Aquí teniu, en tres parts, el 30 minuts de juny que parlava dels (super)joves emprenedors catalans.
És interessantíssim, i quina decisió que tenen aquests nois, i quines idees!!
Molt recomanable...
Inventant el futur - 3alacarta
dilluns, 31 d’octubre del 2011
TEDxMoncloa: Idees, Xarxes i Persones - Fundació Factor Humà
Experts en 2.0, educació, comunicació, innovació, disseny, etc., es van reunir a Madrid la primavera passada per debatre sobre la irrupció del digital a la societat i les organitzacions. Els vídeos d'aquest cicle de conferències TED ja estan disponibles i ofereixen noves idees sobre l'impacte del 2.0 a les nostres vides.Amb el títol Idees, Xarxes i Persones, el 24 de maig passat es van compartir idees sobre management, tecnologia, educació, lideratge i innovació. TED (Technology, Entertainment, Design) és una organització sense ànim de lucre l'objectiu de la qual és difondre noves idees amb els millors experts de cada àmbit. A continuació fem un resum de les reflexions que van aportar alguns dels conferenciants.
Per Genís Roca, soci director de RocaSalvatella, existeixen dos grans paradigmes de canvi actualment: la majoria tenim una tecnologia millor a casa que a la feina i a més un bon professional és aquell que treballa amb la tecnologia disponible i en xarxa i que té mecanismes propis d'informació, formació, eines i networking a banda dels que li dóna la seva organització. La gestió del talent de l'empresa depèn de la seva capacitat de gestionar aquests recursos personals de cada professional. Per això, la irrupció del digital està canviant la manera de gestionar equips, i com a conseqüència la relació entre empleador i empleat ha de canviar.
Segons Julen Irube, consultor i professor de la Universidad de Mondragón, els nous models de gestió necessiten una dimensió humana. Un equip és potent quan els seus membres són diferents i es complementen. L'organització necessita persones que vulguin fer el que se'ls demana i que siguin capaces de connectar-se en xarxa. També cal vèncer la por a compartir idees i a ser una "empresa oberta."
Dolors Reig, psicòloga, consultora en social media i blocaire, parla de coopetitivitat, o de compartir coneixement entre empreses. Amb el món digital, un pas necessari és aprendre que compartir és sumar, i mai restar, i tenir present que hi ha moltes persones amb ganes d'aportar valor que ara són molt més accesibles gràcies a les xarxes. Segons ella, el digital no ha suposat una evolució disruptiva a la societat, però sí un canvi important: el 'nosaltres' s'ha ampliat. Les fronteres desapareixen; el coneixement es comparteix; la intel·ligència col·lectiva en xarxa pot superar el coneixement expert. Una part important de la població, especialment les generacions més joves, ja ho sap, i un exemple clar n'és el moviment 15M. Però moltes organitzacions i institucions socials com l'educació encara han d'assumir-ho.
Precisament l'educació encara no ha fet el pas a adaptar-se al nou panorama, segons Nieves Segovia, presidenta de la Institución Educativa SEK i promotora de la iniciativa Global Education Forum. El model educatiu actual està esgotat perquè encara es basa en el sistema productiu de la societat industrial, i la nostra és una economia del talent i ja no de la terra o del producte. La conseqüència d'aquest endarreriment és que abans d'arribar a la universitat l'alumne ja ha perdut una tercera part del seu talent. Tres de cada quatre alumnes d'escola treballaran en professions que avui no existeixen. És una generació que ha nascut a l'era digital i que no rep a l'escola una formació adequada al seu context. Per això, Nieves Segovia afirma que som davant d'una crisi dels Recursos Humans que necessita una gran transformació del sistema educatiu.
L'esdeveniment es va tancar amb les reflexions carregades de sentit de l'humor del Mago More (José Luis Izquierdo), il·lusionista i emprenedor, segons el qual tot està canviant: l'entorn, els sistemes de producció, la distribució, els productes i sobretot la relació amb el client, que ara és realment qui mana. I qui no s'adapta al canvi, acaba desapareixent. El ponent va fer un resum de les excuses més típiques per no innovar: 'la tecnologia no m'agrada', 'això no m'afecta', 'està tot inventat', 'no tinc mitjans', 'sóc massa petit'… Però la tecnologia és necessària, tot ens afecta a tots, està tot per inventar, és més important la imaginació que els recursos materials i és el peix ràpid el que es menja el lent.
Aquestes són algunes de les moltes reflexions que va deixar l'esdeveniment TEDxMoncloa. Pots veure tots els vídeos de les conferències a aquest enllaç: http://www.tedxmoncloa.com/videos
Fundació Factor Humà
diumenge, 30 d’octubre del 2011
Al cinema amb Eva i Tintin
Ahir i avui he anat al cinema a veure dues de les estrenes més esperades:
Indubtablement, TINTIN I EL MISTERI DE L'UNICORN (en 3D i en català) és un fenòmen a nivell mundial. Spielberg i Peter Jackson... no podia anar malament. Bé, per una banda, la factura del film és impecable: perfeccionisme i ritme cinematogràfic assegurats. El tractament dels personatges, és realment el més proper que he vist, des de que existeix l'animació per ordinador, al que serien els actors reals... i encara els milloren. Amb l'avantatge que el 'trucatge' de tota la resta d'escenaris i efectes no desentona, ja que TOT està fet de la mateixa manera. M'agradaria destacar el personatge que, per mi, millor tracta la versió cinematogràfica en relació al còmic i a les anteriors versions en cinema d'animació. I aquest no és altre que el gos Milú, que assoleix una expressivitat fins ara mai aconseguida per aquest simpàtic company del Tintin. En el platet 'negatiu' de la balança, es trobarien les 'infidelitats' a l'original: aquesta versió és un 'refregit' de tres aventures de Tintin: la que dóna el títol (El secret de l'Unicorn), la seva seqüela EL TRESOR DE RACKHAM EL ROIG, tant retallada que només apareix al final de tot, i que per mi incomprensiblement mata la possibilitat de fer una segona part, quan van a buscar el tresor (o no?). La tercera, una aventura que no té res a veure, és EL CRANC DE LES PINCES D'OR. Paradoxalment, aquesta altra aventura aporta coses tan importants com el viatge en vaixell, on Tintin coneix el capità Haddock, l'accidentat viatge en avioneta i l'arribada al desert africà. Un exercici de piruetes de guió que no sé si agradarà massa als incondicionals de la saga. En alguns casos, potser millora o dóna més ritme a l'original, però en d'altres, sincerament, es passa tres pobles. Massa violència, massa acció i massa trets. L'esperit 'noir' del còmic em sembla a mi que no anava per aquí. És clar que per a fer d'una aventura de l'intrèpid periodista una pel·lícula de 2 hores -si no vols avorrir a l'espectador o estirar-la massa- potser és inevitable una certa infidelitat a l'original. Per cert, i per acavar, dir que no m'agrada com aquesta versió tracta al capità Haddock, exagerant la seva condició d'alcohòlic pràcticament sense remei. No sé si a Hergé li agradaria massa.
Jo ja anava predisposat a que EVA em resultés interessant. Estic traballant en un guió teatral que incorpora un androide en un triangle amorós, tot i que en clau de comèdia irreverent. Suposo que com els responsables de la pel·lícula (on figuren, entre d'altres, el Sergi Belbel a l'apartat de guió), sóc un devot del gènere, que pot tenir algunes de les seves referències en pel·lícules com: 2001, una odissea a l'espai, Ànimes de metall, Blade Runner, Jo robot, i com no, la part de la saga d'Star Trek on apareixia el comandant Data, esplèndida creació de l'actor Brent Spìner. El tema no és altra que la progressiva humanització de les màquines, els androides creats per a assitir a l'home i que prenen una forma similar a ell. Per a fer-los més 'amigables' i propers, i suposo que més útils i àgils en la presa de decisions, la ciència explora maneres de que vagin incorporant emocions. Amb els riscos que això comporta. Com per exemple començar a prendre decisions fora del guió. Però també EVA ens parla de relacions entre humans. I no puc treure'm del cap un cert festeig amb unes inquietants relacions entre un adult i una nena, la frontera de les quals de vegades frega una certa perversió. El treball dels actors és molt acceptable, però el de la nena protagonista i, per damunt de tot, un secundari Lluís Homar totalment esplèndid, fonamenten que l'obra arribi a bon port. Al menys per a mi. Inquietant i que porta a la reflexió. Emotiva. Anticipadora. Interessant per com tracta les emocions humanes, especialment en una mena de 'constel·lació' virtual, semblant a un laboratori on el científic va combinant sentiments i actituds, en el seu tub d'assaig. Mare meva, com ha canviat el cinemà catalá (sí, català, amb el segell Escac) des de que l'escola terrassenca va crear Escándalo Films, s'estan fent tot de coses des d'allà i des dels deixebles graduats, que fan pensar que anem per mooooolt bon camí. L'any que una pel·lícula en català va guanyar els Goya i representa l'estat al Oscar. Què lluny queden aquells anys vuitanta i noranta, on un es preguntava com podia ser que un país amb tan bon teatre fes un cinema tan dolent! La resposta, de moment, és que calia una bona escola. Talent per que es va veient, ens en sobra. I aviso: agradarà molt a tants com a qui no agradarà gens. És possible que sigui una virtut.
Jo ja anava predisposat a que EVA em resultés interessant. Estic traballant en un guió teatral que incorpora un androide en un triangle amorós, tot i que en clau de comèdia irreverent. Suposo que com els responsables de la pel·lícula (on figuren, entre d'altres, el Sergi Belbel a l'apartat de guió), sóc un devot del gènere, que pot tenir algunes de les seves referències en pel·lícules com: 2001, una odissea a l'espai, Ànimes de metall, Blade Runner, Jo robot, i com no, la part de la saga d'Star Trek on apareixia el comandant Data, esplèndida creació de l'actor Brent Spìner. El tema no és altra que la progressiva humanització de les màquines, els androides creats per a assitir a l'home i que prenen una forma similar a ell. Per a fer-los més 'amigables' i propers, i suposo que més útils i àgils en la presa de decisions, la ciència explora maneres de que vagin incorporant emocions. Amb els riscos que això comporta. Com per exemple començar a prendre decisions fora del guió. Però també EVA ens parla de relacions entre humans. I no puc treure'm del cap un cert festeig amb unes inquietants relacions entre un adult i una nena, la frontera de les quals de vegades frega una certa perversió. El treball dels actors és molt acceptable, però el de la nena protagonista i, per damunt de tot, un secundari Lluís Homar totalment esplèndid, fonamenten que l'obra arribi a bon port. Al menys per a mi. Inquietant i que porta a la reflexió. Emotiva. Anticipadora. Interessant per com tracta les emocions humanes, especialment en una mena de 'constel·lació' virtual, semblant a un laboratori on el científic va combinant sentiments i actituds, en el seu tub d'assaig. Mare meva, com ha canviat el cinemà catalá (sí, català, amb el segell Escac) des de que l'escola terrassenca va crear Escándalo Films, s'estan fent tot de coses des d'allà i des dels deixebles graduats, que fan pensar que anem per mooooolt bon camí. L'any que una pel·lícula en català va guanyar els Goya i representa l'estat al Oscar. Què lluny queden aquells anys vuitanta i noranta, on un es preguntava com podia ser que un país amb tan bon teatre fes un cinema tan dolent! La resposta, de moment, és que calia una bona escola. Talent per que es va veient, ens en sobra. I aviso: agradarà molt a tants com a qui no agradarà gens. És possible que sigui una virtut.divendres, 28 d’octubre del 2011
Tiana, a l'associació de municipis per la independència?
Esperem que algun grup polític de l'ajuntament de Tiana tingui properament la iniciativa de proposar que Tiana entri a l'Associació de Municipis per la Independència, que compta ja amb 64 municipis (ara mateix, el nombre va creixent cada dia), alguns tan importants com Vic (la iniciadora), Manresa o Igualada.
Les adhesions més recents són Tordera, Arenys de Mar, la Roca del Vallès, Sant Carles de la Ràpita, Mataró, Terrassa, Gomés, Fogars de Montclús, Medinyà, Vilanova i la Geltrú, Cabrils, Vilassar de Mar, Sant Fruitós de Bages, Caldes de Montbuí, Rubí, Sant Feliu de Guíxols, Amer i Blanes.
Aquí les teniu totes...
Mostra Municipis per la Independència en un mapa més gran
I l'associació no para de créixer cada dia!!
Si tot anés com està anant arreu (cosa que a Tiana, potser, és molt dir), CiU i especialment ERC hauríen de dur la iniciativa i dur-ho al ple.
Al proper ple, si pot ser!
Les adhesions més recents són Tordera, Arenys de Mar, la Roca del Vallès, Sant Carles de la Ràpita, Mataró, Terrassa, Gomés, Fogars de Montclús, Medinyà, Vilanova i la Geltrú, Cabrils, Vilassar de Mar, Sant Fruitós de Bages, Caldes de Montbuí, Rubí, Sant Feliu de Guíxols, Amer i Blanes.
Aquí les teniu totes...
Mostra Municipis per la Independència en un mapa més gran
I l'associació no para de créixer cada dia!!
Si tot anés com està anant arreu (cosa que a Tiana, potser, és molt dir), CiU i especialment ERC hauríen de dur la iniciativa i dur-ho al ple.
Al proper ple, si pot ser!
CiU rebutja que la capital de Catalunya entri a formar part de l'Associació de Municipis per la Independència ! directe!cat
L'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona ha rebutjat la proposta presentada per UnitatxBCN · L'ens ja agrupa 64 municipis
El grup municipal de Convergència i Unió a l'Ajuntament de la capital catalana ha rebutjat el prec que ha presentat UnitatxBCN on es proposava entrar a formar part de l'Associació de Municipis per la Independència, l'organització que va nèixer a Vic el setembre passat i que actualment ja agrupa 64 municipis. L'equip de govern, tot i valorar positivament el prec d'UxB, l'ha rebutjat perquè creu que s'hauria hagut de presentar en un altre format que no fos un prec a fi i efecte d'assolir un consens més ampli. Així, sota l'argument del continent i no del contingut, CiU ha vetat que Barcelona formés part d'aquesta llista que no para de créixer. L'agrupació municipal independentista d'ERC+Dcat+Rcat a l'Ajuntament vol que Barcelona, com a capital de Catalunya, s'afegeixi a participar 'en la creació de l'associació d'ens locals que té per objecte promoure l'exercici del dret a decidir, d'acord amb dels principis fonamentals dels drets humans de la carta de les Nacions Unides i el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que l'estat espanyol va ratificar l'any 1977'.
