la resposta. ¿Algú es mor de ganes de sentir un polític a qui han dit "Té tres minuts per parlar de l'atur"?
Tampoc no hi ha cap emoció perquè 34 anys després de les primers eleccions democràtiques, els partits continuen imposant als ciutadans unes llistes electorals tancades farcides de desconeguts que no han hagut de debatre mai per guanyar-se el lloc i obliguen els mitjans públics (justament els que més i millor parlen de política durant la legislatura) a informar amb les mateixes cauteles excepcionals que es van establir durant la Transició vigilada amb tricorni i metralleta.
Que un debat al Parlament pugui resultar tediós vist per televisió és comprensible. És la càmera la que ha demanat d'entrar a l'hemicicle, i l'hemicicle té la seva pròpia litúrgia. Però en un debat en un plató són els polítics els que demanen entrar a la tele, i si volen ser vistos i escoltats amb interès (cosa que és en benefici de la democràcia) no poden pretendre comportar-se amb el confort protector de la seva bombolla parlamentària. Han de voler ser interessants, i per ser-ho cal assumir alguns riscos del directe, que és tant com assumir els riscos de la democràcia.
Per posar un exemple: per què no hi ha públic al plató dels debats? Als Estats Units n'hi ha. És veritat que sovint aplaudeixen quan els ho mana un regidor (així és la litúrgia de la tele) però també riuen, xiulen o ovacionen una intervenció espontàniament. El resultat és que desapareix la pantalla que separa polític i elector. Es retroalimenten. Com més reacciona el públic, més s'esforça el polític, i com millor comunica, més reaccions obté. Són al carrer, dirigint-se al votant i no a la càmera d'un laboratori asèptic de Star Trek com el de l'Academia de la Televisión.
Aquests dies ha estat freqüent criticar Rajoy perquè va llegir innombrables vegades el munt de papers que va escampar sobre la taula, però això no va ser més que la conseqüència de la falta d'hàbit dels nostres polítics d'enfrontar-se a la realitat amb les úniques armes del sentit comú i les conviccions. Com volem que no llegeixi un candidat que no concedirà ni una sola roda de premsa en tota la campanya electoral? Com volem que el pròxim president del govern espanyol sigui millor comunicador si vivim en un sistema polític en què s'ha generalitzat la convocatòria de "roda de premsa sense preguntes"? (contradictio in terminis). Si Rajoy (o qui sigui) hagués hagut de debatre en públic per aconseguir ser el candidat, seria millor als debats. Si Rajoy (o qui sigui) no sabés el que li han de preguntar no podria llegir. Un candidat que no accepta preguntes inesperades, que no disfruta convencent la gent, que no sent passió argumentant davant l'adversari, no mereix l'enorme confiança que significa un vot.
És veritat que un bon comunicador no sempre acaba sent un bon governant, però ser bon comunicador és condició necessària. I a vegades, partits i governs confonen invertir en comunicació amb redecorar les sales de premsa, quan en realitat la comunicació no és al principi del procés polític, sinó al final. La pregunta no és què diré, ni com ho diré sinó què penso i què hi tinc a dir. El polític que té una idea del país i la societat que somia viu la política com un debat diari amb la realitat, no pas cada quatre anys. I així, quan arriba el debat de la campanya no ha de llegir els papers ni s'ha d'aprendre de memòria l'argumentari. Senzillament diu el que porta a dins.
Per què 'Time' proposa Messi com a personatge de l'any?
Perquè ha pres nota del que passa pel carrer als Estats Units: "Messi ha portat el futbol a una cota encara més alta d'atractiu comercial i èxit, com evidencia el nombre creixent de nens americans que porten la samarreta de Messi del Barça a l'escola". És exactament així, cada matí en puc donar fe. I també per raons professionals: "Hi ha una pràctica unanimitat que és el millor jugador de la seva generació". Per vot popular, Messi és ara el 5è d'una llista de 31 persones, grups o moviments encapçalats pels indignats del 99%, Anonymous, els joves àrabs manifestants i Steve Jobs. Pomes i peres, sí, però que difícil que és entrar al cistell

Per què avorreixen els debats electorals?

