"La he cagao" Frozen - Parodia Let it go - YouTube

I el pitjor de tot és que tots sabem que té una part de raó...







"La he cagao" Frozen - Parodia Let it go - YouTube

Nature Is Speaking – Julia Roberts is Mother Nature | Conservation International (CI) - YouTube

Nature Is Speaking – Julia Roberts is Mother Nature | Conservation International (CI) - YouTube

Jordi Évole i David Fernàndez, un cara a cara sobre futbol, política i ultradreta | VilaWeb

Jordi Évole i David Fernàndez, un cara a cara sobre futbol, política i ultradreta

En la presentació del llibre '¡A las armas! Hooligans ilustrados', de Quique Peinado

David Fernàndez ha arribat una mica tard al món del futbol, i ho ha fet com a afeccionat del Rayo Vallecano. Jordi Évole és un conegut afeccionat del Barça. I tots dos van coincidir en un acte aquesta setmana a la llibreria Taifa del barri de Gràcia de Barcelona per a presentar el llibre del periodista Quique Peinado ‘¡A las armas! Hooligans ilustrados’ (Libros del KO), en què fa el seu particular homenatge al Rayo, el club del seu barri. La presentació es va fer poc abans del Barça-Rayo del Camp Nou, i en la tertúlia es va parlar de futbol, i de política, de moviments socials, i també de la impunitat de la ultradreta.

Algunes frases destacades del debat:

Jordi Évole: ‘Em sento identificat amb l’expressió barrionalista que surt al llibre. Els bukaneros són dels pocs grups d’afeccionats d’esquerres als camps de futbol. Tu creus David que els bukaneros donarien suport a Artur Mas en la investidura?’

David Fernàndez: ‘Dirien que no, n’estic convençut!’

D.F: ‘I això del barrionalisme també funciona molt bé a Gràcia, per la seva història. La meva opció pel Rayo és de classe, de rebel·lia. Si s’ha de triar quan hi ha les lògiques dels grans que tot ho volen i tot ho poden i hi ha els petits que sempre resisteixen… I la del Rayo va ser l’opció més digna.’

D.F: ‘El Barça és efectivament més que un club, és una multinacional, i té el cinisme de la política internacional en la seva samarreta: davant hi té Qatar, que és qui finança la guerra al Pròxim Orient, i a darrere hi porta Unicef, que és qui s’encarrega de les víctimes.’

DF, parlant de Messi: ‘Som en un país en què la verge és negra, el goril·la és blanc i l’heroi nacional és un defraudador fiscal, i no parlo de Pujol. ‘

DF sobre ultradreta: ‘L’especificitat és la tolerància amb l’extrema dreta i amb les formes de feixisme. És un insult. Qui amenaça a Jordi Borràs és qui entra a la Blanquerna fa dos anys.’

Jordi Évole diu que va comentar el fet en una tertúlia en una televisió de Madrid i tothom el mirava amb cara d’estranyesa. ‘Que trist que ni tan sols els hagi arribat aquest fet.’

Jordi Évole i David Fernàndez, un cara a cara sobre futbol, política i ultradreta | VilaWeb

La obsolescència programada, el consumisme insostenible

Un seguit de preguntes que ens haurem de fer tard o d'hora: És necessari que les coses durin un temps limitat, quan podrien fabricar-se perquè duressin 'tota la vida'? A qui beneficia? És veritat que només hi ha aquesta opció perquè les empreses funcionin? Hi ha alternatives? Com serien una societat i una economia on no es produís i no es llancés tant? Seriem més feliços que ara? Som feliços ara? Quant pot durar el planeta al ritme que portem?

Viquipèdia

Ahir -divendres 16 d'octubre de 2015- vaig escolar un fragment del programa de ràdio 'No ho sé', de RAC1 sobre aquest tema que tots intuïm, però del que no parlem clarament: tot avui dia es fabrica de manera que dura un temps limitat. I es fa perquè la màquina de produir no descansi, perquè comprem i greixem el sistema de fabricació. Conec algun exemple d'empreses que varen plegar, perquè els seus productes 'duraven tant, que la gent ja no en comprava més'.


Esmenten un documental català -en castellà- emès Televisió Espanyola, anomenat 'Comprar-Tirar-Comprar', que us deixo com a reflexió sobre el tema.