Al recompte que el directe!cat ha fet fins ara, cal tenir en compte les adhesions de Tordera, Arenys de Mar, la Roca del Vallès, Sant Carles de la Ràpita, Mataró, Terrassa, Gomés, Fogars de Montclús, Medinyà, Vilanova i la Geltrú, Cabrils, Vilassar de Mar, Sant Fruitós de Bages, Caldes de Montbuí, Rubí, Sant Feliu de Guíxols, Amer i Blanes.
CiU rebutja que la capital de Catalunya entri a formar part de l'Associació de Municipis per la Independència ! directe!cat
Consum no aplicarà l'obligatorietat d'etiquetar també en català ! directe!cat
L'exreponsable de la Generalitat en la matèria, Jordi Anguera, denuncia que 's'incompleix una llei'
El Codi de Consum de Catalunya, la llei que va entrar en vigor el 23 d'agost de 2010 i que va ser aprovat pel Parlament amb la intenció d'actualitzar i ampliar els drets i deures dels consumidors, no s'aplicarà de moment en el que fa referència a l'obligatorietat d'etiquetar 'també en català' els productes que es comercialitzin en el territori. Així ho lamentava avui l'exdirector de l'Agència Catalana del Consum, Jordi Anguera, des de les xarxes socials, després d'assistir a la Jornada sobre 'Consum i llengua' que Consum Català ha organitzat aquest dijous al Centre de Cultura Contemporània. Ho recull el digital d'economia sostenible Jornal.cat.
Davant de la decisió de l'Agència Catalana del Consum de no aplicar de moment l'obligació d'etiquetar també en català tots els productes que es comercialitzin al Principat, Jordi Anguera, comentava aquesta tarda en el seu perfil 'L'Agència Catalana del Consum anuncia que no aplicarà la nova Llei del Codi de Consum que obliga a etiquetar els productes també en català. Amb el que va costar d'aprovar ! Això és incomplir la Llei I un desgreuge al Parlament i als ciutadans que volen viure plenament en català.'
Consum no aplicarà l'obligatorietat d'etiquetar també en català ! directe!cat
Pau Garcia-Milà - Está todo por hacer
Una deliciosa entrevista amb un noi d'Olesa de Montserrat, de 23 anys, que ha creat un sistema operatiu 'en el núbol' que està rebent premis nacionals i internacionals sense parar. El nostre Steve Jobs? No ho sé, però és una delícia escoltar-lo durant els 22 minuts d'entrevista amb en Buenafuente.
Sinopsis: En Está todo por hacer, Pau Garcia-Milà Pujol recorre todos los momentos desde que se nos ocurre una idea que nos hace dudar entre si será una tontería o algo que cambiará el mundo hasta el instante en que damos por acabada la aventura que un día comenzamos con esa idea (para bien o para mal). Es en parte una oda al optimismo y en parte un manual para personas que no se atreven a dar el paso y decir: ¡Mírame, soy una persona emprendedora! Con humor y sin pontificar, este libro aborda temas como la creatividad cotidiana y su estímulo, las etapas necesarias para hacer crecer las ideas, el primer día después de triunfar o fracasar, o cómo responder a todas esas personas que demasiado a menudo dirán: ¡Pero qué idea has tenido!
Está todo por hacer « Optimismo Digital
Sinopsis: En Está todo por hacer, Pau Garcia-Milà Pujol recorre todos los momentos desde que se nos ocurre una idea que nos hace dudar entre si será una tontería o algo que cambiará el mundo hasta el instante en que damos por acabada la aventura que un día comenzamos con esa idea (para bien o para mal). Es en parte una oda al optimismo y en parte un manual para personas que no se atreven a dar el paso y decir: ¡Mírame, soy una persona emprendedora! Con humor y sin pontificar, este libro aborda temas como la creatividad cotidiana y su estímulo, las etapas necesarias para hacer crecer las ideas, el primer día después de triunfar o fracasar, o cómo responder a todas esas personas que demasiado a menudo dirán: ¡Pero qué idea has tenido!
Está todo por hacer « Optimismo Digital
dijous, 27 d’octubre del 2011
Gregorio Peces-Barba 'Potser ens hauria anat millor sense els catalans i amb els portuguesos'
Gregorio Peces-Barba, un dels ponents de la Constitució espanyola, ho ha dit enmig del Congrés d'Advocacia estatal · Els advocats catalans han abandonat la sala indignats
"Potser ens hauria anat millor [als espanyols] si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i haguéssim deixat els catalans". La frase l'ha pronunciada Gregorio Peces-Barba, un dels set ponents de la Constitució espanyola de 1978, durant el Congrés d'Advocacia estatal que es celebra aquests dies a Cadis. Mig en broma mig seriosament, Peces-Barba ha dit que sempre li ha quedat aquest dubte sobre el que li hauria passat a Espanya, que entre altres coses hauria suposat que "no s'haurien pogut jugar els Madrid-Barça de futbol, que sempre és important". La intervenció de Peces-Barba ha indignat els advocats catalans que es trobaven a la sala, que tot seguit s'han aixecat i l'han abandonat en senyal de protesta. El jurista, lluny de voler donar explicacions o demanar disculpes, ha continuat la seva intervenció menyspreant l'acció dels catalans, quan ha afegit que "deixem que surtin els que han de sortir" enmig de forts aplaudiments dels advocats espanyols.
A diverses xarxes socials la indignació pels comentaris de Peces-Barba no s'han fet esperar, sobretot a Twitter, on internautes catalans han mostrat, d'una banda el menyspreu al ponent, i de l'altra l'agraïment pel fet que tingui els catalans com a quelcom aliè dins l'Estat espanyol.
Racó Català - 'Potser ens hauria anat millor sense els catalans i amb els portuguesos'
Barcelona en tramvia - 1908
La web Europa Film Treasures publica petites joies dels inicis del cinema.
Aquí teniu un LipDub de fa més de 100 anys, pujant pel Passeig de Gràcia i arribant al carrer Craywinckle, de la zona alta.
Dic Lipdub, o podria ser videoclip, perquè ja veureu que sembla tot preparat i assajat, la gent creuant per davant del tramvia, just per no ser atropellada, en bicicleta (el bicing era més popular aleshores), a peu i fins i tot amb cotxe!!
M'ha emocionat, la veritat.
Barcelona en tranvía
Año: 1908
Realizador: Ricardo de BANOS
Nacionalidad: Española
Duración: 7' 13"
Género: documental
Sonido: muda sonorizada
Copia: blanco y negro
Productor: Hispano Films
Compositor: Antonio Coppola
Idioma original: Española
Barcelona en tranvía - 1908 - Europa Film Treasures
Aquí teniu un LipDub de fa més de 100 anys, pujant pel Passeig de Gràcia i arribant al carrer Craywinckle, de la zona alta.
Dic Lipdub, o podria ser videoclip, perquè ja veureu que sembla tot preparat i assajat, la gent creuant per davant del tramvia, just per no ser atropellada, en bicicleta (el bicing era més popular aleshores), a peu i fins i tot amb cotxe!!
M'ha emocionat, la veritat.
Barcelona en tranvía
Año: 1908
Situada por encima del puesto de conducción, ¡la cámara conduce! Entra en el prestigioso Paseo de Gracia, la Calle Salmerón, cruza la plaza Lesseps…
Los peatones distraídos se apartan a último momento. Unos niños imprudentes cruzan la calle corriendo. Las bicicletas corren carreras con la máquina, zigzagueando peligrosamente sobre los rieles. Y a pesar de esta gran agitación, el Tranvía no parece tomarlo a mal. Se toma su tiempo, descubriendo la ciudad y sus bellezas a la hora del modernismo.
Nacionalidad: Española
Duración: 7' 13"
Género: documental
Sonido: muda sonorizada
Copia: blanco y negro
Productor: Hispano Films
Compositor: Antonio Coppola
Idioma original: Española
Barcelona en tranvía - 1908 - Europa Film Treasures
dimecres, 26 d’octubre del 2011
Verkami | Crowdfunding: En català, jugues?
Fem la web!
La pàgina de Verkami (no deixeu de visitar-la) ens proposa projectes de micromecenatge per convertir-nos en patrocinadors 'cooperatius' de gent que vol realitzar les seves idees, sempre més o menys relacionades amb la cultura, la literatura, etc..
Aquest m'ha semblat especialment maco per a molta gent que conec, i aquí us el faig arribar. UNA BONA IDEA!
La Plataforma per la Llengua és una organització no governamental que treballa per promoure la llengua catalana com a eina de cohesió social. Treballem als diferents territoris de parla catalana i des d'una perspectiva transversal en l'àmbit socioeconòmic i audiovisual, en l'acollida lingüística als nouvinguts, en les universitats i en l'educació, a les administracions, en les joguines i a les empreses, entre d'altres àmbits d'actuació.
LA COMISSIÓ DE JOGUINES
El 2004 es crea una comissió que treballi l’àmbit del joc i la joguina en català. Ens mou el fet de tenir clar la necessitat i el dret que tenen els infants de Catalunya, independentment del seu origen, a divertir-se, jugar i aprendre en la llengua del país on viuen.
A través del joc els infants es relacionen i coneixen tot allò que els envolta. En el joc la llengua és el vehicle que ens porta a conèixer el medi social del país on vivim. També des d’un punt de vista educatiu, considerem tant important la llengua en què es desenvolupa el joc com els valors i coneixements que s’hi transmeten. Per això creiem que el fet de poder jugar en català és una eina d’acollida per als nouvinguts.
Tot i que en els darrers anys el mercat del joc en català ha millorat, es fa difícil trobar en la nostra llengua instruccions de jocs de sobretaula, joguines que parlen i videojocs, entre d’altres.
QUÈ VOLEM FER ?
Per aquesta raó en volem fer difusió mitjançant una pàgina web on la mainada, els pares, els educadors i els botiguers puguin trobar totes les joguines que incorporen al català i es troben al mercat.
Aquesta pàgina web incorporaria la informació següent:
- Descripció de la joguina
- Preu orientatiu de venda al públic
- Imatge (facilitada pel fabricant)
- Com incorpora el català (embolcall, instruccions, etc.)
- Fabricant (per a facilitar al botiguer poder tenir joguines en català)
- Llistat de botigues que disposen de joguines en català
- Cercador de joguines per franges d’edat i per tipus de joguina
Amb Verkami esperem poder recollir els 3.000 euros que ens calen per a poder tirar endavant aquest projecte abans d’acabar l’any per tal que els nostres infants puguin jugar en català.QUI SOM?
La Plataforma per la Llengua és una organització no governamental que treballa per promoure la llengua catalana com a eina de cohesió social. Treballem als diferents territoris de parla catalana i des d'una perspectiva transversal en l'àmbit socioeconòmic i audiovisual, en l'acollida lingüística als nouvinguts, en les universitats i en l'educació, a les administracions, en les joguines i a les empreses, entre d'altres àmbits d'actuació.
LA COMISSIÓ DE JOGUINES
El 2004 es crea una comissió que treballi l’àmbit del joc i la joguina en català. Ens mou el fet de tenir clar la necessitat i el dret que tenen els infants de Catalunya, independentment del seu origen, a divertir-se, jugar i aprendre en la llengua del país on viuen.
A través del joc els infants es relacionen i coneixen tot allò que els envolta. En el joc la llengua és el vehicle que ens porta a conèixer el medi social del país on vivim. També des d’un punt de vista educatiu, considerem tant important la llengua en què es desenvolupa el joc com els valors i coneixements que s’hi transmeten. Per això creiem que el fet de poder jugar en català és una eina d’acollida per als nouvinguts.
Tot i que en els darrers anys el mercat del joc en català ha millorat, es fa difícil trobar en la nostra llengua instruccions de jocs de sobretaula, joguines que parlen i videojocs, entre d’altres.
QUÈ VOLEM FER ?
Per aquesta raó en volem fer difusió mitjançant una pàgina web on la mainada, els pares, els educadors i els botiguers puguin trobar totes les joguines que incorporen al català i es troben al mercat.
Aquesta pàgina web incorporaria la informació següent:
- Descripció de la joguina
- Preu orientatiu de venda al públic
- Imatge (facilitada pel fabricant)
- Com incorpora el català (embolcall, instruccions, etc.)
- Fabricant (per a facilitar al botiguer poder tenir joguines en català)
- Llistat de botigues que disposen de joguines en català
- Cercador de joguines per franges d’edat i per tipus de joguina
Amb Verkami esperem poder recollir els 3.000 euros que ens calen per a poder tirar endavant aquest projecte abans d’acabar l’any per tal que els nostres infants puguin jugar en català.
Verkami | Crowdfunding para amantes de la creación: En català, jugues?<br/>Fem la web!
dimarts, 25 d’octubre del 2011
El Punt Avui: El PSC votarà en contra de l'oficialitat del català a Europa tres dies abans de les generals
Raimon Obiols replica CiU, ERC i ICV que “no toca barrejar la llengua amb l'ingrés de Croàcia a la UE”
Els socialistes mostren el seu malestar perquè no els hagin convidat a sumar-se a la proposta
El PSC rebutjarà l'esmena per l'oficialitat del català a la Unió Europea, de CiU, ERC i ICV, a només tres dies de les eleccions del 20-N, aquest 17 de novembre.
L'eurodiputat socialista Raimon Obiols i el popular Alejo Vidal-Quadras són els dos únics catalans que podran votar-la, perquè formen part de la comissió d'Exteriors de l'Eurocambra, però tot apunta a que ho faran en contra.
Fonts del PSC han avançat que Obiols no donarà suport a la proposta de Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva, que volen que s'aprofiti l'ingrés de Croàcia a la UE el 2013 i la incorporació del croat a les llengües oficials per afegir-hi també el català, perquè “no toca”.
Obiols considera que “no té sentit barrejar el reconeixement del català a Brussel·les amb l'adhesió de Croàcia”, segons un portaveu del carrer Nicaragua.
Les fonts consultades no amaguen el malestar del PSC perquè CiU, ERC i ICV no els hagin convidat a sumar-se a la proposta, “deixant de banda” la socialista Maria Badia, que fins ara formava part d'aquest front comú per defensar l'oficialitat de la llengua catalana a Europa. “No ens han convidat a afegir-nos a l'esmena, ni tan sols no ens n'han informat”, es queixen fonts properes a Badia i Obiols.
“Això ens fa pensar que no ens volen, que no necessiten el suport dels socialistes perquè ja tenen el dels populars, que són els socis de CiU a Catalunya”, assegura un portaveu del PSC.