YouTube paga a las familias por publicar vídeos virales de sus niños

El portal de Google comparte los ingresos de la publicidad que aparece junto a estos vídeos con sus creadores

Internet | 14/11/2011 - 13:57h- LA VANGUARDIA
MADRID, (EP) -. Grabar una risa, un enfado o cualquier otra escena graciosa de un niño puede llegar a valer cerca de 116.000 euros. Quien abona estas cantidades es la plataforma de vídeos YouTube, según el diario británico The Telegraph.



YouTube ha llevado a cabo un acuerdo con familias para compartir sus vídeos caseros en el portal. A través de este acuerdo, las familias y esta plataforma se dividen los ingresos de la publicidad que aparece junto a estos vídeos, algunos de los cuales están entre los más populares de la historia del sitio. Eso sí, la plataforma de vídeos se reserva el derecho a controlar todos los archivos subidos a su sitio web.
De este modo, si alguno de sus vídeos causa suficiente interés o se considera que puede llegar a ser muy visitado -esto es, se convierte en un fenómeno viral-, YouTube entra contacto con el usuario que lo ha subido y le ofrece la posibilidad de ganar dinero. Por otro lado, los padres que crean que su vídeo casero puede llegar a ser todo un éxito en la Red pueden ponerse directamente en contacto con la empresa.
Desde YouTube afirman que a través de anuncios en la página o añadiendo alguno de ellos en el propio vídeo se podrá generar un gran flujo de ingresos, que serán compartidos entre el creador del vídeo y este sitio web propiedad de Google. Algunos usuarios han llegado a donar el dinero recibido por este tipo de acuerdos, aunque también los hay que han decidido emplearlo para la educación de sus hijos.


YouTube paga a las familias por publicar vídeos virales de sus niños

dimarts, 15 de novembre del 2011

Llibre 'El preu de ser espanyol, per a un ciutadà de Catalunya' de Joan Hugué i Rovirosa

La publicació vol ajudar a reflexionar el vot pel proper 20N

Quin és el cost de ser espanyol per a un ciutadà de Catalunya? Amb la mirada posada a les imminents eleccions a les Corts espanyoles, Joan Hugué i Rovirosa ha detallat en un llibre la quantificació al detall del preu de formar part de l'Estat espanyol el contingut del qual es pot consultar íntegrament a la xarxa. L'editorial Dux, juntament amb l'autor, han decidit penjar de forma íntegra i gratuïta la públicació a la xarxa amb la voluntat d'ajudar a reflexionar bé el vot davant els comicis del 20N. A banda, l'obra 'El preu de ser espanyol... per a un ciutadà de Catalunya' també es pot adquirir publicada en paper a les llibreries dels Països Catalans.
Amb aquest llibre, Joan Hugué pretén donar resposta a preguntes com 'Catalunya és realment una nació?', 'Si esdevinguéssim independents perdríem el mercat espanyol?' o 'Per què no es fan les infraestructures que ens calen?'.



Llibre.pdf (Objecte application/pdf )

Gabriela Montero, Happy Birthday, Feliz Cumpleaños - YouTube

Impressionant aquesta dona... ufff.

Música en estat pur. No us ho perdeu.



Gabriela Montero, Happy Birthday, Feliz Cumpleaños - YouTube

"Som una colla amb molta trempera"

Els Castellers del Poble-sec han presentat aquest dissabte el seu calendari per al 2012 amb la firma del director de cinema eròtic Conrad Son

Fotografia de grup Fotografia de grup


Era un dels secrets més ben guardats al barri barceloní del Poble-sec, i aquest dissabte la colla castellera del barri ha ensenyat totes les cartes amb la presentació pública del seu calendari eròtic dirigit per Conrad Son. "Som una colla amb molta trempera", ha confessat el president de l'entitat, Gerard Verdés, mentre darrere seu es començaven a projectar les primeres imatges de pinyes muntades sense roba o els pilars guarnits només amb una senyera. Verdés ha assegurat que la idea de despullar-se per a un calendari lliga molt "amb el caràcter canalla que ha caracteritzat des de sempre els Castellers del Poble-sec. La tria de les imatges s'ha fet, segons ha explicat Conrad Son, amb la voluntat que "la cultura popular no quedi apartada, com una cosa tancada, sinó que se'n parli", "que sigui divertida" i ha destacat la pluralitat de participants: "És un calendari amb homes i dones de diferents edats. Això el fa diferent dels que poden fer, per exemple, els Bombers".