Siria: El perquè de tot plegat. Un vídeo molt i molt recomanable. I fet de forma sorprenent!

 https://www.facebook.com/fpaniorte/videos/10207603254664027/

La guerra de Siria explicada en 5 minutos! No os lo perdais, muy interesante.

Posted by Fran Pérez Aniorte on dijous, 8 / octubre / 2015

 (25) Fran Pérez Aniorte

Qui són els antisistema? - Gran editorial del Carles Capdevila - ARA.CAT

Hola, no sé si em tocareu el crostó els de l'ARA, però no he tingut més remei que compartir aquest article al meu bloc. 

Ets gran, Carles, dius millor que ningú el que molts pensem. Al final, el dubte sobre si serem capaços de fer un país millor... plana sense que puguem evitar-ho, amb aquesta penya que tenim per polítics. Tot i que sóc dels que pensa que sí, que tenim els que ens mereixem. 

I deixeu-me acabar amb una cosa políticament incorrecte -potser-. Tal i com està la cosa, o com ha quedat després del 27S, no veig una altra sortida legítima que convocar el referèndum. I si cal, declarar la independència per a poder-lo convocar. No crec que cap país amb dos dits de front s'hi pogués oposar. Lo altre... em fa por. NO per res, sinó perquè vull la independència, i correm el risc, si no ho fem bé, no no més de no obtenir-la, sinó de que quedi aparcada per una o dues generacions més.

Ja sabeu, en això no tenim adversaris, tenim enemics...

Guia per detectar els autèntics antisistema

CARLES CAPDEVILA Actualitzada el 09/10/2015 19:32

         

I AQUÍ

CARLES CAPDEVILA

Veig, allà i aquí, intents de desacreditar la CUP com a antisistema. Van passar de 3 a 10 diputats, tenen una representació semblant a la del PP, són decisius en el procés, han sigut coherents. I això fa ràbia.

Trobo que antisistema són Bárcenas o Millet, dos lladres que minen la fe en el sistema. Antisistema és la comptabilitat sencera del PP, tots els seus casos de corrupció sistèmics. Antisistema és el TC, un tribunal injust per definició, perquè està al servei d’un partit. Antisistema és Jordi Pujol Ferrusola. Antisistema són els negocis de Florentino com el del Castor, blindats amb indemnitzacions indignes. Antisistema és haver estafat avis i àvies amb preferents. Antisistema és permetre que creixi la pobresa infantil. Antisistema és deixar gent sense casa mentre els bancs reben rescats públics milionaris. Antisistema és que bancs rescatats s’hagin venut les hipoteques a fons voltor. Antisistema és el control d’uns mitjans de comunicació escanyats per generar altaveus servils fins al patetisme. Antisistema és la taxa d’atur. Antisistema són les tanques de Melilla. Antisistema és el calvari que ha passat Ester Quintana. Antisistema són les comissions. Antisistema és mantenir uns CIES on no tenir papers és un delicte. Antisistema és la precarietat com a mètode. Antisistema és que els rics hagin doblat la fortuna en els anys de crisi. Antisistema és vetar que Catalunya pugui aplicar el decret de pobresa energètica.

I avui lamento que l’article sigui curt, perquè podria continuar un parell d’hores. Vull creure que en l’estat propi crearem les bases d’un nou sistema que garanteixi vides dignes des de la justícia social. Només així el viatge paga la pena.

http://www.ara.cat/firmes/carles_capdevila/Guia-detectar-autentics-antisistema_0_1446455399.html?utm_campaign=_news30clics&utm_source=ara&utm_medium=email

Titulars que parlen per sí mateixos

La Justicia de Andorra sospecha que el pantallazo de las cuentas de los Pujol es un fotomontaje de la Policía

Rajoy no sap què respondre quan se li demana si els catalans 

mantindran la nacionalitat espanyola

El juez Ruz cree prescritos los posibles delitos electorales del PP en los años de Bárcenas

Dos d'ells són d'un tal 'Vox Populi', que (mireu, mireu) no és precisament independentista...

Com va dir algú, en un conflicte (em nego a dir guerra) la primera víctima és la veritat.

En Mas de mitin...Déu n'hi do!!

GRAN missatge final del President Mas a l'acte central de La F...
PELL DE GALLINA! GRAN missatge final del President Mas a l'acte central de La Farga de l'Hospitalet. 2min.