El PSC, amb el PSOE, ja va rebutjar el juny passat al Congrés la mateixa proposta per aprofitar la incorporació del croat a les llengües oficials de la UE per incloure-hi també el català.
Aquest cop, però, Obiols haurà de votar-hi en contra tres dies abans de les eleccions, el dijous abans del 20-N, si es respecta el calendari establert.
El Punt Avui - Notícia: El PSC votarà en contra de l'oficialitat del català a Europa tres dies abans de les generals
Benet i Jornet decideix no estrenar més ni al Lliure ni al TNC
Teatral.net
Publicat per M. PASCUAL/ J. BORDES (El Punt Avui) 25/10/2011
"He pres la decisió, que no va contra ningú sinó a favor del teatre català, de comprometre'm a no acceptar, en el cas que a algú li passés pel cap, fer cap obra mai més ni al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ni al Teatre Lliure." Amb aquestes paraules, dites al llarg d'una entrevista que pròximament es publicarà a Presència, Josep Maria Benet i Jornet ha anunciat que no tornarà a estrenar, ja siguin obres antigues o inèdites, en aquests dos teatres.
El dramaturg afirma que se sent molt afortunat i agraït a aquestes dues institucions i es mostra satisfet dels muntatges que s'hi han fet d'obres seves, però creu que se n'hi han fet massa i no se n'hi ha de fer més, que és l'hora de donar pas a molts autors que formen part de "la boníssima dramatúrgia d'aquest país" i que no han pogut treballar mai en aquests teatres. "Penso que són ells els que hi han d'estrenar i no pas jo", afirma. I reivindica també que es faci teatre clàssic català, del qual diu que s'ha de parlar "amb tota la tranquil·litat del món i sense vergonya".
L'anunci de Benet i Jornet coincideix amb la "vergonya" que deia que sentia, fa uns dies, quan el TNC va recuperar aquest mes d'octubre Una vella, coneguda olor (fins al 27 de novembre a la Sala Petita). Lamentava que hi hagués algú que pogués dir que la seva carrera tapava la d'altres dramaturgs. Si els joves autors el consideren com el seu pare teatral, ell admet que és el seu "iaio", tot i aclarir que vol continuar escrivint i estrenant.
L'autor, després de la desil·lusió que el seu darrer gran treball no hagués tingut una bona rebuda, Salamandra (TNC, 2005), va decidir enfrontar-se a dramatúrgies de dos actors, de menys embalum. La primera, Soterrani, la va presentar com a primera opció a la Sala Beckett. El director de l'alternativa, Toni Casares, ja li va agrair llavors la confiança. Més encara quan la peça va esdevenir un dels muntatges de més recorregut en les alternatives, quant a ocupació i també quant a gires.
Després d'un monòleg de dos homes, Benet i Jornet va voler encara el de dues dones (Dues dones que ballen). La peça, que havia d'entrar a l'Espai Lliure, finalment va servir per estrenar la remodelació de sala de Gràcia. Encara ara la peça està de gira (el 4 de novembre, per exemple, hi ha funció a Sant Cugat). La tercera part, sense data ni lloc d'estrena, és la confrontació d'un home i una dona a escena: Com dir-ho. Al març, Benet i Jornet va fer entrega del seu arxiu, en què es recullen cinquanta anys de teatre, a la Biblioteca de Catalunya.
Continuarà escrivint
Benet i Jornet, però, no deixarà d'escriure teatre. Afirma que és conscient que el tipus de teatre que fa no interessa a la indústria privada: "Em faig càrrec que hi té tot el dret." Per tant, espera poder estrenar obres de petit format en espais com ara la Beckett i altres teatres alternatius. "Penso que tindré possibilitats que m'agafin les obres i amb això ja estic content."
Teatralnet Notícies: Benet i Jornet decideix no estrenar més ni al Lliure ni al TNC
Publicat per M. PASCUAL/ J. BORDES (El Punt Avui) 25/10/2011
"He pres la decisió, que no va contra ningú sinó a favor del teatre català, de comprometre'm a no acceptar, en el cas que a algú li passés pel cap, fer cap obra mai més ni al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ni al Teatre Lliure." Amb aquestes paraules, dites al llarg d'una entrevista que pròximament es publicarà a Presència, Josep Maria Benet i Jornet ha anunciat que no tornarà a estrenar, ja siguin obres antigues o inèdites, en aquests dos teatres.
El dramaturg afirma que se sent molt afortunat i agraït a aquestes dues institucions i es mostra satisfet dels muntatges que s'hi han fet d'obres seves, però creu que se n'hi han fet massa i no se n'hi ha de fer més, que és l'hora de donar pas a molts autors que formen part de "la boníssima dramatúrgia d'aquest país" i que no han pogut treballar mai en aquests teatres. "Penso que són ells els que hi han d'estrenar i no pas jo", afirma. I reivindica també que es faci teatre clàssic català, del qual diu que s'ha de parlar "amb tota la tranquil·litat del món i sense vergonya".
L'anunci de Benet i Jornet coincideix amb la "vergonya" que deia que sentia, fa uns dies, quan el TNC va recuperar aquest mes d'octubre Una vella, coneguda olor (fins al 27 de novembre a la Sala Petita). Lamentava que hi hagués algú que pogués dir que la seva carrera tapava la d'altres dramaturgs. Si els joves autors el consideren com el seu pare teatral, ell admet que és el seu "iaio", tot i aclarir que vol continuar escrivint i estrenant.
L'autor, després de la desil·lusió que el seu darrer gran treball no hagués tingut una bona rebuda, Salamandra (TNC, 2005), va decidir enfrontar-se a dramatúrgies de dos actors, de menys embalum. La primera, Soterrani, la va presentar com a primera opció a la Sala Beckett. El director de l'alternativa, Toni Casares, ja li va agrair llavors la confiança. Més encara quan la peça va esdevenir un dels muntatges de més recorregut en les alternatives, quant a ocupació i també quant a gires.
Després d'un monòleg de dos homes, Benet i Jornet va voler encara el de dues dones (Dues dones que ballen). La peça, que havia d'entrar a l'Espai Lliure, finalment va servir per estrenar la remodelació de sala de Gràcia. Encara ara la peça està de gira (el 4 de novembre, per exemple, hi ha funció a Sant Cugat). La tercera part, sense data ni lloc d'estrena, és la confrontació d'un home i una dona a escena: Com dir-ho. Al març, Benet i Jornet va fer entrega del seu arxiu, en què es recullen cinquanta anys de teatre, a la Biblioteca de Catalunya.
Continuarà escrivint
Benet i Jornet, però, no deixarà d'escriure teatre. Afirma que és conscient que el tipus de teatre que fa no interessa a la indústria privada: "Em faig càrrec que hi té tot el dret." Per tant, espera poder estrenar obres de petit format en espais com ara la Beckett i altres teatres alternatius. "Penso que tindré possibilitats que m'agafin les obres i amb això ja estic content."
Teatralnet Notícies: Benet i Jornet decideix no estrenar més ni al Lliure ni al TNC
El full de ruta de la independència de Catalunya, a debat
En una jornada es dissenyaran els acords que cal negociar amb l'Estat espanyol
Es pretén aclarir els arguments tècnics
Manifestació per la independència, aquest estiu a Barcelona Foto: QUIM PUIG.
Enllaços:
Enllaços:
Quins plantejament tècnic requeriria construir un estat l'endemà de proclamar la independència de Catalunya? La resposta a aquesta pregunta és el que es plantejarà a la primera conferència sobre l'autodeterminació de Catalunya, que es farà el dia 3 de novembre a Barcelona i que és organitzada per Sobirania i Justícia. Hi participaran experts internacionals que dissenyaran el full de ruta que s'hauria de seguir. És a dir, “com s'haurà de fer el contracte de separació amb Espanya” –en paraules de Quim Torra, president de l'entitat– a partir de l'anàlisi dels casos iugoslau, kosovar i quebequès.
Per Torra, temes com ara el finançament i l'espoli ja estan guanyats perquè hi ha informes que demostren que és viable, però hi ha altres qüestions que cal definir quan Catalunya se separi d'Espanya. Per exemple, com planificar la separació de béns, quins límits geogràfics hi ha d'haver, l'amortització d'infraestructures, què passa amb equipaments com ara casernes de la Guàrdia Civil i les repercussions internacionals quant a representació en organismes com ara l'OTAN i la Unió Europea.
Des de Sobirania i Justícia es té clar que la negociació no seria fàcil i que Espanya és un adversari perillós, però es considera que la jornada ha de servir per “desfer moltes pors” i sustentar totes les demandes des del punt de vista tècnic i acadèmic, de manera que no es puguin rebatre els arguments.
Per Torra, temes com ara el finançament i l'espoli ja estan guanyats perquè hi ha informes que demostren que és viable, però hi ha altres qüestions que cal definir quan Catalunya se separi d'Espanya. Per exemple, com planificar la separació de béns, quins límits geogràfics hi ha d'haver, l'amortització d'infraestructures, què passa amb equipaments com ara casernes de la Guàrdia Civil i les repercussions internacionals quant a representació en organismes com ara l'OTAN i la Unió Europea.
Des de Sobirania i Justícia es té clar que la negociació no seria fàcil i que Espanya és un adversari perillós, però es considera que la jornada ha de servir per “desfer moltes pors” i sustentar totes les demandes des del punt de vista tècnic i acadèmic, de manera que no es puguin rebatre els arguments.
LA DATA - 03.11.11
Al Palau Robert de Barcelona serà on se celebrarà la ‘Building a new state', que es farà íntegrament en anglès.
LA FRASE
La independència ha de passar a l'àmbit acadèmic per tenir els arguments que la facin inatacable.
Quim Torra,president de sobirania i justícia
El Punt Avui - Notícia: El full de ruta de la independència de Catalunya, a debat
Teatre per a tots els públics. Culturcat. Generalitat de Catalunya
Us deixo un enllaç a la pàgina institucional que el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya manté sobre els espectacles per a tots els públics, i també el teatre per a Tots els públics.
Teatre per a tots els públics. Culturcat. Generalitat de Catalunya
Teatre infantil i juvenil
Teatre per a tots els públics. Culturcat. Generalitat de Catalunya
Teatre infantil i juvenil
dilluns, 24 d’octubre del 2011
Iu Forn, a l'ARA: ETA n'envia uns quants a l'atur
LA LLAMBREGADA
L' estètica ha tornat a ser tan patètica com la seva pròpia existència. Però, esclar, d'una banda d'assassins totalment anacrònica només se'n podia esperar una imatge totalment anacrònica. Però avui importa el contingut i no el continent. I el contingut és un final. Ara suportarem el soroll dels que no volen la fi d'ETA perquè els desmunta el negoci ideològic i econòmic i el soroll del partidisme polític. Però crec que la gent normal avui està contenta. Jo almenys ho estic, perquè a mi no m'agrada viure en un lloc on una gent assassina els que no pensen com ells.I si l'estètica és patètica, la literatura del comunicat, deunidoret. Això sí, a part del "cessament definitiu de la lluita armada", em quedo amb dues frases: "Enfront de la violència, el diàleg" i "El respecte a la voluntat popular ha de prevaler sobre la imposició". No hi puc estar més d'acord. Que s'ho apliquin ells i també els "altres". Perquè avui també cal parlar dels "altres". ETA ha estat qui més ha perjudicat l'independentisme. Mentre ha existit, ha estat el gran argument per combatre qualsevol idea que defensés marxar d'Espanya d'una manera pacífica i adulta. ETA ha estat el gran argument perquè els "altres" construïssin un remenat ideològic tan simple com efectiu consistent a afirmar que si tu tens les mateixes idees que un senyor que les defensa assassinant, tu ets un assassí i un terrorista.
La fi d'ETA és també la fi d'un grup de polítics i de periodistes que han perseguit, que han calumniat, que han humiliat i que han linxat políticament i mediàtica persones que van plorar els morts de Vic i d'Hipercor i que van plorar Ernest Lluch, Juan Miguel Gervilla, José Luís Casado, Francisco Cano, Santos Santamaría i tants d'altres. I que van fer-ho no per la memòria dels morts, no, sinó per treure'n un rendiment polític o per fer negoci personal. Em sap tant de greu dir-los adéu amb la maneta...
dissabte, 22 d’octubre del 2011
Els vídeos de l'SDE
Us passo uns quants vídeos de l'SDE, és a dir, el Servei de Desenvolupamen Empresarial de l'ICIC (Institut d'insdústries Culturals) de la Generalitat de Catalunya.
Aquest servei convoca periòdicament jornades i seminaris, a alguns dels quals he assistit, per a professionals i empreses del món de la cultura, que acostuma a tenir un dèficit tradicional de cultura empresarial, fins a cert tipus comprensible, ja que els artistes en aquest país acaben fent d'empresaris, a falta de prous empresaris del món cultural -que no siguin artistes-. Per això, el camí més lògic és anar formant el teixit empresarial de la cultura en diferents temes importants. Us en deixo una tria, i podeu anar a la web de l'SDE o a la seva plana a Vimeo, la excel·lent pàgina on penjen els seus vídeos.
ICIC - www.gencat.cat/cultura/icic
SDE - http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament/menuitem.9cf6e0ecb7825f175a2a63a7b0c0e1a0/?vgnextoid=a71e3ef07fca8110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=a71e3ef07fca8110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
(seria molt demanar als que fant les webs de la Generalitat que els enllaços fossin una mica més senzills? és que la plana http://www.sdeicic.cat/ està 'en construcció' des de que fa anys es va crear)
http://twitter.com/#!/sdeicic - @sdeicic
https://www.facebook.com/serveidesenvolupamentempresarial
ELS VÍDEOS DE L'SDE A VIMEO - http://vimeo.com/sdeicic
VÍDEOS SELECCIONATS:
Jornada de finançament per a les empreses culturals. BCNEMPREN SCR SA. 19 d'octubre de 2011 from Sde Icic on Vimeo.
Jornada de finançament per a les empreses culturals. ACC1Ó. 19 d'octubre de 2011 from Sde Icic on Vimeo.
Jornada de finançament per a les empreses culturals. ICIC. 19 d'octubre de 2011 from Sde Icic on Vimeo.
Recerca, desenvolupament i innovació a les empreses culturals. 24 de maig de 2006 from Sde Icic on Vimeo.
La prevenció de riscos laborals en l'entorn de les arts escèniques. 12 de desembre de 2006 from Sde Icic on Vimeo.
Nova llei de propietat intel·lectual. Comunicació pública. 10 d'octubre de 2006 from Sde Icic on Vimeo.
Nova idea, nou dret, nou actiu. 24 d´abril de 2007 from Sde Icic on Vimeo.