El calendari és un recull tant d'imatges molt lligades al barri del Poble-sec, com ara el Molino o les Tres Xemeneies, com d'aspectes de la cultura catalana com la diada de Sant Jordi o l'Onze de setembre. "No volíem que fos un calendari eròtic més", ha concretat Conrad Son, que ha emfatitzat en la voluntat de lligar-lo al barri, al fet casteller i a la cultura catalana i, sobretot, al caràcter bandarra. Segons Quim Pérez, relacions públiques dels Castellers del Poble-sec, la idea respon a un triple objectiu. D'una banda, donar més visibilitat a la colla, de l'altra, funcionar d'impuls econòmic en una temporada "especialment difícil per la retallada de subvencions i la baixada del nombre d'actuacions comercials" i, finalment, "cohesionar més la colla i passar-ho bé". Això últim assegura que ja ho han aconseguit.
El calendari es comercialitzarà a diferents punts del Poble-sec i a través d'internet. A més, a partir de demà mateix, que la colla té una actuació important al carrer Blai del Poble-sec, es podrà adquirir a la paradeta que munten durant les diades. L'objectiu és distribuir-ne 2.000.

"Som una colla amb molta trempera"

Daniel Cohn-Bendit (subtitulat en castellà) sobre ajuda econòmica a Grècia. - YouTube

No està malament escoltar la veu d'un vell líder del Maig del 68, explicant el seu punt de vista del què estem fent malament a Grècia.



Daniel Cohn-Bendit (subtitulado en español) sobre ayuda económica a Grecia. - YouTube

dilluns, 14 de novembre del 2011

España exporta mano de obra cualificada a Gran Bretaña


El emigrante actual se diferencia del clásico por sus estudios y por saber idiomas