Vergonya, Colau - Pilar Rahola - La Vanguardia

Vergonya, Colau

Pilar Rahola

Què hauria passat si a les eleccions municipals la senyora Colau hagués avisat que deixaria la capital de Catalunya fora de la gran xarxa de municipis per la independència, en aquest moment clau de la història?

És cert que la resposta és impossible, perquè es tracta d'una ucronia, però és clar que els resultats haurien estat més minsos. Va ser justament la calculada ambigüitat en la qüestió nacional la que va fer projectar la idea que aquesta opció era "forta" en el terreny social i adequadament compromesa en el terreny nacional. És a dir que, passés el que passés en altres temes, estarien on se suposava a l'hora del debat sobi­ranista.

És cert que els que coneixien bé el pa que s'hi dóna sabien que era gent més propera a l'internacionalisme amb bicicleta que al compromís català. És a dir, eren els fills revolucionaris d'aquella esquerra històrica que havia sentit fàstics per la broma catalana, perquè la considerava petitburgesa. I si ara coquetejaven amb el dret a decidir era perquè quedava massa malament negar un dret tan bàsic. Però així que han arribat a la poltrona, han perdut els complexos i aquí els tenim, deixant abandonat el moviment ciutadà més important de Catalunya. Qui ens hauria dit que seria la senyora Colau qui ressuscitaria la puta i la Ramoneta pujoliana, amb permís de les restes del naufragi d'Unió. Més enllà de la retòrica que etzibaran per demostrar que hi ha motius per a la seva calculada decisió, la veritat és que gràcies al partit -o moviment, o assemblea, o pati de veïns, o com sigui que es digui en el diccionari alternatiu- de la senyora Colau, a Rajoy li acaben d'enviar un pre­ciós i inesperat regal des de Barcelona. I no hi ha gaire més, perquè el resultat final del seus vots són el que són: l'impediment perquè la capital lideri l'AMI.

Quatre comentaris de final, per tal que caiguin les disfresses.

Primera joia: els que diuen que ho volen capgirar tot i donar la veu "al poble" resulta que obliguen al vot de partit, no donen llibertat d'opció i no permeten que alguns de la candidatura hi votin a favor. Visca el comissariat polític! Segona joia: s'amoïnen de la "lectura ideològica" que es faria si hi haguessin votat a favor, però no els importa la lectura que es fa ara que regalen ­Barcelona als pepers i ciutadans. Visca Ponç Pilat! Tercera joia: diuen que volen canviar el paradigma polític, però posen bastons a les rodes del procés català més agosarat dels darrers segles, l'únic que pot capgirar la història. Visca la coherència! I, finalment, asseguren que són els honestos i els transparents, però han jugat a amagar l'ou a la ciutadania amb un tema d'enorme importància. És a dir, han estafat la gent. Visca, doncs, la veritat! Tot plegat, el que sospitàvem, però no gosàvem donar per bo: que seran precisament aquells que ­diuen ser la "nova política" els que ho faran tot per apuntalar i consolidar el vell règim. Patètic.

Cataluña: A los españoles | Opinión | EL PAÍS

A los españoles

Catalunya ha amado España y la sigue amando. Pero que nadie se lleve a engaño. No hay vuelta atrás, ni Tribunal Constitucional que coarte la democracia, ni Gobiernos que soslayen la voluntad de los catalanes

• 'A los catalanes', por FELIPE GONZÁLEZ

ARTUR MAS / RAÜL ROMEVA / CARME FORCADELL / MURIEL CASALS / ORIOL JUNQUERAS / LLUÍS LLACH / GERMÁ BEL / JOSEP MARIA FORNÉ 6 SEP 2015 - 00:00 CEST

Para dar lecciones de democracia a los catalanes hay que tener mucha audacia. Pero para despacharse evocando lo peor que ha sacudido Europa, equiparando soberanismo a nazismo, para arremeter así contra la expresión más ilusionante, firme, masiva, cívica y democrática que se está viendo en esta misma Europa hay que ser muy poco responsable; tamaña provocación indica hasta qué punto hemos llegado. Eso es lo más triste del libelo incendiario que firma todo un expresidente del Gobierno español como Felipe González.