Aquest servei convoca periòdicament jornades i seminaris, a alguns dels quals he assistit, per a professionals i empreses del món de la cultura, que acostuma a tenir un dèficit tradicional de cultura empresarial, fins a cert tipus comprensible, ja que els artistes en aquest país acaben fent d'empresaris, a falta de prous empresaris del món cultural -que no siguin artistes-. Per això, el camí més lògic és anar formant el teixit empresarial de la cultura en diferents temes importants. Us en deixo una tria, i podeu anar a la web de l'SDE o a la seva plana a Vimeo, la excel·lent pàgina on penjen els seus vídeos.
ICIC - www.gencat.cat/cultura/icic
SDE - http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament/menuitem.9cf6e0ecb7825f175a2a63a7b0c0e1a0/?vgnextoid=a71e3ef07fca8110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=a71e3ef07fca8110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
(seria molt demanar als que fant les webs de la Generalitat que els enllaços fossin una mica més senzills? és que la plana http://www.sdeicic.cat/ està 'en construcció' des de que fa anys es va crear)
http://twitter.com/#!/sdeicic - @sdeicic
https://www.facebook.com/serveidesenvolupamentempresarial
ELS VÍDEOS DE L'SDE A VIMEO - http://vimeo.com/sdeicic
VÍDEOS SELECCIONATS:
Jornada de finançament per a les empreses culturals. BCNEMPREN SCR SA. 19 d'octubre de 2011 from Sde Icic on Vimeo.
Jornada de finançament per a les empreses culturals. ACC1Ó. 19 d'octubre de 2011 from Sde Icic on Vimeo.
Jornada de finançament per a les empreses culturals. ICIC. 19 d'octubre de 2011 from Sde Icic on Vimeo.
Recerca, desenvolupament i innovació a les empreses culturals. 24 de maig de 2006 from Sde Icic on Vimeo.
La prevenció de riscos laborals en l'entorn de les arts escèniques. 12 de desembre de 2006 from Sde Icic on Vimeo.
Nova llei de propietat intel·lectual. Comunicació pública. 10 d'octubre de 2006 from Sde Icic on Vimeo.
Nova idea, nou dret, nou actiu. 24 d´abril de 2007 from Sde Icic on Vimeo.
dimarts, 18 d’octubre del 2011
La Igualtat - Vicenç Navarro
Article publicat al Diari ARA, per Vicenç Navarro. 12 d’octubre de 2011.
Aquest article qüestiona que el gran endarreriment social de Catalunya es degui primordialment al dèficit fiscal que Catalunya té respecte a Espanya.
L’estat del benestar de Catalunya està molt poc desenvolupat. El percentatge de la població adulta que treballa en els serveis públics de l’estat del benestar, com ara sanitat pública, educació pública, serveis domiciliaris a les persones amb dependències, escoles bressol (mal anomenades guarderies ) i serveis socials, entre d’altres, és només un 8%, el més baix de la Unió Europea dels Quinze, UE-15, que és el grup de països més propers a Catalunya i Espanya pel seu nivell de desenvolupament econòmic. Tal percentatge a Espanya és del 10%, que és molt més baix que la mitjana de la UE-15, 15%, i molt, molt més baix que el de Suècia, un 23,75%. Gairebé un adult de cada quatre treballa en els serveis públics de l’estat del benestar a Suècia. A Catalunya no arriba ni a un de cada deu.
Si agafem un altre indicador, com la despesa pública social en les transferències públiques -com ara ajudes a les famílies- i dels serveis públics esmentats en el paràgraf anterior, veiem, de nou, que estem a la cua de la UE-15. Catalunya es gasta només un 18% del seu PIB en l’estat del benestar, menys que Espanya, un 21%, molt menys que la UE-15, un 27%, i molt menys que Suècia, un 30%.
El mateix passa quan analitzem la despesa pública social, és a dir, la despesa que l’Estat (Generalitat i ajuntaments a Catalunya i l’Estat central) es gasta en l’estat del benestar català per habitant, resulta que també és el més baix de la UE-15, uns 5.475 euros estandarditzats (euros homologats per la seva capacitat de compra en els països de la UE-15), una xifra lleugerament inferior a l’espanyola, 5.536 euros, molt menor que la de la mitjana de la UE-15, i molt, molt menor que la de Suècia, 9.028 euros.
Es miri com es miri, Catalunya està a la cua de l’Europa social. Una explicació d’això són els escassos ingressos que la Generalitat i els ajuntaments reben per finançar-lo. Aquests ingressos representen el 34% del PIB de Catalunya, comparat amb el 44% de la UE-15 i el 54% de Suècia.
A Catalunya l’explicació més generalitzada d’aquests baixos ingressos ha estat l’anomenat dèficit fiscal (la manera tècnica de definir el que molts anomenen l’”espoli de Catalunya per part d’Espanya”). Tal argument, que té un component de raó, no explica tot el dèficit de despesa pública social. En realitat l’explica poc.
Catalunya es gasta en el seu estat del benestar el 17,8% del PIB. Si es corregís el seu dèficit fiscal amb l’Estat (segons les xifres del partit governant de la Generalitat un 9% del PIB, al qual caldria sostreure els fons per a l’Estat central per a serveis comuns a tot l’Estat i contribució de solidaritat -4% del PIB-, una xifra que tal partit admet que seria raonable), Catalunya es gastaria en el seu estat del benestar un 22,8% del PIB, és a dir, cinc punts més del PIB. Però el que Catalunya hauria de gastar pel seu nivell de riquesa (el seu PIB per càpita és el 110% de la mitjana de la UE-15) és un 29,8% del seu PIB, és a dir, 12 punts més del PIB del que es gasta. L’eliminació del seu espoli nacional significaria que la distància entre el que Catalunya es gasta en el seu estat del benestar i el que hauria de gastar (que és 12 punts), es reduiria en cinc punts, menys de la meitat. L’enorme dèficit social de Catalunya continuaria, encara que reduït.
La causa real d’aquest dèficit és el que podria anomenar-se espoli de classe , que queda amagat sota el tema espoli nacional . Aquest espoli de classe passa tant a Catalunya com a Espanya.
Un treballador de la manufactura a Catalunya ja paga en impostos percentatges del seu sou només lleugerament inferiors als que paga el seu homòleg a la UE-15 (i un 74% del que paga el treballador de la manufactura a Suècia, el país amb impostos més elevats i un estat del benestar més elevat). En canvi, les persones superriques (que pertanyen a l’1% de renda superior del país) paguen només el 28% del que paguen els seus homòlegs a la UE-15 i un 20% del que paguen els superrics a Suècia (en realitat, és probable que els percentatges siguin fins i tot menors ja que aquestes xifres es calculen en declaracions de renda nominals i no reals).
Aquest diferencial d’impostos entre el que paguen les elits financeres i empresarials i les rendes superiors d’una banda, i el que paguen la majoria de treballadors i empleats que estan en nòmina de l’altra, és el que explica, en gran part, aquest buit en els ingressos a l’Estat. Aquest diferencial ha anat augmentant a causa de la reducció d’impostos en els últims quinze anys, que ha beneficiat predominantment les rendes superiors i les rendes del capital (les persones que ingressen 300.000 euros o més a l’any han vist disminuir els seus impostos un 37% en els últims quinze anys; el treballador de la manufactura un 1,3%). Exemples d’aquestes reduccions són l’eliminació dels impostos del patrimoni (538 milions d’euros) (que, per cert, i en contra del que va dir el president de la Generalitat, Artur Mas, al Parlament de Catalunya -que va dir que ja no existeix en altres països-, existeix en un gran nombre de països europeus: Bèlgica, França, Alemanya, Holanda, Luxemburg, Noruega i Suïssa, i també als Estats Units), de successions (400 milions a l’any), així com la baixada d’impostos de les rendes superiors (250 milions a l’any), entre moltes altres rebaixes d’impostos aprovades pels partits governants a Catalunya i a Espanya.
Dues observacions es dedueixen de les dades presentades en aquest article. Una és que les retallades de despesa pública social a Catalunya contribuiran a solidificar el gran endarreriment social del nostre país. L’altra observació és que aquest endarreriment no es pot reduir sense una reforma fiscal (tant a Catalunya com a Espanya) que corregeixi l’enorme desigualtat existent en les responsabilitats fiscals dels diferents col•lectius, que discrimina favorablement les rendes superiors i les rendes del capital sobre les rendes del treball.
Si agafem un altre indicador, com la despesa pública social en les transferències públiques -com ara ajudes a les famílies- i dels serveis públics esmentats en el paràgraf anterior, veiem, de nou, que estem a la cua de la UE-15. Catalunya es gasta només un 18% del seu PIB en l’estat del benestar, menys que Espanya, un 21%, molt menys que la UE-15, un 27%, i molt menys que Suècia, un 30%.
El mateix passa quan analitzem la despesa pública social, és a dir, la despesa que l’Estat (Generalitat i ajuntaments a Catalunya i l’Estat central) es gasta en l’estat del benestar català per habitant, resulta que també és el més baix de la UE-15, uns 5.475 euros estandarditzats (euros homologats per la seva capacitat de compra en els països de la UE-15), una xifra lleugerament inferior a l’espanyola, 5.536 euros, molt menor que la de la mitjana de la UE-15, i molt, molt menor que la de Suècia, 9.028 euros.
Es miri com es miri, Catalunya està a la cua de l’Europa social. Una explicació d’això són els escassos ingressos que la Generalitat i els ajuntaments reben per finançar-lo. Aquests ingressos representen el 34% del PIB de Catalunya, comparat amb el 44% de la UE-15 i el 54% de Suècia.
A Catalunya l’explicació més generalitzada d’aquests baixos ingressos ha estat l’anomenat dèficit fiscal (la manera tècnica de definir el que molts anomenen l’”espoli de Catalunya per part d’Espanya”). Tal argument, que té un component de raó, no explica tot el dèficit de despesa pública social. En realitat l’explica poc.
Catalunya es gasta en el seu estat del benestar el 17,8% del PIB. Si es corregís el seu dèficit fiscal amb l’Estat (segons les xifres del partit governant de la Generalitat un 9% del PIB, al qual caldria sostreure els fons per a l’Estat central per a serveis comuns a tot l’Estat i contribució de solidaritat -4% del PIB-, una xifra que tal partit admet que seria raonable), Catalunya es gastaria en el seu estat del benestar un 22,8% del PIB, és a dir, cinc punts més del PIB. Però el que Catalunya hauria de gastar pel seu nivell de riquesa (el seu PIB per càpita és el 110% de la mitjana de la UE-15) és un 29,8% del seu PIB, és a dir, 12 punts més del PIB del que es gasta. L’eliminació del seu espoli nacional significaria que la distància entre el que Catalunya es gasta en el seu estat del benestar i el que hauria de gastar (que és 12 punts), es reduiria en cinc punts, menys de la meitat. L’enorme dèficit social de Catalunya continuaria, encara que reduït.
La causa real d’aquest dèficit és el que podria anomenar-se espoli de classe , que queda amagat sota el tema espoli nacional . Aquest espoli de classe passa tant a Catalunya com a Espanya.
Un treballador de la manufactura a Catalunya ja paga en impostos percentatges del seu sou només lleugerament inferiors als que paga el seu homòleg a la UE-15 (i un 74% del que paga el treballador de la manufactura a Suècia, el país amb impostos més elevats i un estat del benestar més elevat). En canvi, les persones superriques (que pertanyen a l’1% de renda superior del país) paguen només el 28% del que paguen els seus homòlegs a la UE-15 i un 20% del que paguen els superrics a Suècia (en realitat, és probable que els percentatges siguin fins i tot menors ja que aquestes xifres es calculen en declaracions de renda nominals i no reals).
Aquest diferencial d’impostos entre el que paguen les elits financeres i empresarials i les rendes superiors d’una banda, i el que paguen la majoria de treballadors i empleats que estan en nòmina de l’altra, és el que explica, en gran part, aquest buit en els ingressos a l’Estat. Aquest diferencial ha anat augmentant a causa de la reducció d’impostos en els últims quinze anys, que ha beneficiat predominantment les rendes superiors i les rendes del capital (les persones que ingressen 300.000 euros o més a l’any han vist disminuir els seus impostos un 37% en els últims quinze anys; el treballador de la manufactura un 1,3%). Exemples d’aquestes reduccions són l’eliminació dels impostos del patrimoni (538 milions d’euros) (que, per cert, i en contra del que va dir el president de la Generalitat, Artur Mas, al Parlament de Catalunya -que va dir que ja no existeix en altres països-, existeix en un gran nombre de països europeus: Bèlgica, França, Alemanya, Holanda, Luxemburg, Noruega i Suïssa, i també als Estats Units), de successions (400 milions a l’any), així com la baixada d’impostos de les rendes superiors (250 milions a l’any), entre moltes altres rebaixes d’impostos aprovades pels partits governants a Catalunya i a Espanya.
Dues observacions es dedueixen de les dades presentades en aquest article. Una és que les retallades de despesa pública social a Catalunya contribuiran a solidificar el gran endarreriment social del nostre país. L’altra observació és que aquest endarreriment no es pot reduir sense una reforma fiscal (tant a Catalunya com a Espanya) que corregeixi l’enorme desigualtat existent en les responsabilitats fiscals dels diferents col•lectius, que discrimina favorablement les rendes superiors i les rendes del capital sobre les rendes del treball.
Resposta al Post del Professor Navarro (també publicat al seu Bloc):
Entenc bé (crec) les xifres, però el problema segueix sent la pertinença a l'Estat Espanyol. Per què? Per una banda, perquè la Hisenda la porta l'estat, i Catalunya, encara que ho vulgués, no té mecanismes ni conpetències per a ser més eficaç en la recaptació a les classes altres i a les grans empreses. Sent veritat això del patrimoni i les successions, el primer va ser abolit per l'Estat, i el segon, cedit a les autonomies, es troba amb el problema que les autonomies del PP l'han tret, i es corre el perill que persones amb un patrimoni mitjà o gran, domiciliïn els seus bens fora de Catalunya, per haver de tributar menys quan morin i els fills hagin d'heretar. Per contra, si la Generalitat establís uns impostos propis, aquest efecte fugida podria ser molt més important. I Catalunya no pot canviar el funcionament de la fiscalitat espanyola si PP i PSOE no volen. Amb un estat propi aquesta 'competència deslleal' entre comunitats i entre estat i Generalitat podria compensar-se amb un nivell més alt d'impostos però també amb un nivell més alt de prestacions, no depenent de les directrius i lleis d'un estat que no és precisament amant de fel polítiques en la direcció del centre i el nord d'Europa.Ara, el que sí que és cert, és que si la independència del país no va acompanyada d'una renovació radical de la classe política i de les regles de joc democràtiques, doncs potser tot plegat serà per no res.