Vida | 14/11/2011 - 00:00h - LA VANGUARDIA

Anxo Lugilde
Santiago de Compostela

La emigración forma parte del ADN familiar de Charo Hermida Magariños, una enfermera compostelana de 35 años que trabaja en Cambridge. Dos de sus bisabuelos marcharon a Argentina en los tiempos del éxodo masivo hacia América. Uno volvió a Galicia. Del otro nada más se supo. En la década delos años sesenta, varios tíos suyos se fueron a los países europeos más desarrollados como Inglaterra o Suiza. Y hace ocho años, Charo se marchó al Reino Unido, pero a diferencia de sus antecesores, lo hizo con un título universitario bajo el brazo, unos conocimientos básicos, aunque insuficientes, de inglés, y un puesto de trabajo ya asegurado.
El caso de Charo refleja el cambio del flujo migratorio español. Como explica Xosé Manoel Núñez Seixas, catedrático de Historia de la Universidad de Santiago, "en el siglo XX España importaba mano de obra cualificada, por ejemplo los ingenieros ingleses e italianos, y exportaba mano de obra no cualificada, primero a América y después al resto de Europa. En este siglo pasó a exportar gente cualificada o en vías de cualificación y a importar mano de obra de baja preparación, como la mayoría de los inmigrantes que llegaron durante la pasada década". Apunta que de persistir la crisis puede bajar la cualificación de los que se marchan.
La crisis económica está intensificando este nuevo éxodo que, sin embargo, tiene por ahora un menor volumen del que se le suele atribuir, aunque seguramente las cifras oficiales tampoco lo reflejan fielmente. Y las estadísticas pueden ser también engañosas, porque la España que dejó Charo no era un país de emigración como el que abandonaron sus tíos o bisabuelos, sino de inmigrantes. Algunos de los que vuelven a sus países de origen lo hacen ya nacionalizados con el pasaporte español. Por eso, el dato a tener en cuenta es el de la emigración de los españoles nacidos en España, que presenta un fuerte aumento en relación con los inicios de este siglo y desde el 2008 está estabilizado alrededor de las 26.000 personas anuales. Es muy poco comparado con las más de 100.000 personas que se marcharon a América en algunos años de principios del siglo XX o a Europa alrededor de 1970. De todos modos, los datos provisionales hasta septiembre del 2011, que no distinguen entre españoles de origen y nacionalizados, señalan una fuerte alza en este año.
Aun así la cantidad actual es menor que en el pasado y la composición del flujo resulta muy distinta. Luis Calvo Salgado, profesor de historia de la Universidad de Zurich, apunta que últimamente llegaron a Suiza jóvenes arquitectos españoles que huyen del paro en la construcción. También persiste un pequeño flujo de personas que acuden a trabajar en la hostelería. "Mientras los hijos de los emigrantes tradicionales van dejando de frecuentar los centros españoles, los recién llegados sí acuden, con lo que aprovechan el saber acumulado por los veteranos. En las fiestas se observa la mezcla", comenta Calvo.
"El emigrante español típico actual es un joven con buena formación pero sin posibilidades de desarrollar su carrera dentro del Estado español. Emigrar no es una alternativa, sino el resultado de la falta de alternativas", relata en función de su experiencia el orensano Óscar Freán, profesor de historia en la universidad francesa de Besançon. Apunta que algunos se marchan ya con un trabajo, como Charo. Otros lo hacen con una beca o se lanzan a la aventura, sin importarles empezar en un puesto por debajo de su nivel de formación.
En cuanto a los países de destino, el Instituto Nacional de Estadística no ofrece datos separados de los españoles nacidos en España y los nacionalizados. Son quizá más reveladoras las cifras del censo electoral, que reflejan las altas en los consulados, ya que se supone que los españoles de origen tienen más interés en inscribirse. Según estos datos la emigración actual es bastante dispersa y no se concentra tanto en unos países concretos como sucedió en el pasado con Argentina, Cuba y Venezuela en América y Francia y Alemania en Europa.
Aunque están apareciendo lentamente nuevos destinos, como Brasil y, en menor medida China, los principales entre 2006 y 2010 fueron, por este orden, Reino Unido, Estados Unidos, Francia y Alemania.
Antonio Martínez, natural de Lorca, Murcia, lleva 16 años en Leeds, en cuya universidad imparte clases de Derecho. En este tiempo ha visto como se ha incrementado el número de españoles que llegaban a esta ciudad inglesa. Explica que en el pasado se observaba una mayor "empatía cultural", más interés por vivir en el Reino Unido, y que ahora empieza a primar la motivación laboral. Apunta que los españoles trabajan sobre todo en los sectores de la sanidad y la educación.
Como escribió en 1920 el periodista gallego Julio Camba, "la emigración es un bien y eso es lo malo. También es un bien salir de presidio, pero sería mucho mejor no haber entrado".

España exporta mano de obra cualificada a Gran Bretaña

El PP no permetrà cap tracte preferencial cap a Catalunya

Mirant al nord Les dues intervencions de Rajoy ahir a les Canàries volien calmar els socis europeus, amb la vista al 21-N.
Els barons populars s'oposen al pacte fiscal

Mariano Rajoy DESIREE MARTIN / AFP

 
"La nació espanyola és la unió de tots els espanyols lliures i no acceptarà privilegis per a ningú". Aquest advertiment el va pronunciar davant de Mariano Rajoy la seva rival més directa dins el PP i presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, el segon dia de campanya electoral. Rajoy escoltava atentament des de la primera fila, sense immutar-se, el que era un missatge clar del poder territorial popular en contra de qualsevol vel·leïtat que pogués tenir d'establir una relació especial amb Catalunya i, concretament, un tracte econòmic diferencial.
Fins ara el candidat popular ha mantingut una calculada ambigüitat i s'ha limitat a dir que "escoltarà" les pretensions catalanes, però si alguna cosa ensenya la història recent és que el previsible futur president no té cap marge de maniobra. Ni que ho volgués no el deixarien.


El PP no permetrà cap tracte preferencial cap a Catalunya

Els Municipis per la Independència ja són més de 80 ! directe!cat

Artesa de Segre i Seròs són les darreres adhesions · A la llista també cal afegir-hi Tordera, Garriguella, Tona, Sallent, Gurb i Sant Fruitós de Bages


Amb 80 municipis, la iniciativa que va néixer a Vic el passat setembre ha aconseguit estendre's arreu del territori català. Per completar les darreres llistes que ja hem publicat cal afegir-hi Artesa de Segre, Seròs, Garriguella, Tordera, Tona, Sallent, Gurb i Sant Fruitós de Bages que, com la resta que ja en formaven part, volen participar en l'ens que ha d'establir les bases per impulsar un referèndum vinculant des dels consistoris. Capitals de comarca com Vilafranca del Penedès, Valls, Igualada o Berga també formen part d'una iniciativa que només ha estat rebutjada en mitja dotzena de municipis, entre ells la capital catalana, Barcelona. Els altres són Granollers, l'Ametlla del Vallès, Canet de Mar, Breda, Palafrugell i Figueres.