Valdría para la ocasión aquello de “a palabras necias, oídos sordos”, qué duda cabe si no fuera que no se trata de un mandatario de un partido de rancio abolengo democrático. Ocurre, sin embargo, que quién suscribe el texto es un ilustre que en su día fue presidente del partido que representa la alternancia en España al Partido Popular. Ahí radica lo más preocupante de la situación: los principales partidos españoles comparten discurso y estrategia para con Catalunya. La misma receta, la de siempre, sin tapujos.

Catalunya ha amado España y la sigue amando. Catalunya ha amado la solidaridad y la fraternidad con España y con Europa. Y en el caso de España lo ha hecho a pesar de la ausencia de reciprocidad, procurando, siempre, fomentar una economía racional y productiva, unas infraestructuras al servicio de las necesidades económicas, al servicio de la gente, de la prosperidad, impulsando tenazmente una mejora de las condiciones de vida fomentada en una sociedad más libre y más justa.

El 27 de setiembre va de decidir si queremos forjar una Catalunya que rija su destino

Catalunya ha amado la libertad por encima de todo, con pasión; tanto la ha amado que en varias fases de nuestra historia hemos pagado un precio muy alto en su defensa. Catalunya ha resistido tenazmente dictaduras de todo tipo, dictaduras que no sólo han intentado sepultar la cultura, la lengua o el conjunto de las instituciones del país. Catalunya se ha alzado siempre contra las injusticias de todo tipo, contra la sinrazón. Catalunya ha amado a pesar de no ser amada, ha ayudado a pesar de no ser ayudada, ha dado mucho y ha recibido poco o nada, si acaso las migajas cuando no el menosprecio de gobernantes y gobiernos. Y pese a ese cúmulo de circunstancias, el catalanismo -como expresión mayoritaria contemporánea- ha respondido, una y otra vez, extendiendo la mano y encauzando todo tipo de despropósitos por parte de gobiernos y gobernantes. Catalunya ha persistido en ofrecer colaboración y diálogo frente a la imposición y ha eludido, pese al hartazgo, responder a los agravios acentuando el desencuentro.

Catalunya hace siglos que busca un encaje con el resto de España. Casi se puede decir que esta búsqueda forma parte de nuestra naturaleza política. Pero cuando un tribunal puso una sentencia por delante de las urnas. Cuando durante cuatro años se ofendió la dignidad de nuestras instituciones. Cuando se cerraron todas las puertas, una tras otra, con la misma y tozuda negativa, la mayoría de catalanes creyó que hacía falta encontrar una solución.

No hay mal que cien años dure ni enfermo que lo resista. Así no se podía seguir, por el bien de todos. Por eso ha eclosionado en Catalunya un anhelo de esperanza, que ha recorrido el país de norte a sur, de este a oeste, una brisa de aire fresco que ha planteado el reto democrático de construir un nuevo país, de todos y para todos, si es que ese es el deseo mayoritario que expresa libremente la ciudadanía catalana. De hecho, ese es el test democrático que comparte con naturalidad la inmensa mayoría de la sociedad catalana, dilucidar el futuro de Catalunya votando, en las urnas, y asumiendo el mandato ciudadano sea cuál sea este. Y si así lo manifiestan los ciudadanos, crear un nuevo estado que establezca unas relaciones de igualdad para con nuestros vecinos, especialmente con España.

Afortunadamente Catalunya es una sociedad fuerte, plural y cohesionada. Y lo va a seguir siendo pese a los malos augurios expresados con saña en otras latitudes. Cataluña es, a su vez, un modelo ejemplar de convivencia, tanto como ha demostrado ser, sin lugar a dudas a lo largo de su historia, una sociedad integradora, dinámica, creativa, que ha contribuido como nadie al progreso de España.

El problema no es España, es el Estado español que nos trata como súbditos

Catalunya es y va a seguir siendo una sociedad democrática, que respeta la voluntad de sus ciudadanos. La tradición democrática viene de lejos, incluso en épocas pretéritas fue también así, como narraba emocionado, con lágrimas en los ojos, un anciano Pau Casals ante Naciones Unidas, recordando el arraigo de nuestra tradición parlamentaria. O subrayando, en un emotivo y célebre discurso, las asambleas de Pau i Treva, que establecían períodos de paz frente a la violencia que sacudía la sociedad feudal.