Entenc bé (crec) les xifres, però el problema segueix sent la pertinença a l'Estat Espanyol. Per què? Per una banda, perquè la Hisenda la porta l'estat, i Catalunya, encara que ho vulgués, no té mecanismes ni conpetències per a ser més eficaç en la recaptació a les classes altres i a les grans empreses. Sent veritat això del patrimoni i les successions, el primer va ser abolit per l'Estat, i el segon, cedit a les autonomies, es troba amb el problema que les autonomies del PP l'han tret, i es corre el perill que persones amb un patrimoni mitjà o gran, domiciliïn els seus bens fora de Catalunya, per haver de tributar menys quan morin i els fills hagin d'heretar. Per contra, si la Generalitat establís uns impostos propis, aquest efecte fugida podria ser molt més important. I Catalunya no pot canviar el funcionament de la fiscalitat espanyola si PP i PSOE no volen. Amb un estat propi aquesta 'competència deslleal' entre comunitats i entre estat i Generalitat podria compensar-se amb un nivell més alt d'impostos però també amb un nivell més alt de prestacions, no depenent de les directrius i lleis d'un estat que no és precisament amant de fel polítiques en la direcció del centre i el nord d'Europa.Ara, el que sí que és cert, és que si la independència del país no va acompanyada d'una renovació radical de la classe política i de les regles de joc democràtiques, doncs potser tot plegat serà per no res.
La Igualtat
COP DE ROCK - DAGOLL DAGOM
En general, els musicals de Dagoll Dagom passen (almenys per a mi) per ser dels més rigorosos dels que podem veure a Barcelona. Al cim del meu imaginari està FLOR DE NIT, immillorable per a algú (en aquest cas, jo) que no ha vist mai un musical a París, Londres o New York.
Anem al COP DE ROCK, que vaig anar a veure fa unes tres setmanes.
El millor de l'obra és, sens dubte, la posada en escena, les idees de canvi escenogràfic, utilització de les projeccions de vídeo, l'escenari giratori, les tres enormes roques que pugen i baixen ... En aquest capítol un 10.
I no oblidem als músics de l'orquestra: força competents, i que no entenc com no se'ls va fer aixecar i saludar en els aplaudiments finals.
En l'apartat guió, em suggereix un 'mix' entre l'inici, que recorda sens dubte a MAMMA MIA: poble de platja, noies i nois joves, un pare (Llorenç Santamaria segueix en actiu i en forma!) amb un fill nascut d'un antic amor d'estiu, que li ha sortit un cantant donjoan... Però de la meitat cap endavant sembla extret més aviat del guió de HOY NO ME PUEDO LEVANTAR, abocat al drama final, que no revelaré per respecte als que encara no l'han vist.
En conjunt explica una història més o menys fàcil de seguir, amb l'objectiu final de servir d'excusa per anar-hi introduïnt les cançons més emblemàtiques d'un temps i d'un fenòmen musical, com feien les dues obres mencionades amb el repertori d'ABBA i de MECANO, respectivament.
Aquí una diferència: molts més temes (vol ser un recull exhaustiu) però a canvi molts (i molts) temes escapçats, de vegades reduïts a la tornada ('estribillo', no sigui que algú se'ns perdi) i poca cosa més. I de vegades la oportunitat de lligar lletra i situació dramàtica, bastant 'agafada amb paper de fumar', com també passava als altres dos musicals referits.
Les interpretacions dramàtiques, sense ser de premi, no estan malament: cal entendre que a més d'actors, han de ser bons cantants, i no mals ballarins. Tot i que a Catalunya el tema està més treballat i des de fa més temps que a la resta de l'estat, no podem dir que estem com als països anglosaxons, posem per cas.
A les interpretacions dels temes, això sí, i pel meu gust, els faltava força: en alguns casos per dissimular que alguna en alguna nota o part l'intèrpret no arribava del tot bé (això sí, resolt amb més solvència que en els dos altres musicals esmentats), però sobretot, per la meva sorpresa, perquè per mi li faltava una mica de volum a les veus, i de vegades a la música. No oblidem que és un musical sobre el rock català, aquell que va de concert, amb cançons que sonen a milers de wats de potència, principal raó, juntament amb el ritme, per la qual el personal es mou entusiasmat al seu compàs. Ja sabem que un teatre no és un Razzmatazz qualsevol, però potser que no perdem l'essència del que significa el directe del pop i sobretot del rock. I per mí és imperdonable que, ja que els grups originals feien segones i terceres veus, en la proposta musical-teatral, això quedés tan eixut.
En canvi, les balades van estar força bé, i també alguns moments interpretatius, aconseguint algun 'ohh' del públic, i bastants somriures en molts dels bons gags que recorren l'obra. Potser em quedo amb l'escena del guitarra quan es topa amb la seva 'xiqueta' al venir a acompanyar al cantant, i aprofita per demanar-li tot l'amor que va insistir en no donar-li en una nit de sexe.
Potser el que més em va sobrar, van ser uns quants minuts: Al conjunt li sobren alguns espais buids (tot i la extraordinària agilitat del canvi escenogràfic, que no en té cap culpa), doncs tot plegat dura dues hores i mitja (sense comptar el descans) i per mi es va fer una mica massa llarg. Potser per la falta de força en l'apartat musical que ja he comentat.
I sobretot, unes quantes referències, per mi sobreres, destinades a tocar la fibra del públic manifestament catalanista-independentista, natural a aquest espectacle.
I ho dic jo, que sóc independentista confès i convicte. Però no, no cal, i no és això.
El millor de l'obra és, sens dubte, la posada en escena, les idees de canvi escenogràfic, utilització de les projeccions de vídeo, l'escenari giratori, les tres enormes roques que pugen i baixen ... En aquest capítol un 10.
I no oblidem als músics de l'orquestra: força competents, i que no entenc com no se'ls va fer aixecar i saludar en els aplaudiments finals.
En l'apartat guió, em suggereix un 'mix' entre l'inici, que recorda sens dubte a MAMMA MIA: poble de platja, noies i nois joves, un pare (Llorenç Santamaria segueix en actiu i en forma!) amb un fill nascut d'un antic amor d'estiu, que li ha sortit un cantant donjoan... Però de la meitat cap endavant sembla extret més aviat del guió de HOY NO ME PUEDO LEVANTAR, abocat al drama final, que no revelaré per respecte als que encara no l'han vist.
En conjunt explica una història més o menys fàcil de seguir, amb l'objectiu final de servir d'excusa per anar-hi introduïnt les cançons més emblemàtiques d'un temps i d'un fenòmen musical, com feien les dues obres mencionades amb el repertori d'ABBA i de MECANO, respectivament.
Aquí una diferència: molts més temes (vol ser un recull exhaustiu) però a canvi molts (i molts) temes escapçats, de vegades reduïts a la tornada ('estribillo', no sigui que algú se'ns perdi) i poca cosa més. I de vegades la oportunitat de lligar lletra i situació dramàtica, bastant 'agafada amb paper de fumar', com també passava als altres dos musicals referits.
Les interpretacions dramàtiques, sense ser de premi, no estan malament: cal entendre que a més d'actors, han de ser bons cantants, i no mals ballarins. Tot i que a Catalunya el tema està més treballat i des de fa més temps que a la resta de l'estat, no podem dir que estem com als països anglosaxons, posem per cas.
A les interpretacions dels temes, això sí, i pel meu gust, els faltava força: en alguns casos per dissimular que alguna en alguna nota o part l'intèrpret no arribava del tot bé (això sí, resolt amb més solvència que en els dos altres musicals esmentats), però sobretot, per la meva sorpresa, perquè per mi li faltava una mica de volum a les veus, i de vegades a la música. No oblidem que és un musical sobre el rock català, aquell que va de concert, amb cançons que sonen a milers de wats de potència, principal raó, juntament amb el ritme, per la qual el personal es mou entusiasmat al seu compàs. Ja sabem que un teatre no és un Razzmatazz qualsevol, però potser que no perdem l'essència del que significa el directe del pop i sobretot del rock. I per mí és imperdonable que, ja que els grups originals feien segones i terceres veus, en la proposta musical-teatral, això quedés tan eixut.
En canvi, les balades van estar força bé, i també alguns moments interpretatius, aconseguint algun 'ohh' del públic, i bastants somriures en molts dels bons gags que recorren l'obra. Potser em quedo amb l'escena del guitarra quan es topa amb la seva 'xiqueta' al venir a acompanyar al cantant, i aprofita per demanar-li tot l'amor que va insistir en no donar-li en una nit de sexe.
Potser el que més em va sobrar, van ser uns quants minuts: Al conjunt li sobren alguns espais buids (tot i la extraordinària agilitat del canvi escenogràfic, que no en té cap culpa), doncs tot plegat dura dues hores i mitja (sense comptar el descans) i per mi es va fer una mica massa llarg. Potser per la falta de força en l'apartat musical que ja he comentat.
I sobretot, unes quantes referències, per mi sobreres, destinades a tocar la fibra del públic manifestament catalanista-independentista, natural a aquest espectacle.
I ho dic jo, que sóc independentista confès i convicte. Però no, no cal, i no és això.
dilluns, 17 d’octubre del 2011
banca ètica - anem canviant el xip...
Molt vinculat al darrer post, aquesta és una alternativa a la banca privada tradicional.
Us adjunto un enllaç a una web en català que explica de què va el tema, i quin són els bancs ètics més propers.
http://www.bancaetica.cat
Vaig sentir fa un temps una entrevista amb un directiu de Triodos Bank, i realment, al menys sobre el paper, aquests bancs fan el que hauríen de fer la resta: no especular, no jugar a la ruleta amb els teus diners, i invertir-los en el negoci tradicional de la Banca: els crèdits. I si pot ser, en economia productiva, i si pot ser també, en ajudar a la gent que pretén aixecar els seus negocis, amb els quals hi estan implicats a fons, ja que són la seva vida. Us sona?
banca ètica - FETS
Us adjunto un enllaç a una web en català que explica de què va el tema, i quin són els bancs ètics més propers.
http://www.bancaetica.cat
Vaig sentir fa un temps una entrevista amb un directiu de Triodos Bank, i realment, al menys sobre el paper, aquests bancs fan el que hauríen de fer la resta: no especular, no jugar a la ruleta amb els teus diners, i invertir-los en el negoci tradicional de la Banca: els crèdits. I si pot ser, en economia productiva, i si pot ser també, en ajudar a la gent que pretén aixecar els seus negocis, amb els quals hi estan implicats a fons, ja que són la seva vida. Us sona?
banca ètica - FETS
Pigeon: Impossible o Visca la imaginació!
Increible curt d'animació en la línia Pixar Studios.
No tot ha de ser política...
,,, o si?? ;-)
Pigeon: Impossible - YouTube
No tot ha de ser política...
,,, o si?? ;-)
Pigeon: Impossible - YouTube
Banca pública vs. Banca privada - Vicenç Navarro
No és que jo, precisament, sigui gaire fan de l'empresa pública en general, però això no treu que sigui interessant llegir i tenir en compte el què apunta aquest article del professor Navarro. Per a mi, la conclusió final és que cap negoci fonamental o estratègic d'un país pot basar-se en l'especulació. I els bancs han caigut fa temps en la temptació. Potser portats pels estrets marges que els deixaven les baixades dels tipus d'interès, és cert, però aquí cadascú s'ha de fer responsable dels seus actes.
La banca pública es mejor que la banca privada: el caso de EEUU
Este artículo señala que la existencia de una banca pública ha sido un elemento esencial para el buen desarrollo económico de varios países en el mundo.
Durante la época del neoliberalismo que abarca desde finales de la década de los años setenta hasta ahora, la postura hegemónica en los centros financieros, políticos y mediáticos en el mundo más desarrollado económicamente (donde se genera la sabiduría convencional transmitida por las mayores instituciones internacionales, desde el Fondo Monetario Internacional y el Banco Mundial, a la OCDE, entre otros) es que la Banca privada es más eficiente que la pública. De esta creencia se derivan las políticas estatales en la mayoría de tales países, incluyendo España, de privatizar la Banca y, en España, las cajas de ahorro, convirtiéndolas todas ellas en Bancas privadas. Esta ideología o creencia, sin embargo, se apoya en fe más que en evidencia científica, la cual apoya posturas opuestas a las que los establishments financieros, políticos y mediáticos están promoviendo. Un ejemplo de ello es lo que ocurre en EEUU. Veamos los datos.
El Estado de EEUU que tiene una economía más eficiente, con el mayor porcentaje de la población empleada, con el menor desempleo, con los salarios más elevados, y con un mayor superávit en sus ventas es North Dakota. ¿Cuál es la causa de ello? A primera vista parecería que se debe a que es un Estado afortunado: tiene petróleo. Y ello crea riqueza. Ahora bien, otros Estados tienen petróleo y sus indicadores siguen la pauta general del país: alto desempleo, destrucción de empleo, y con cuentas públicas en negativo. Entre ellos está el Estado de Alaska, uno de los Estados que produce más petróleo en aquel país. Montana y Wyoming también son ricos en recursos energéticos –gas y petróleo- y en cambio están –como lo está también Alaska- en crisis profunda. Parece, pues, que tener petróleo no es la causa principal de que a North Dakota le vaya tan bien.
Analizando las causas, Ellen Brown, una analista, conocida por sus estudios de las economías de los Estados, ha concluido que el éxito de North Dakota (su desempleo es del 3.3%, el más bajo de EEUU) es que tiene un Banco Público. El Estado deposita todos los ingresos que recibe en este banco, el cual tiene como objetivo ayudar a la economía del Estado, teniendo prohibido invertir fuera del Estado y practicar comportamientos especulativos. Ayuda a las empresas basadas en el North Dakota y tiene como función primordial proveer crédito a los residentes en aquel Estado. El contraste en la manera como este Estado maneja sus ingresos –a través de la Banca Pública- y la manera como lo hace, por ejemplo, California –a través de la Banca Privada- es espectacular.
El profesor de Economía y Director de la Facultad de Derecho de Orange, del Estado de California, el Sr. Timothy Canova, ha hecho esta comparación ítem por ítem, y llega a la conclusión de que parte del enorme problema del Estado de California es que, además de tener desregulada a la Banca, deposita todo su dinero en la Banca privada, la cual lo utiliza fuera del Estado y para fines especulativos que crea un gran riesgo e inestabilidad financiera. Es más, una vez el Estado lo deposita en los bancos, pierde la oportunidad de invertirlo en fines encaminados a favorecer la economía productiva californiana. California, como resultado de ello, tiene gravísimos problemas, con elevadísimo desempleo y cuentas públicas muy negativas, al contrario que North Dakota.