Els Municipis per la Independència ja són més de 80 ! directe!cat

divendres, 11 de novembre del 2011

El Parlament demanarà que l'Himne de Pau Casals sigui reconegut himne oficial de l'ONU ! directe!cat

ERC, que va presentar la proposta, creu que 'seria un acte de justícia'


El Parlament ha aprovat aquest dijous reconèixer l'Himne de Pau Casals com a himne oficial de l'ONU. La proposta, presentada per ERC, ha estat acordada en la comissió d'Acció Exterior i de la UE i insta el Govern i el govern espanyol a iniciar els tràmits perquè l'ONU reconegui l'Himne de les Nacions Unides amb música de Pau Casals 'com a himne oficial de l'organització'. ERC ha expressat la seva satisfacció per l'acord i considera que 'seria un acte de justícia que les Nacions Unides l'aprovessin com a himne oficial', segons ha dit el diputat Pere Aragonès, el qual ha assegurat que l'aprovació 'té un especial interès per Catalunya', ja que Casals 'va projectar mundialment la seva catalanitat'.
ERC ha decidit fer aquesta proposta coincidint amb el 40è aniversari, el passat 24 d'octubre, de la intervenció de Pau Casals a les Nacions Unides, quan va interpretar l''Himne de la Pau' davant de l'Assemblea General de l'ONU amb motiu del 25è aniversari de l'organització. Casals va rebre la Medalla de la Pau i va pronunciar un discurs que ha passat a la història.

Pau Casals va compondre l'himne de les Nacions Unides o 'Himne de la Pau' per encàrrec de l'aleshores secretari general U-Thant. Llavors el músic català vivia a l'exili i s'havia compromès a no tornar a Espanya mentre governés el dictador Franco.

La Fundació Pau Casals ha demanat l'oficialitat de l'himne en diverses ocasions.

El Parlament demanarà que l'Himne de Pau Casals sigui reconegut himne oficial de l'ONU ! directe!cat

El PSC retira el polèmic vídeo que vincula les retallades amb la mort d'un pacient

Chacón ha demanat al comitè de campanya que no emeti més l'espot

El PSC ha retirat el polèmic vídeo electoral que vincula les retallades amb la mort d'un pacient. Els socialistes catalans han volgut tallar en sec la polèmica sobre l'espot i han emès un comunicat aquest matí, signat pel director de campanya, José Zaragoza, on explica que el retira a petició de la seva cap de llista Carme Chacón.

En el comunicat s'explica que l'objectiu de l'espot era alertar sobre els riscos de les retallades socials que estan fent CiU i el PP, però Chacón ha explicat que "he donat instruccions per tal que aquest espot no sigui emès a partir d'avui mateix". Els socialistes fan autocrítica i admeten que l'espot "ha pogut sobtar pel seu caràcter directe", però la seva voluntat era assenyalar els "importants riscos" que comporten les retallades generalitzades. El vídeo simulava la mort d'un pacient en un hospital per la falta d'assistència d'un metge, caricaturitzat com un maniquí.

Responent a les protestes dels metges, el comunicat deixa molt clar que "en cap cas volíem atribuir la responsabilitat d'aquests riscos als professionals de la sanitat" i els elogia assegurant que gràcies a la seva tasca la política de retalladades del Govern d'Artur Mas "no estigui causant problemes encara més aguts en terrenys tant sensibles com la Sanitat". Malgrat retirar l'espot, els socialistes recorden que això no soluciona el problema i reiteren "els greus perills de les polítiques de dretes". El comunicat acaba demanant un canvi radical de la política del Govern en aquest terreny i demana el cessament del conseller de Salut, Boi Ruiz.