Insistimos, la base del acuerdo es una relación entre iguales, el respeto mutuo. Y ahí nos van a encontrar siempre, con la mano tendida, ajenos a todo reproche, dispuestos a colaborar y a estrechar todo tipo de lazos. Pero que nadie se lleve a engaño. No hay vuelta atrás, ni Tribunal Constitucional que coarte la democracia, ni Gobiernos que soslayen la voluntad de los catalanes. Ellos van a decidir sin ningún género de dudas. Y tan democrático es volver a las andadas como recorrer un nuevo camino. Ante eso sólo cabe emplazar a todos los demócratas a ser consecuentes y asumir el mandato popular. De eso va el 27 de setiembre, de decidir si queremos forjar una Catalunya que se asemeje a Holanda o Suecia, que rija su destino con plena capacidad, o seguir por los mismos derroteros.

Se trata de decidir nuestra relación con el conjunto de España. Porque con España no solo nos une la historia y la vecindad sino también y especialmente el afecto y vínculos familiares e íntimos. En este nuevo país que queremos se podrá vivir como español sin ningún problema, mientras que ahora es casi imposible ser catalán en el Estado español. El problema no es España, es el estado español que nos trata como súbditos. Somos pueblos hermanos pero es imposible vivir juntos sufriendo insultos, maltratos y amenazas cuando pedimos democracia y que se respete nuestra dignidad.

Cataluña: A los españoles | Opinión | EL PAÍS

González i la falta d'arguments. L'editorial d'Antoni Bassas (Antoni Bassas)

Vídeo

http://www.ara.cat/firmes/antoni_bassas/felipe_gonzalez-carta-psoe-27S-proces-independencia_0_1422457860.html

Potser els més joves s’estranyaran del bombo que estem donant a la carta de Felipe González ‘A los catalanes’ que ahir diumenge va publicar ‘El País’. Sàpiguen que González no només va ser president del govern espanyol durant 14 anys, sinó que va ser tan popular, que era simplement “Felipe”. Hi havia gent que votava Felipe. Fins i tot a les eleccions on González no es presentava, com a les catalanes, ells votaven Felipe. Acabàvem de sortir de la dictadura, González era jove, d’esquerres, demòcrata de tota la vida, tenia un gran carisma. Quan parlava es feia escoltar, gran comunicador. Va tenir el PP esperant tanda per entrar a la Moncloa 14 anys. Després la seva estrella es va apagar, quan el seu govern va quedar tan esquitxat per la corrupció i la guerra bruta de l’Estat contra ETA que fins i tot un dels seus ministres de l’Interior va acabar a la presó.

Potser ara entendran per què quan González escriu una carta “a los catalanes” tothom en parla. També nosaltres.

En primer lloc, la carta ‘A los catalanes’ és, també, una carta ‘A los españoles’. Una carta perquè tinguin clar que el PSOE no és ni un mil·límetre diferent del PP en la defensa de la unitat d’Espanya. González és el creador d’un concepte: en tota campanya, un bon candidat ha de començar llançant un coet que enlluerni tothom, que tothom en parli. Això és el que ha fet.

Dos: aquesta carta és insultant. Pretendre que vostè o jo deixarem que algú vulgui convertir Catalunya en Albània (l’Albània comunista d’Enver Hoxha, paradigma de l’aïllament), o que el procés sigui equivalent al nazisme alemany o el feixisme italià, és considerar-nos estúpids. Pretendre que això està passant a la Catalunya del segle XXI és una monumental falta de respecte. És insultant que afirmi que aquí hi ha discriminació per raó d’origen. Quina vergonya. Com es pot escopir tan alegrament sobre un país que ha integrat, tot i que ha hagut de superar tots els obstacles de la història.

Més coses: la carta és plena de fal·làcies. Diu que preparar la desconnexió no és modern, en un món interconnectat. Què passa, que per estar connectat amb el món cal passar per Madrid? Què passa, que l’estat espanyol és l’exemple de la connexió i la modernitat? Home, de canals de televisió que connectaven Catalunya amb el País Valencià i les Illes, l’estat espanyol n’ha desconnectat uns quants. I si parlem de trens: que estan molt contents de la connexió que tenen els usuaris de Rodalies? I el meu exemple favorit de connexió: la primera línia d’alta velocitat d’Espanya es va posar en servei el 1992. Saben quants anys van haver de passar fins que Espanya va connectar amb França? 21. Va ser el 2013! 21 anys. D’això se’n diu connexió.