Esta experiencia se reproduce también en Europa. El país que hoy tiene unos mejores indicadores sociales y económicos es Noruega, que es uno de los pocos países que tiene un Banco Público. Como en el caso de North Dakota, la clave no es el petróleo, sino la existencia de una entidad pública que garantice el crédito.
El Estado de EEUU que tiene una economía más eficiente, con el mayor porcentaje de la población empleada, con el menor desempleo, con los salarios más elevados, y con un mayor superávit en sus ventas es North Dakota. ¿Cuál es la causa de ello? A primera vista parecería que se debe a que es un Estado afortunado: tiene petróleo. Y ello crea riqueza. Ahora bien, otros Estados tienen petróleo y sus indicadores siguen la pauta general del país: alto desempleo, destrucción de empleo, y con cuentas públicas en negativo. Entre ellos está el Estado de Alaska, uno de los Estados que produce más petróleo en aquel país. Montana y Wyoming también son ricos en recursos energéticos –gas y petróleo- y en cambio están –como lo está también Alaska- en crisis profunda. Parece, pues, que tener petróleo no es la causa principal de que a North Dakota le vaya tan bien.
Analizando las causas, Ellen Brown, una analista, conocida por sus estudios de las economías de los Estados, ha concluido que el éxito de North Dakota (su desempleo es del 3.3%, el más bajo de EEUU) es que tiene un Banco Público. El Estado deposita todos los ingresos que recibe en este banco, el cual tiene como objetivo ayudar a la economía del Estado, teniendo prohibido invertir fuera del Estado y practicar comportamientos especulativos. Ayuda a las empresas basadas en el North Dakota y tiene como función primordial proveer crédito a los residentes en aquel Estado. El contraste en la manera como este Estado maneja sus ingresos –a través de la Banca Pública- y la manera como lo hace, por ejemplo, California –a través de la Banca Privada- es espectacular.
El profesor de Economía y Director de la Facultad de Derecho de Orange, del Estado de California, el Sr. Timothy Canova, ha hecho esta comparación ítem por ítem, y llega a la conclusión de que parte del enorme problema del Estado de California es que, además de tener desregulada a la Banca, deposita todo su dinero en la Banca privada, la cual lo utiliza fuera del Estado y para fines especulativos que crea un gran riesgo e inestabilidad financiera. Es más, una vez el Estado lo deposita en los bancos, pierde la oportunidad de invertirlo en fines encaminados a favorecer la economía productiva californiana. California, como resultado de ello, tiene gravísimos problemas, con elevadísimo desempleo y cuentas públicas muy negativas, al contrario que North Dakota.
Esta experiencia se reproduce también en Europa. El país que hoy tiene unos mejores indicadores sociales y económicos es Noruega, que es uno de los pocos países que tiene un Banco Público. Como en el caso de North Dakota, la clave no es el petróleo, sino la existencia de una entidad pública que garantice el crédito.
LA SITUACIÓN EN ESPAÑA
Las privatizaciones masivas que tuvieron lugar en España a partir de la década de los años noventa, y muy en particular durante el gobierno del Partido Popular, empobreció a la larga al Estado español. Éste dejó de recibir fondos producidos por empresas públicas altamente rentables, tales como Telefónica, Tabacalera, Repsol, Gas Natural y Endesa, entre otras. Para darse cuenta de lo que significa para el Estado tales privatizaciones, hay que conocer que los beneficios de la Lotería nacional que el gobierno español ha intentado privatizar ha dado en 2011 unos beneficios al Estado de 2.643 millones de euros, que es mucho más que el dinero que el Estado ha intentado ahorrarse congelando las pensiones y reduciendo los salarios de los empleados públicos. Un tanto semejante ocurría en aquellas otras instituciones que han sido privatizadas: han dejado de generar recursos al Estado.
Tal empobrecimiento ha ocurrido también en el sector financiero. Las instituciones financieras Argentaria, Banco de Crédito Industrial y Banco de Crédito Agrícola, hoy parte del BBVA, eran altamente rentables cuando fueron privatizadas. En realidad la privatización del crédito ha dificultado enormemente la misión que tiene el Estado de garantizar la disponibilidad del crédito como medida necesaria para estimular la actividad económica. La única institución que tiene como objetivo primordial esta garantía de crédito, es el Instituto de Crédito Oficial (ICO) que, por cierto, es rentable, presentando unos beneficios anuales de 20 millones de euros. Su tamaño es excesivamente limitado y un gobierno progresista debería haber estimulado su desarrollo y transformación en una Banca pública que hubiera garantizado la disponibilidad de crédito, uno de los mayores obstáculos para que la economía española se recupere. Es decepcionante que el gobierno Zapatero, cuyo equipo económico ha estado imbuido del dogma neoliberal, no haya considerado el establecimiento de tal Banca pública, y también es frustrante que el candidato Rubalcaba haya rechazado la propuesta de que se estableciera la Banca pública en España, una de la mayores condiciones para que la economía española se recupere. En cuanto al mayor partido de la oposición, el partido Popular, sus propuestas de desregular el sector bancario y su deseo de continuar la privatización de las cajas de ahorros dificultarían todavía más la disponibilidad de crédito y, por lo tanto, la recuperación económica.
Las privatizaciones masivas que tuvieron lugar en España a partir de la década de los años noventa, y muy en particular durante el gobierno del Partido Popular, empobreció a la larga al Estado español. Éste dejó de recibir fondos producidos por empresas públicas altamente rentables, tales como Telefónica, Tabacalera, Repsol, Gas Natural y Endesa, entre otras. Para darse cuenta de lo que significa para el Estado tales privatizaciones, hay que conocer que los beneficios de la Lotería nacional que el gobierno español ha intentado privatizar ha dado en 2011 unos beneficios al Estado de 2.643 millones de euros, que es mucho más que el dinero que el Estado ha intentado ahorrarse congelando las pensiones y reduciendo los salarios de los empleados públicos. Un tanto semejante ocurría en aquellas otras instituciones que han sido privatizadas: han dejado de generar recursos al Estado.
Tal empobrecimiento ha ocurrido también en el sector financiero. Las instituciones financieras Argentaria, Banco de Crédito Industrial y Banco de Crédito Agrícola, hoy parte del BBVA, eran altamente rentables cuando fueron privatizadas. En realidad la privatización del crédito ha dificultado enormemente la misión que tiene el Estado de garantizar la disponibilidad del crédito como medida necesaria para estimular la actividad económica. La única institución que tiene como objetivo primordial esta garantía de crédito, es el Instituto de Crédito Oficial (ICO) que, por cierto, es rentable, presentando unos beneficios anuales de 20 millones de euros. Su tamaño es excesivamente limitado y un gobierno progresista debería haber estimulado su desarrollo y transformación en una Banca pública que hubiera garantizado la disponibilidad de crédito, uno de los mayores obstáculos para que la economía española se recupere. Es decepcionante que el gobierno Zapatero, cuyo equipo económico ha estado imbuido del dogma neoliberal, no haya considerado el establecimiento de tal Banca pública, y también es frustrante que el candidato Rubalcaba haya rechazado la propuesta de que se estableciera la Banca pública en España, una de la mayores condiciones para que la economía española se recupere. En cuanto al mayor partido de la oposición, el partido Popular, sus propuestas de desregular el sector bancario y su deseo de continuar la privatización de las cajas de ahorros dificultarían todavía más la disponibilidad de crédito y, por lo tanto, la recuperación económica.
La banca pública es mejor que la banca privada: el caso de EEUU
dissabte, 15 d’octubre del 2011
Xavier Basiana: "He ido por delante del Ayuntamiento en varias ocasiones"
Simplement, m'ha agradat molt l'entrevista d'aquest senyor, especialment la segona part, dedicada a la Nau Ivanow...
Para ser hijo de Manresa, su huella en La Sagrera y en Sant Andreu es enorme. ¿Se siente un poco padre de la transformación del barrio?Un poco de huella sí que habré dejado. Soy luchador de carácter y he hecho cositas para mejorar mi barrio. Cada vez que leo una noticia del Plan Sant Andreu – La Sagrera pienso: "Ostras, si lo inicié yo cuando nadie pensaba en esta zona". He tenido sueños y, mira, se han hecho realidad. No me incomoda que La Sagrera cambie, las ciudades que están vivas van cambiando. Me hubiera gustado participar más de su transformación, pero sólo he podido dejar constancia del cambio en libros y fotografías. Para La Sagrera, si se hace bien, será un salto muy importante.
¿Cómo surgió la visión de un gran parque dónde sólo había vías de tren?Yo entonces ejercía de arquitecto y, pese a tener unos treinta y pico años, la Diputación me había ofrecido el gran honor de estar supervisando las obras del Palau Sant Jordi. Eso me puso en contacto con los grandes nombres de la arquitectura, pero a la vez seguía muy involucrado con mi barrio, a través de la asociación de vecinos. Cambiar mi entorno era la forma de empezar a cambiar el mundo. Barcelona estaba transformando su litoral pero La Sagrera quedaba fuera del gran salto. Y yo veía mucho potencial en esta enorme zona de vías. De la idea a la práctica intervino el azar. Conocí a un arquitecto que trabajaba con el artífice del Hotel Arts, un promotor internacional muy potente de capital asiático. Y contactamos con él para que nos encargara un estudio sobre esta área con la hipótesis que algún día podría acoger una gran estación ferroviaria. ¡Y enseguida nos dijo que sí, lo vio clarísimo!
Entonces la estación de Sants era la protagonista indiscutida.Pero hacía años que se decía, en las facultades y en el Plan General Metropolitano, que Barcelona necesitaría una segunda estación. Se empezaba a hablar del AVE, que se estaba proyectando en Sevilla, y nosotros nos planteamos que si la alta velocidad llegase aquí como enlace con Francia La Sagrera sería el emplazamiento perfecto. Entregamos el estudio finalizado al promotor e incluso lo enseñamos a Pasqual Maragall, a quien le gustó muchísimo. El promotor, Travesteald, había hecho una gran transformación urbanística en Londres y vio muchas posibilidades de negocio en estos terrenos económicamente deprimidos. Cómo tenía que buscar inversores en Asia, enseguida vimos que mi firma no le serviría. Yo era un desconocido, un jovenzuelo. "¡Necesitamos un mediático!", dijimos. Y pensamos en Foster porque estaba haciendo la torre de telecomunicaciones de Collserola y conocía la ciudad. Y sí, le encantó y se sumó enseguida.
¿Qué pasó con el proyecto? ¿Por qué no triunfó?Funcionó para mí, porque la experiencia en el estudio de Londres fue una pasada. Y el proyecto se desarrolló fantásticamente, pero de pronto Travesteald hizo suspensión de pagos, que por eso el Hotel Arts no se terminó del todo a tiempo para los Juegos Olímpicos. ¡Así que nos encontramos con un proyecto estupendo en las manos, pero sin ser propietarios de los terrenos ni tener cliente que nos encargara la obra! Quedó en pura ilusión. Pensamos que al menos lo presentaríamos a la sociedad y el 1993 hicimos unas jornadas informativas en La Barraca, el centro cívico de La Sagrera. Claro, para el barrio fue un acontecimiento. ¡Norman Foster en La Barraca! El Ayuntamiento alucinó. Pero acabó así, porque legalmente no podíamos hacer nada más. Editamos toda la documentación, fotos y planos en el libro 1984-1994 Barcelona Transfer.
¿Cómo llamaron a la estación?El estudio inicial se llamaba sencillamente Sagrera Station, luego con Foster la bautizamos como Rec Comtal, en homenaje a la antigua acequia que proveía Barcelona. El parque que proyectamos encima de las vías incluía un lago muy bonito en forma de canal alargado.
¿Por qué el Ayuntamiento no recogió el guante, teniendo ya el trabajo hecho?Bueno, eran años complicados en Urbanismo. Políticamente era bicéfalo, socialista y comunista, y no se ponían muy de acuerdo. Miraron hacia esos terrenos, eso sí, y en base a nuestra idea iniciaron su propio proyecto. No nos llamaron nunca para reunirnos ni nada, no sé qué objeciones tendrían a nuestro plan. Recuerdo una buena anécdota, de cuando fuimos a presentarlo a la Generalitat, al conseller Molins. Cuando vieron esa propuesta, pusieron unos ojos… "¡Eso lo tenemos que guardar, que no lo vean los socialistas!", comentaban. Vieron que era una medalla política y no querían que Maragall, además de la olímpica, pudiera colgarse también ésta. Luego vinieron las luchas políticas, pasaron los años y al final convocaron un concurso inaccesible para nosotros, los requisitos eran muy complicados. Además, con el tiempo y las dificultades, aquella ilusión inicial se enfrió. Puse mis energías en nuevos sueños, como la Ivanow. Hombre, me hubiera gustado que me llamaran, claro, pero no ha podido ser. Y ya han pasado 20 años. Estoy contento que al menos se esté haciendo la estación.
Cuando, algún día, finalicen todas las obras del Pla Sant Andreu – La Sagrera y estrenemos la nueva estación, ¿qué legado quedará de su plan con Norman Foster?El concepto de parque lineal, que era el fundamento del proyecto. El gran lago ha quedado muy reducido, pero habrá uno. Y la ubicación de la estación se ha mantenido.
¿No le sabe mal que su paternidad haya quedado enterrada?Ya lo dirá alguien algún día, no tengo que ser yo el que lo reivindique. Me ha pasado muchas veces en este distrito. He ido por delante del Ayuntamiento en varias ocasiones. Propusimos la reconversión de Can Fabra en mediateca y biblioteca a petición del movimiento vecinal de Sant Andreu y la idea cuajó bien. Pero luego a la hora de la verdad, el Ayuntamiento montó un concursó y dio el proyecto a otra gente. Con el Sant Andreu Teatre y los multicines de la Rambla Fabra i Puig pasó igual. En fin, aunque por las ideas no se cobre nada, estoy contento de haber contribuido a mejorar mi barrio.