L'espot ha provocat molta polèmica en les últimes hores. Fins i tot l'exconsellera Marina Geli se n'ha desmarcat. El Col·legi de Metges l'ha criticat i ha dit que molts professionals "s'han sentit ofesos".



El PSC retira el polèmic vídeo que vincula les retallades amb la mort d'un pacient

dimecres, 9 de novembre del 2011

El subdesenvolupament social d’Espanya i de Catalunya

Tot i que més avall fas un rebatiment d'algun aspecte dels exposats al seu article, crec que l'escrit del Professor Navarro conté uns elements molt interessants de reflexió, que val la pena que llegim i comentem.

Article publicat per Vicenç Navarro al diari digital EL DEBAT, 9 de novembre de 2011
Aquest article, expansió d’un altre publicat a Público “El porqué del subdesarrollo social” (20.10.11), explica les causes del subdesenvolupament de l’Estat del benestar a Catalunya i a Espanya. Documenta que la causa més important no és, com diuen els nacionalistes catalans, l’espoli de Catalunya per part d’Espanya sinó l’espoli de les classes populars de Catalunya i d’Espanya per part de les classes benestants de Catalunya i d’Espanya. La paradoxa del moment actual és que tan els nacionalistes espanyols com els nacionalistes catalans mobilitzen les banderes, ara, en moment electoral, per aliar-se el dia següent de les eleccions per defensar els mateixos interessos de classe. Les dades mostren aquesta realitat. 