Per no parlar de la connexió amb el món democràtic: si Catalunya vol decidir el seu futur és feixisme. Van sentir mai que Cameron digués als escocesos que eren feixistes? O els va dir allò de “no vull que marxeu, però abans que res sóc demòcrata”?  I, per cert, va guanyar.

González no ofereix cap argument per continuar amb Espanya. Saben per què? Perquè en el seu imaginari, això no es pot debatre, molt menys es pot votar. No es pot pensar. Per a González, la independència de Catalunya, fins i tot el referèndum, estan fora del pensament pensable. Aquesta és la seva convicció democràtica. Això NI és pensa.

Per això, més que una carta, és un avís. ‘A los catalanes’, l’avís que precedeix la intervenció de l’Estat. Perquè esclar, el nazisme és el mal, i amb el mal no es debat res. Contra el mal hi ha el dret, més encara, l’obligació de combatre’l. En aquest sentit, l’advertiment de Felipe González als catalans constitueix una justificació política i moral perquè l’Estat intervingui a Catalunya en nom del bé, com i quan millor li plagui.

Avui, ‘El País’ qualifica la carta de crida “a la cordura”. Cridar a la ‘cordura’ es tant com dir que votar la independència és estar boig. També diu que la carta és una “petició que la crisi se solucioni amb diàleg”. Petició de diàleg que oblida conscientment que Catalunya és pactista, però que per pactar en calen dos.

La carta de González reitera  la nul·la voluntat que hi ha a Espanya d’oferir arguments il·lusionants per continuar junts. Si el problema és que no n’hi ha, d’arguments, aleshores que parlin les urnes, d’aquí quatre setmanes.

González i la falta d'arguments. L'editorial d'Antoni Bassas (Antoni Bassas)

El catalán Jordi Galí, asesor de la reserva Federal estadounidense, refuta las mentiras del estado español sobre la Catalunya independiente. | spanien kaputt | Humbert.Cat

29 OCT 2014

Posted on 28 abril 2015 by Humbertcat



El catalán Jordi Galí, asesor de la reserva Federal estadounidense, refuta las mentiras del estado español sobre la Catalunya independiente.

Jordi Galí es un eminencia mundial como investigador de la nueva síntesis keynesiana. Obtuvo su doctorado en la Universidad de Massachussets y ha trabajado como docente en las universidades de Columbia, Nueva York y Barcelona.

Además, es asesor del Banco Central Europeo y de la Reserva Federal estadounidense.

Un fabuloso artículo que abre nuevas posibilidades a la independencia de Catalunya:

Una de las principales incertidumbres relativas a la eventual creación de un Estado catalán es el encaje de este con Europa. Muchos catalanes se preguntan si este nuevo escenario sería compatible con seguir disfrutando de las ventajas económicas asociadas a nuestra pertenencia a la Unión Europea (UE) y a la zona euro.

Aunque, por definición, la capacidad soberana de un Estado abre la puerta a muchas alternativas, en el caso de Catalunya parece existir un amplio consenso social y político sobre la deseabilidad de continuar en la UE y de mantener el euro como moneda. ¿Cuáles son las opciones de una Catalunya independiente para alcanzar dichos objetivos? En mi opinión, la respuesta a esta cuestión difícilmente puede desvincularse del escenario en que se produzca el eventual proceso de constitución del Estado propio. A grandes rasgos podríamos distinguir entre dos escenarios posibles: cooperación y confrontación.

En un escenario de cooperación, el Estado español aceptaría un resultado favorable a la independencia de una eventual consulta al pueblo catalán, iniciándose un proceso de colaboración entre los dos Gobiernos para gestionar un “divorcio amistoso.” Este es precisamente el marco previsto en el acuerdo entre los Gobiernos de Escocia y el Reino Unido por el que ambas partes se comprometen a “trabajar constructivamente de acuerdo con el resultado -del referéndum-, sea cuál sea este, para preservar los intereses del pueblo escocés y del resto del Reino Unido”. En un escenario de esta naturaleza, la admisión automática o no de Catalunya en la UE (y, de resultas, en la zona euro) sería una cuestión formal sin más interés que el propiamente simbólico.