En 1997 adquirió la Nau Ivanow. ¿Por qué se encaprichó de una fábrica de pinturas abandonada y tan magullada?¡Por azar! Me gustaba mucho el edificio y lo veía a diario, porque tenía mi estudio en esta calle y comía en el bar Honduras que hay justo delante. Siempre entraba y salía, hasta que de pronto se quedó cerrada y quieta. Me intrigaba, así que se me ocurrió llamar al propietario con la excusa de si quería información sobre el Plan metropolitano que afectaba este solar y lo calificaba de terreno de equipamientos. Era un señor ruso muy mayor, que ya estaba enfermo, y me dijo que justo la había puesto a la venta. "Ahora te mando un chofer con la llave", me soltó. Así que bueno, entré con el chofer por pura curiosidad. Cuando entré y vi esa luz entrando por los ventanales, pensé enseguida: "¡Vaya sitio para hacer fotos!". Antes había sido fábrica textil y aún había botones y telas por el suelo, todo revuelto, un caos. Al día siguiente me llamó el abogado del Ivanow para que hiciera una propuesta. ¡Yo, que no podía ni comprarme un piso! Pero como tenía información del Plan que afectaba la fábrica y sospechaba que se la quería sacar de encima, me tiré un farol. "Treinta millones de pesetas", le dije, que entonces era una cantidad muy baja, en realidad era lo que me hubiera costado un piso mediano. Y el hombre aceptó, porque se pensaba que me estaba timando él a mí. Lo compré pensando que sería como mi estudio de arquitectura, pero más grande. Al fin y al cabo, en aquél ya hacía las cenas y reuniones de las asociaciones del barrio. Y además podría exponer y tener estudio de fotografía. El único problema es que no tenía dinero ni patrimonio, sólo me llegaba para cinco meses de la hipoteca. Pero me tiré a la piscina pensando que al menos habría vivido un sueño de cinco meses.
Al final pudo pagarlo durante una década y se convirtió en uno de los pocos espacios culturales de la ciudad que se autofinancian. ¿Cómo se logra?No iba conmigo pedir subvenciones, quería demostrar que con una buena gestión se puede sacar adelante un espacio cultural. El secreto, que duró unos ocho años, era que yo lo hacía todo: portero, telefonista, gerente, limpieza… 24 horas al día. Vivía aquí, incluso. En uno municipal el gasto principal hubieran sido las nóminas, es una pasada lo que suben. El otro secreto es que combinábamos las actividades culturales con el alquiler de espacios para autónomos y eventos. ¡El primer año es muy famoso en el barrio porque hicimos varias bodas gitanas! Pero cuando empezamos a crecer, tuve que buscar gente y picar puertas públicas para buscar una mínima ayuda. Y me di cuenta que era muy difícil, me han ayudado muy poco por lo que estamos dando a la ciudad.
Sin embargo, en 2010 casi regaló la propiedad de su amada Nau Ivanow al Ayuntamiento. ¿Qué sucedió?El proyecto crecía mucho, necesitábamos habilitar más espacios, alquilarlos a más gente… Enterré muchos millones. Pero en octubre de 2005 unas inundaciones hundieron la cubierta y no podía afrontarlo yo solo, tuve que ampliar la hipoteca. Además insonoricé la planta baja y rehabilité la fachada, porque ya no podían esperar más. Antes de ir al banco hablé con el gerente del Ayuntamiento, Ignasi Cardelús, porque si aquí tenía que ir un equipamiento suyo, pues que pagaran ellos las obras. Me decía que pronto comprarían la nave, pero que si acaso adelantara yo el dinero y en dos o tres meses me lo devolverían. Y pasaron cinco años. Al final en 2010 simplemente asumieron mi hipoteca a cambio de la titularidad de la nave principal, aunque la gestión nos la han mantenido. Se quedaron con un espacio que vale mucho más dinero que la deuda que quedaba, pero en fin, ya está, estoy contento porque la Nau sigue adelante.
Las naves secundarias están en obras. ¿Vuelve a adelantarles dinero?Sí… Éstas tres todavía son propiedad mía, aunque también se supone que las comprarán algún día. Aunque después de haberlas levantado yo y puesto bonitas, claro.
¿Le gusta o le incomoda, que comparen su Ivanow con The Factory de Warhol?Fue mi principal referente cuando compré la Ivanow, pensé que en ella podrían exponer pintores, diseñarse revistas, grabarse cortos… Incluso la llamé Nau como traducción un poco amañada del inglés Factory. Y el Ivanow por el propietario ruso, porque para nada le hubiera puesto Basiana, qué vergüenza.
La faceta de fotógrafo se ha ido comiendo la de arquitecto. ¿Es culpa de la nave?No del todo. Me dedicaba a la Arquitectura como gestor, no dibujando, sino quizá hubiera canalizado la creatividad hacia allí. La fotografía me permite depender sólo de mí, sin clientes ni promotores. Además, hoy en día te encargan qué quieren exactamente y te conviertes en un mero instrumento para su obra. De pequeño ya iba con la cámara colgada del cuello y al instalarnos en Barcelona, en 1970, me monté un laboratorio casero. Nunca fui a una escuela de fotografía, me compraba revistas, hacía fotos y aprendía por mi cuenta. El próximo sueño es exponer en el Museo Reina Sofía de Madrid, porque ya lo he conseguido en el MACBA y es como la próxima parada. Para que te reconozcan como fotógrafo, tienes que haber expuesto en sitios importantes.
Este viernes se presenta el libro-entrevista que le ha dedicado Pau Vinyes y el documental biográfico realizado por Ariadna Ribas. ¿Siente que por fin le llega el reconocimiento, aunque no sea institucional?Debo reconocer que en 2009 me dieron un cierto reconocimiento público atorgándome la Medalla de Honor del Ayuntamiento de Barcelona. Ya que no me habían ayudado demasiado con dinero, fue una forma de reconocerme poco, para mi fue importante. Pero es que todavía tengo mucha energía, no quiero aún reconocimientos. Cada día me levanto con ilusión de hacer cosas y las hago porque las siento. Nada más. Soy demasiado tímido para ser mediático.
¿Cuáles son los próximos sueños que intentará cumplir a corto y medio plazo?Poner la Nau Ivanow a nivel de Champions League. Transformar las tres naves pequeñas me está dando nueva energía. Tienen un aire aún más industrial, muy berlinés, son muy versátiles. Este viernes exponemos 13 originales de Joan Miró, algo que nunca hubiera imaginado, y quiero que sea el inicio de la nueva etapa en la que pasen por la Inanow los grandes creadores mundiales.
Xavier Basiana: "He ido por delante del Ayuntamiento en varias ocasiones"
El impulsor de la vibrante Nau Ivanow fue el ideólogo -apenas reconocido- de la estación de AVE en La Sagrera
Cultura | 15/10/2011 - 00:17h- LA VANGUARDIA
Dice que no sirve para la fama, pero fácilmente podría ser uno de los arquitectos y fotógrafos más mediáticos de Barcelona. En la ciudad preolímpica, cuando todos mirábamos la transformación del litoral, Xavier Basiana (Manresa, 1953) soñaba despierto desde su ventana con vistas al enjambre de vías de La Sagrera. Él allí veía un gran parque lineal y una segunda estación de tren para Barcelona e incluso convenció a Norman Foster para realizar el proyecto. No es la única idea que Basiana ha regalado a la ciudad. Sin hacer ruido, ha presentado al Ayuntamiento numerosos de sus recientes proyectos estrella (las Fábricas de Creación, el Sant Andreu Teatre, Can Fabra…), que el consistorio ha absorbido enseguida, aunque realizándolos a su manera y sin contar con él. Hace 13 años levantó desde cero la Nau Ivanow: una fábrica de pintura en ruinas que hoy expone originales de Miró, es escenario del GREC y sirve de local de ensayo para taquilleros musicales en gira internacional. También ejerce de invernadero (y mecenas) de talentos desconocidos y disciplinas que aún no tienen nombre. Su última idea es convertir un rincón de la nave auxiliar en espacio gastronómico. No pocos han comparado la Ivanow con la célebre The Factory de Andy Warhol, un piropo que Basiana siempre recibe sonriente… y un poco sonrojado. 
Para ser hijo de Manresa, su huella en La Sagrera y en Sant Andreu es enorme. ¿Se siente un poco padre de la transformación del barrio?Un poco de huella sí que habré dejado. Soy luchador de carácter y he hecho cositas para mejorar mi barrio. Cada vez que leo una noticia del Plan Sant Andreu – La Sagrera pienso: "Ostras, si lo inicié yo cuando nadie pensaba en esta zona". He tenido sueños y, mira, se han hecho realidad. No me incomoda que La Sagrera cambie, las ciudades que están vivas van cambiando. Me hubiera gustado participar más de su transformación, pero sólo he podido dejar constancia del cambio en libros y fotografías. Para La Sagrera, si se hace bien, será un salto muy importante.
¿Cómo surgió la visión de un gran parque dónde sólo había vías de tren?Yo entonces ejercía de arquitecto y, pese a tener unos treinta y pico años, la Diputación me había ofrecido el gran honor de estar supervisando las obras del Palau Sant Jordi. Eso me puso en contacto con los grandes nombres de la arquitectura, pero a la vez seguía muy involucrado con mi barrio, a través de la asociación de vecinos. Cambiar mi entorno era la forma de empezar a cambiar el mundo. Barcelona estaba transformando su litoral pero La Sagrera quedaba fuera del gran salto. Y yo veía mucho potencial en esta enorme zona de vías. De la idea a la práctica intervino el azar. Conocí a un arquitecto que trabajaba con el artífice del Hotel Arts, un promotor internacional muy potente de capital asiático. Y contactamos con él para que nos encargara un estudio sobre esta área con la hipótesis que algún día podría acoger una gran estación ferroviaria. ¡Y enseguida nos dijo que sí, lo vio clarísimo!
Entonces la estación de Sants era la protagonista indiscutida.Pero hacía años que se decía, en las facultades y en el Plan General Metropolitano, que Barcelona necesitaría una segunda estación. Se empezaba a hablar del AVE, que se estaba proyectando en Sevilla, y nosotros nos planteamos que si la alta velocidad llegase aquí como enlace con Francia La Sagrera sería el emplazamiento perfecto. Entregamos el estudio finalizado al promotor e incluso lo enseñamos a Pasqual Maragall, a quien le gustó muchísimo. El promotor, Travesteald, había hecho una gran transformación urbanística en Londres y vio muchas posibilidades de negocio en estos terrenos económicamente deprimidos. Cómo tenía que buscar inversores en Asia, enseguida vimos que mi firma no le serviría. Yo era un desconocido, un jovenzuelo. "¡Necesitamos un mediático!", dijimos. Y pensamos en Foster porque estaba haciendo la torre de telecomunicaciones de Collserola y conocía la ciudad. Y sí, le encantó y se sumó enseguida.
¿Qué pasó con el proyecto? ¿Por qué no triunfó?Funcionó para mí, porque la experiencia en el estudio de Londres fue una pasada. Y el proyecto se desarrolló fantásticamente, pero de pronto Travesteald hizo suspensión de pagos, que por eso el Hotel Arts no se terminó del todo a tiempo para los Juegos Olímpicos. ¡Así que nos encontramos con un proyecto estupendo en las manos, pero sin ser propietarios de los terrenos ni tener cliente que nos encargara la obra! Quedó en pura ilusión. Pensamos que al menos lo presentaríamos a la sociedad y el 1993 hicimos unas jornadas informativas en La Barraca, el centro cívico de La Sagrera. Claro, para el barrio fue un acontecimiento. ¡Norman Foster en La Barraca! El Ayuntamiento alucinó. Pero acabó así, porque legalmente no podíamos hacer nada más. Editamos toda la documentación, fotos y planos en el libro 1984-1994 Barcelona Transfer.
¿Cómo llamaron a la estación?El estudio inicial se llamaba sencillamente Sagrera Station, luego con Foster la bautizamos como Rec Comtal, en homenaje a la antigua acequia que proveía Barcelona. El parque que proyectamos encima de las vías incluía un lago muy bonito en forma de canal alargado.
¿Por qué el Ayuntamiento no recogió el guante, teniendo ya el trabajo hecho?Bueno, eran años complicados en Urbanismo. Políticamente era bicéfalo, socialista y comunista, y no se ponían muy de acuerdo. Miraron hacia esos terrenos, eso sí, y en base a nuestra idea iniciaron su propio proyecto. No nos llamaron nunca para reunirnos ni nada, no sé qué objeciones tendrían a nuestro plan. Recuerdo una buena anécdota, de cuando fuimos a presentarlo a la Generalitat, al conseller Molins. Cuando vieron esa propuesta, pusieron unos ojos… "¡Eso lo tenemos que guardar, que no lo vean los socialistas!", comentaban. Vieron que era una medalla política y no querían que Maragall, además de la olímpica, pudiera colgarse también ésta. Luego vinieron las luchas políticas, pasaron los años y al final convocaron un concurso inaccesible para nosotros, los requisitos eran muy complicados. Además, con el tiempo y las dificultades, aquella ilusión inicial se enfrió. Puse mis energías en nuevos sueños, como la Ivanow. Hombre, me hubiera gustado que me llamaran, claro, pero no ha podido ser. Y ya han pasado 20 años. Estoy contento que al menos se esté haciendo la estación.
Cuando, algún día, finalicen todas las obras del Pla Sant Andreu – La Sagrera y estrenemos la nueva estación, ¿qué legado quedará de su plan con Norman Foster?El concepto de parque lineal, que era el fundamento del proyecto. El gran lago ha quedado muy reducido, pero habrá uno. Y la ubicación de la estación se ha mantenido.
¿No le sabe mal que su paternidad haya quedado enterrada?Ya lo dirá alguien algún día, no tengo que ser yo el que lo reivindique. Me ha pasado muchas veces en este distrito. He ido por delante del Ayuntamiento en varias ocasiones. Propusimos la reconversión de Can Fabra en mediateca y biblioteca a petición del movimiento vecinal de Sant Andreu y la idea cuajó bien. Pero luego a la hora de la verdad, el Ayuntamiento montó un concursó y dio el proyecto a otra gente. Con el Sant Andreu Teatre y los multicines de la Rambla Fabra i Puig pasó igual. En fin, aunque por las ideas no se cobre nada, estoy contento de haber contribuido a mejorar mi barrio.