L’Estat del benestar espanyol, que inclou les transferències públiques (com les pensions i ajudes a les famílies) i els serveis públics de caràcter social (com ara sanitat, educació, serveis socials, serveis d’ajuda a les persones amb dependència, escoles d’infància, habitatge social i prevenció de l’exclusió social, entre d’altres), és el menys finançat de l’Europa dels 15 (UE-15), el grup de països d’un nivell de desenvolupament econòmic semblant al nostre. La despesa pública social (que finança aquestes transferències i serveis públics) per habitant, així com la despesa pública social com a percentatge del PIB, són les més baixes de la UE-15.
Aquest subfinançament explica que Espanya sigui també el país que té un percentatge menor de la població adulta treballant en els serveis públics de l’Estat del benestar. Només una persona adulta de cada deu treballa en aquests serveis públics, en comparació amb un de cada quatre que ho fa a Suècia. No és cert, per tant, el que constantment es reprodueix en els mitjans d’informació propers a la banca i a la gran patronal, que el sector públic, incloent-hi l’àmbit social, estigui hipertrofiat a Espanya. Les dades mostren precisament el contrari. Espanya està a la cua de l’Europa social, i les retallades substancials que s’estan duent a terme empitjoraran encara més aquesta situació.
Les causes d’aquest subdesenvolupament social no són, com sovint addueixen economistes i polítics neoliberals, la menor riquesa d’Espanya enfront de la mitjana de la UE-15. En realitat, el nivell de riquesa d’Espanya, mesurat pel PIB per càpita, és ja el 94% de la mitjana de la UE-15. En canvi, la despesa pública social és només un 74% de la mitjana de la UE-15. Si fos el 94%, Espanya es gastaria en el seu Estat del benestar 66.000 milions d’euros més.
Per què aquesta baixa despesa pública social? La resposta depèn de la sensibilitat política de qui respongui. Així, els nacionalistes conservadors-liberals que governen la Generalitat de Catalunya atribueixen el subfinançament de l’Estat del benestar a Catalunya al que anomenen “l’espoli de Catalunya per part d’Espanya”, argument que utilitzen freqüentment durant el període electoral, com hem vist recentment en les declaracions de Duran i Lleida. Aquest és, per cert, un argument generalitzat en els mitjans d’informació a Catalunya, incloent els de propietat pública de la Generalitat.
Les dades (fins i tot les proveïdes pel mateix partit governant de la Generalitat) no recolzen, però, aquestes tesis. Segons els portaveus del partit nacionalista conservador-liberal, el suposat “espoli” representa el 9% del PIB català. Ja que tal partit polític accepta que per pagar a l’Estat central (per cobrir els serveis comuns proveïts per l’Estat i les despeses de solidaritat amb altres parts d’Espanya) el Govern de la Generalitat està disposat a aportar un 4% del PIB, això implica que “l’espoli” net seria un 5% del PIB (nou menys quatre). Ara bé, Catalunya, pel nivell de riquesa que té (el seu PIB per càpita és el 110% de la mitjana de la UE-15), hauria de gastar-se en el seu Estat del benestar un 29,8% del PIB, és a dir, 12 punts més dels que es gasta ara (17,8%). L’eliminació del suposat “espoli” eliminaria menys de la meitat (5 punts) de tal dèficit de despesa pública social. Catalunya continuaria a la cua de l’Europa social encara que s’eliminés el suposat “espoli” nacional.
El subdesenvolupament social de Catalunya i d’Espanya no es deu primordialment als temes nacionals que acaparen l’atenció política i mediàtica del país i que sempre es mobilitzen en temps electorals. En aquests temps, els nacionalismes perifèrics s’oposen al nacionalisme espanyol, que no es defineix així mateix com a tal, però que és el més poderós i excloent. La manca de sensibilitat que caracteritza el nacionalisme espanyol que nega la plurinacionalitat d’Espanya és el millor aliat dels secessionismes perifèrics. La no aprovació de la totalitat de l’Estatut ratificat pel poble català per part del Tribunal Constitucional ha estat una causa clau del creixement del secessionisme. No hi ha res més proper a aquest que el jacobinisme imperant en sectors de l’Estat espanyol. D’aquí que el nacionalisme català trobi un camp fèrtil per mobilitzar la població a Catalunya.
Malgrat aquest aparent antagonisme, aquests nacionalismes –central i perifèric– s’alimenten i es necessiten l’un a l’altre. Aquestes nacionalismes es centren en el tema nacional per amagar la causa real del subdesenvolupament social de Catalunya i d’Espanya i que no és “l’espoli nacional”, sinó “l’espoli de classe”. El primer s’utilitza deliberadament per amagar el segon, la qual cosa explica les aliances constants entre els nacionalismes centrals i perifèrics al dia següent de les eleccions. El PP, que explota l’anticatalanisme a la resta d’Espanya, és el millor aliat de CiU a Catalunya i, en cas de guanyar el PP a Espanya, CiU donarà suport, com ja ho va fer abans, a les polítiques de classe responsables del subdesenvolupament de l’Estat del benestar, que es basa en els escassos ingressos de l’Estat (només un 34% del PIB, enfront del 44% a la UE-15 i un 54% a Suècia), i que és conseqüència que les rendes superiors i del capital tributen molt menys del que ho fan els seus homòlegs a la UE-15. El treballador de la manufactura paga un 74% del que paga el seu homòleg a Suècia. L’1% de renda superior paga només el 20%. I és més que probable que el percentatge real sigui fins i tot molt menor. Tant l’Estat espanyol com la Generalitat de Catalunya podrien resoldre aquesta situació. Tots dos tenen capacitat fiscal i les eines per fer-ho, però no ho fan i, mentrestant, utilitzen les banderes en temps electoral per ocultar aquesta realitat.

Resposta:

  1. Josep Maria Viaplana Says: Your comment is awaiting moderation.
    Professor, Navarro, sent que és bastant veritat, en general, tot el que diu, hi ha un escull cabdal a l’hora de que la Generalitat pugués fer alguna acció per esmenar aquesta situació: si l’estat i les altres autonomies no harmonitzen aquesta major pressió fiscal, ràpidament les grans fortunes i empreses establertes a Catalunya marxarien. És fàcil i és barat, i ningú a l’Estat Espanyol es preocuparia d’amonestar-los o fer lleis que ho impedissin. Si no, per què el tripartit no ho va fer?
    L’independentisme (que professo sense complexes) va actualment més enllà de qüestions d’identitat. S’ha convertit en la única manera viable de poder aplicar polítiques econòmiques i cultures polítiques diferents a les nefastes que imperen a l’estat. Ara, reconec que no les tinc totes que un simple procés d’independència fes de la nit al dia que tot anés millor. Moltes coses han de canviar al país, no només les fronteres o els centres de poder politic. Però també sé, i jo diria que vostè també, que sense aquesta independència, aleshores el canvi és impossible. O si no que surti a explicar algú com s’ho faria. Com diu el Sr. Cardús, Espanya està encantada de ser com és.


El subdesenvolupament social d’Espanya i de Catalunya