En el peor de los casos, dicha admisión se produciría después de un proceso de negociación que, dadas las circunstancias extraordinarias mencionadas más arriba, debería poder ser simplificado y rápido. Lo único realmente importante sería garantizar, durante el periodo transitorio, la continuidad de derechos y obligaciones que rigen las relaciones económicas entre Catalunya y el resto de la UE, y, de forma especial, los relativos a la libre circulación de mercancías, personas y capitales. Esta “extensión” del régimen actual también debería incluir, de forma natural, los aspectos monetarios. Así pues, a pesar de que durante este periodo Catalunya no sería formalmente parte de la zona euro, el euro continuaría siendo la moneda oficial y las entidades financieras catalanas deberían poder acceder, como en la actualidad, a los mecanismos de financiación del eurosistema y al mecanismo de pagos europeo. A finales del periodo transitorio, y en el momento de la integración formal, el banco central del nuevo Estado asumiría sus funciones como banco central nacional dentro del eurosistema.

Desde un punto de vista práctico, la única diferencia que este escenario supondría respecto al de admisión automática sería que Catalunya no estaría representada formalmente en las instituciones y órganos de gobierno de la UE (incluido el Consejo de Gobierno del BCE) durante el periodo transitorio hasta la admisión definitiva. Dado el gran número de países miembros de la UE y la consiguiente irrelevancia efectiva de cada uno de ellos en las decisiones colectivas, nadie puede afirmar sin sonrojarse que tal ausencia supondría un perjuicio significativo para la economía catalana.

Aun sin entrar en la UE, Catalunya podría tener el euro como moneda oficial.

Por otra parte, un eventual escenario de confrontación vendría definido por el rechazo por parte del Estado español a reconocer el nuevo Estado y, por consiguiente, el bloqueo indefinido de su admisión en la UE (que requiere la unanimidad de los Estados miembros). Pero en la medida en que se preservaran los tres pilares mencionados más arriba (libre circulación de mercancías, trabajadores y capitales), dicho escenario no debería acarrear consecuencias adversas para la economía catalana. En contraste con la opinión generalizada, estos derechos no están restringidos a la UE y hay diferentes formas de articularlos (el caso de Suiza es, quizá, el más paradigmático en este sentido). Además, la UE sería la primera interesada en preservar la reciprocidad en estos derechos, dada la importancia cuantitativa y cualitativa del mercado catalán y la presencia de un gran número de empresas europeas con base en Catalunya (sin olvidar la contribución neta de esta a las arcas comunitarias).

En el ámbito monetario, la no admisión en la UE implicaría también que Catalunya no sería un Estado miembro de la zona euro. Pero Catalunya podría mantener el euro como moneda oficial, si así lo deseara. Un “acuerdo monetario” con la UE como el que rige en algunos países no comunitarios que utilizan el euro podría bendecir dicho uso y facilitar la continuidad en las relaciones monetarias y financieras.

En el peor de los casos, las entidades financieras con sede en Catalunya podrían acceder a la liquidez del BCE a través de filiales o sucursales establecidas en la zona euro,

como lo hacen regularmente numerosos bancos no comunitarios de acuerdo con lo establecido en la normativa relevante del BCE (la llamada “Documentación General”).

¿Cuál de los escenarios analizados es más deseable para todas las partes implicadas? En un escenario de cooperación, donde ninguna parte tiene como objetivo deliberado el perjuicio de la otra, la posibilidad de un divorcio amistoso con costes mínimos para todas las partes no debería ser una quimera. Más allá de las formalidades jurídicas, nada debería poder impedir la continuidad plena, por lo menos de facto, del marco de relaciones económicas y financieras actuales, y de los derechos y obligaciones que le están asociados. Por otra parte, resulta difícil imaginar una actitud intransigente por parte del Estado español ante el fait accompli de una Catalunya independiente, ya que ello tendría importantes costes económicos para España, y ninguna ventaja que no fuera la (posible) satisfacción de castigar a Catalunya y a sus ciudadanos por haber elegido un marco político distinto al actual. Entre otras cuestiones, cabe suponer que una actitud hostil cerraría la puerta a cualquier negociación de buena fe sobre el reparto de la deuda contraída por el Reino de España.

Dadas las más que probables consecuencias adversas para España de un escenario de confrontación una vez consumada la decisión del pueblo catalán de construir un Estado propio, la actual ofensiva intimidatoria del Gobierno español no parece gozar de mucha credibilidad, siendo su única explicación la voluntad de doblegar el deseo de la gran mayoría de los catalanes de poder decidir libremente su futuro.