En 1997 adquirió la Nau Ivanow. ¿Por qué se encaprichó de una fábrica de pinturas abandonada y tan magullada?¡Por azar! Me gustaba mucho el edificio y lo veía a diario, porque tenía mi estudio en esta calle y comía en el bar Honduras que hay justo delante. Siempre entraba y salía, hasta que de pronto se quedó cerrada y quieta. Me intrigaba, así que se me ocurrió llamar al propietario con la excusa de si quería información sobre el Plan metropolitano que afectaba este solar y lo calificaba de terreno de equipamientos. Era un señor ruso muy mayor, que ya estaba enfermo, y me dijo que justo la había puesto a la venta. "Ahora te mando un chofer con la llave", me soltó. Así que bueno, entré con el chofer por pura curiosidad. Cuando entré y vi esa luz entrando por los ventanales, pensé enseguida: "¡Vaya sitio para hacer fotos!". Antes había sido fábrica textil y aún había botones y telas por el suelo, todo revuelto, un caos. Al día siguiente me llamó el abogado del Ivanow para que hiciera una propuesta. ¡Yo, que no podía ni comprarme un piso! Pero como tenía información del Plan que afectaba la fábrica y sospechaba que se la quería sacar de encima, me tiré un farol. "Treinta millones de pesetas", le dije, que entonces era una cantidad muy baja, en realidad era lo que me hubiera costado un piso mediano. Y el hombre aceptó, porque se pensaba que me estaba timando él a mí. Lo compré pensando que sería como mi estudio de arquitectura, pero más grande. Al fin y al cabo, en aquél ya hacía las cenas y reuniones de las asociaciones del barrio. Y además podría exponer y tener estudio de fotografía. El único problema es que no tenía dinero ni patrimonio, sólo me llegaba para cinco meses de la hipoteca. Pero me tiré a la piscina pensando que al menos habría vivido un sueño de cinco meses.
Al final pudo pagarlo durante una década y se convirtió en uno de los pocos espacios culturales de la ciudad que se autofinancian. ¿Cómo se logra?No iba conmigo pedir subvenciones, quería demostrar que con una buena gestión se puede sacar adelante un espacio cultural. El secreto, que duró unos ocho años, era que yo lo hacía todo: portero, telefonista, gerente, limpieza… 24 horas al día. Vivía aquí, incluso. En uno municipal el gasto principal hubieran sido las nóminas, es una pasada lo que suben. El otro secreto es que combinábamos las actividades culturales con el alquiler de espacios para autónomos y eventos. ¡El primer año es muy famoso en el barrio porque hicimos varias bodas gitanas! Pero cuando empezamos a crecer, tuve que buscar gente y picar puertas públicas para buscar una mínima ayuda. Y me di cuenta que era muy difícil, me han ayudado muy poco por lo que estamos dando a la ciudad.
Sin embargo, en 2010 casi regaló la propiedad de su amada Nau Ivanow al Ayuntamiento. ¿Qué sucedió?El proyecto crecía mucho, necesitábamos habilitar más espacios, alquilarlos a más gente… Enterré muchos millones. Pero en octubre de 2005 unas inundaciones hundieron la cubierta y no podía afrontarlo yo solo, tuve que ampliar la hipoteca. Además insonoricé la planta baja y rehabilité la fachada, porque ya no podían esperar más. Antes de ir al banco hablé con el gerente del Ayuntamiento, Ignasi Cardelús, porque si aquí tenía que ir un equipamiento suyo, pues que pagaran ellos las obras. Me decía que pronto comprarían la nave, pero que si acaso adelantara yo el dinero y en dos o tres meses me lo devolverían. Y pasaron cinco años. Al final en 2010 simplemente asumieron mi hipoteca a cambio de la titularidad de la nave principal, aunque la gestión nos la han mantenido. Se quedaron con un espacio que vale mucho más dinero que la deuda que quedaba, pero en fin, ya está, estoy contento porque la Nau sigue adelante.
Las naves secundarias están en obras. ¿Vuelve a adelantarles dinero?Sí… Éstas tres todavía son propiedad mía, aunque también se supone que las comprarán algún día. Aunque después de haberlas levantado yo y puesto bonitas, claro.
¿Le gusta o le incomoda, que comparen su Ivanow con The Factory de Warhol?Fue mi principal referente cuando compré la Ivanow, pensé que en ella podrían exponer pintores, diseñarse revistas, grabarse cortos… Incluso la llamé Nau como traducción un poco amañada del inglés Factory. Y el Ivanow por el propietario ruso, porque para nada le hubiera puesto Basiana, qué vergüenza.
La faceta de fotógrafo se ha ido comiendo la de arquitecto. ¿Es culpa de la nave?No del todo. Me dedicaba a la Arquitectura como gestor, no dibujando, sino quizá hubiera canalizado la creatividad hacia allí. La fotografía me permite depender sólo de mí, sin clientes ni promotores. Además, hoy en día te encargan qué quieren exactamente y te conviertes en un mero instrumento para su obra. De pequeño ya iba con la cámara colgada del cuello y al instalarnos en Barcelona, en 1970, me monté un laboratorio casero. Nunca fui a una escuela de fotografía, me compraba revistas, hacía fotos y aprendía por mi cuenta. El próximo sueño es exponer en el Museo Reina Sofía de Madrid, porque ya lo he conseguido en el MACBA y es como la próxima parada. Para que te reconozcan como fotógrafo, tienes que haber expuesto en sitios importantes.
Este viernes se presenta el libro-entrevista que le ha dedicado Pau Vinyes y el documental biográfico realizado por Ariadna Ribas. ¿Siente que por fin le llega el reconocimiento, aunque no sea institucional?Debo reconocer que en 2009 me dieron un cierto reconocimiento público atorgándome la Medalla de Honor del Ayuntamiento de Barcelona. Ya que no me habían ayudado demasiado con dinero, fue una forma de reconocerme poco, para mi fue importante. Pero es que todavía tengo mucha energía, no quiero aún reconocimientos. Cada día me levanto con ilusión de hacer cosas y las hago porque las siento. Nada más. Soy demasiado tímido para ser mediático.
¿Cuáles son los próximos sueños que intentará cumplir a corto y medio plazo?Poner la Nau Ivanow a nivel de Champions League. Transformar las tres naves pequeñas me está dando nueva energía. Tienen un aire aún más industrial, muy berlinés, son muy versátiles. Este viernes exponemos 13 originales de Joan Miró, algo que nunca hubiera imaginado, y quiero que sea el inicio de la nueva etapa en la que pasen por la Inanow los grandes creadores mundiales.
Xavier Basiana: "He ido por delante del Ayuntamiento en varias ocasiones"
Algú recorda la senyera de la samarreta del Barça?
Fa dies que m'amoïna una cosa en la qual m'he fixat des de que ha començat la temporada de futbol:
A la samarreta del Barça, no només ha canviat el logotip de l'sponsor (i les estretes bandes blaugranes, tan polèmiques), la Qatar Foundation, deixant relegat el logotip d'UNICEF a l'esquena (i es va dir que a la Champions desapareix del tot).
Recordeu, en els partits televisats, lo clarament que es veia la senyera a l'esquena dels jugadors??
Doncs ara, es veu una cosa petiiiiiiita, que no se sap ben bé què és, però que per descomptat no s'identifica amb la nostra senyera.
Proveu a fixar-vos-hi, a partir d'ara, als partits del Barça.
Anem perdent, de mica en mica, les senyes d'identitat d'un club que no va haver de renunciar a ser desacomplexadament català per conquerir el món del futbol.
Per què, president Rosell??
I no són les úniques coses que estan canviant al FC Barcelona.
 |
| Oi que es veu clarament? |
Doncs ara, es veu una cosa petiiiiiiita, que no se sap ben bé què és, però que per descomptat no s'identifica amb la nostra senyera.
Proveu a fixar-vos-hi, a partir d'ara, als partits del Barça.
Anem perdent, de mica en mica, les senyes d'identitat d'un club que no va haver de renunciar a ser desacomplexadament català per conquerir el món del futbol.
Per què, president Rosell??
I no són les úniques coses que estan canviant al FC Barcelona.
divendres, 14 d’octubre del 2011
Genial Vídeo!! - Ma Contrexpérience - 97s on Vimeo
Trobo que els publicistes de vegades fan coses realment bones...
Contrex - Ma Contrexpérience - 97s from Marcel on Vimeo.
Contrex - Ma Contrexpérience - 97s from Marcel on Vimeo.
que es el facebook y para que sirve - YouTube
Una mica d'humor entre tanta desgràcia... el trobo genial!!
que es el facebook y para que sirve - YouTube
que es el facebook y para que sirve - YouTube
Movimiento mundial prodemocracia
A més de l'article del professor Navarro, us recomano que entreu a
http://www.democraciarealya.es/manifiesto-comun/manifest-en-catala - http://www.democraciarealya.es
Sembla que la gent té ganes que les coses canviïn...
Movimiento mundial prodemocracia
http://www.democraciarealya.es/manifiesto-comun/manifest-en-catala - http://www.democraciarealya.es
Sembla que la gent té ganes que les coses canviïn...
Artículo publicado por Vicenç Navarro en el diario PÚBLICO, 13 de octubre de 2011
Este artículo analiza las causas y las consecuencias del surgimiento de los movimientos prodemocracia en muchas partes del mundo. Estos movimientos se iniciaron en los países árabes pero se han expandido a otras partes del mundo incluyendo Europa y Estados Unidos. Tal movimiento en Europa, que se inició con el movimiento 15-M en España, está forzando una reflexión muy profunda sobre el significado de democracia. En Estados Unidos ha forzado un replanteamiento de las estrategias de los partidos políticos. Un elemento en común que todos ellos tienen es una demanda de que se elimine la influencia de los poderes financieros y económicos en el proceso político.
Se está estableciendo un movimiento a nivel mundial, que se manifestará este sábado 15 de octubre en muchos países, que amenaza a las estructuras del poder financiero, económico y político de los estados, no sólo árabes, sino también de Europa y ahora de EEUU. Su demanda es la democracia, es decir, exigir que existan sociedades democráticas en las que sea la ciudadanía la que gobierne su quehacer colectivo. Donde primero aparecieron estos movimientos fue en países árabes. Eran movimientos antidictatoriales que aparecieron como consecuencia de la aplicación por parte de sus gobiernos de medidas neoliberales (promovidas por los gobiernos estadounidenses y europeos) que habían determinado una enorme concentración de poder económico y financiero que había coaptado al poder político. Resultado de ello era una percepción generalizada entre las clases populares de que sus estados eran insensibles a sus necesidades, incluso las más básicas y elementales como la mera subsistencia.
En principio, tales movimientos prodemocráticos contaron con notable simpatía en los centros mediáticos de los países autodefinidos como democráticos. Pronto se dieron cuenta, sin embargo, de que no era una demanda limitada al mundo árabe. Era una demanda que estaba también apareciendo en su mundo, y que señalaba la contradicción clara entre la narrativa oficial, supuestamente democrática, de sus establishments políticos, por un lado, y la experiencia real en la que las mayores decisiones que se estaban tomando por parte de sus instituciones llamadas representativas (y que afectaban y continúan afectando negativamente el bienestar de la mayoría de las poblaciones) se hacían sin la participación o mandato de la ciudadanía. Tales movimientos prodemocracia denunciaron la obvia falsedad del discurso oficial supuestamente “democrático”. El caso más reciente son las medidas de austeridad, altamente impopulares, que se están imponiendo a la población de estos países por parte de gobiernos, sin que la ciudadanía haya tenido la oportunidad de decidir sobre tales medidas.
No es casualidad que las primeras movilizaciones prodemocracia en los países supuestamente democráticos surgieran en España, el país de la UE-15 donde el sistema democrático es más limitado (resultado de una Transición de una dictadura a una democracia que, consecuencia del domino de las fuerzas conservadoras en el aparato del Estado en tal proceso, dio pie a una democracia muy limitada e insuficiente) y donde las consecuencias de las políticas de austeridad han sido más dramáticas. En España, el 42% de la juventud está sin trabajo. Tal movimiento, conocido como el movimiento de los indignados, o 15-M, ha inspirado muchos otros. Todos ellos tienen en común el objetivo de eliminar la enorme influencia que el poder financiero y económico tiene en sus sociedades, incluyendo sus instituciones representativas.
El último caso es el movimiento “Nosotros somos el 99% de la población” de EEUU, que denuncia que las instituciones políticas estadounidenses, así como la vida financiera y económica del país, están controladas sólo por un 1% de la población. Como señaló recientemente Joseph Stiglitz, “lo que vemos en EEUU es el gobierno del 1% de la población, para el 1% de la población y por el 1% de la población”. El poder de este 1% (el poder financiero, económico y político en EEUU) es enorme. Este 1% tiene el 40% de toda la riqueza del país. Este 1% ha adquirido un enorme poder político durante la época neoliberal. Mientas que en los años sesenta pagaban el 51% de sus rentas en impuestos, ahora pagan sólo un 17%. Como consecuencia, tales ingresos, que representaban el 33% de los ingresos al Estado en aquella época, ahora representan sólo un 7%. Grandes corporaciones como Exxon Mobil, que en 2009 consiguieron 45.200 millones de euros en beneficios, no pagaron ni un centavo al Estado.
Mientras tanto, el 22% de los niños en EEUU vive en situación de pobreza, el número de personas que desearía trabajar y no encuentra trabajo representa, según su Ministerio Federal de Trabajo, el 17% de la población adulta, y 48 millones de ciudadanos no tienen cobertura sanitaria. Las políticas seguidas por el Congreso de EEUU, cuyas figuras claves están financiadas en gran parte por este 1% de la población, está siguiendo políticas fiscales que acentúan todavía más la enorme concentración de poder económico y político. De ahí que el 82% de la población no considere que el Congreso de EEUU representa sus intereses.
Estas son las consecuencias políticas del neoliberalismo. Pero es parte de la condición humana la capacidad de rebelión. Y esto es lo está ocurriendo en gran número de países. Tales movimientos están siendo tratados con gran hostilidad por parte de los establishments mediáticos próximos al capital financiero. Así, el corresponsal en EEUU de uno de los rotativos de mayor difusión de España (que se autodefine de centro liberal) definió al movimiento de los indignados estadounidenses como un movimiento que refleja “las viejas aspiraciones hippies de solidaridad” (asumiendo que la solidaridad fuese un objetivo sólo de los hippies), ignorando, por cierto, al movimiento obrero, cuyos sindicatos son definidos por aquel corresponsal “como las instituciones más corruptas de EEUU”.
Tal movimiento se ha extendido a gran número de ciudades en EEUU (Philadelphia, Boston, Baltimore, Washington, Chicago, Los Angeles, Detroit, y muchas otras) e incluye a todos los grupos etarios, a muchos grupos y clases sociales, y han sido apoyados por los sindicatos estadounidenses, cuyo nivel de corrupción es mucho menor que el existente en las instituciones empresariales, políticas y mediáticas de aquel país. En realidad, estos movimientos de indignados son continuadores de aquellos otros que les precedieron en su lucha por un mundo mejor.
Movimiento mundial prodemocracia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)