ES UN PLACER LEER ESTOS ARTÍCULOS DE GENTE QUE, CON UN POCO DE SUERTE, CUANDO SEAMOS LIBRES, TRABAJARÁN PARA EL FUTURO PRÓSPERO DE CATALUNYA

El catalán Jordi Galí, asesor de la reserva Federal estadounidense, refuta las mentiras del estado español sobre la Catalunya independiente. | spanien kaputt | Humbert.Cat

Ramón Cotarelo: ‘Segons què passi el 27-S potser Podem no arriba a novembre’ | VilaWeb

Entrevista al catedràtic de ciència política de la UNED
Per: Josep Rexach Fumanya

Dimecres  19.08.2015  06:00



Ramón Cotarelo, catedràtic de ciència política de la UNED, és un dels pocs intel·lectuals espanyols que fan costat al procés català. A través del seu popular bloc ‘Palinuro’ ha fet valer la causa catalana moltes vegades i ha alçat la veu contra el poder polític espanyol, el rei Felipe VI inclòs. La CUP li va proposar d’ocupar un lloc simbòlic a la llista per al 27-S, però un impediment legal no li ho ha permès. Així i tot, donarà suport a la candidatura liderada per Antonio Baños. Hem parlat amb ell d’aquesta ‘aventura’ política i del 27-S. Observa el procés amb una passió enorme. No té pèls a la llengua i parla sense embuts. Veu amb bons ulls d’investir Artur Mas si es dóna el cas, considera neofranquista el govern espanyol i alerta Podem que potser no arribarà a les eleccions de novembre.



—No podreu ser candidat de la CUP a les eleccions del 27-S però sí que donareu suport a la llista. Us veurem en actes de campanya?

—Doncs no ho sé, depèn si s’escau i si es donen les circumstàncies. Encara he de parlar amb en David —Fernández—. Jo estic a disposició de la CUP i no tinc cap pretensió de protagonisme. Faré allò que em demanin. A més, que jo sóc aquí per a aprendre!

—Per què heu decidit de fer costat a la candidatura de la CUP – Crida Constituent?

—Doncs perquè, sense comptar la voluntat d’independència, tenen un programa amb el qual m’identifico molt. Em refereixo a una ideologia assembleària, feminista, ecologista i republicana. I també perquè em sembla que s’ha de ser conseqüent. I com que jo respecto el principi d’autodeterminació i la majoria de catalans volen la independència, doncs cap a la independència. Per això m’hi he unit.

—Com ha rebut aquesta decisió el vostre entorn?

—Fàcil de respondre. Els catalans, molt contents. Els espanyols, silenci absolut.

—I alguna crítica?

—No. Perquè clar, al meu entorn familiar li sembla molt bé. Ara, més enllà de la família, silenci absolut. Ningú no se n’ha assabentat, ni per bé ni per mal.

—Creieu que la CUP hauria d’entrar en un govern de concentració si es dóna el cas?

—Suposo que sí, però a la CUP les decisions es prenen en deliberació col·lectiva. Allò que decideixi la col·lectivitat serà la decisió correcta, com és normal. Personalment, seria raonable. Però dependria de com s’orientés el govern de concentració. Un govern de concentració vol dir que concentra molta gent, però per a què? Si el què queda clar, doncs a mi em semblaria bé.

—Segurament el termini de convocatòria d’eleccions serà un dels punts importants de discussió.

—Clar, per descomptat. És a dir, si Junts pel Sí volgués crear un govern de concentració, que sembla bastant raonable, doncs haurà de dir per què el volen, amb quins terminis i quines condicions. Jo crec que un govern de concentració és molt senzill perquè l’única que faltaria en aquest govern, propugnada per la llista de Junts pel Sí, és la CUP. Ningú més no hi entrarà, dic jo. Tot i que amb els de Podem no se sap mai.

—Veieu la CUP investint Artur Mas?

—Depèn de quin sigui el Mas que vulgui ser investit. A veure, a vegades ens oblidem d’una qüestió molt important. Durant els processos històrics condensats en mesos o pocs anys la gent canvia. El Mas que va entrar al procés ja no és el que hi ha ara. Així doncs, depèn de què proposi, per què no l’haurien d’investir? Mas no és un home d’una peça que es va fer fa uns quants anys i és el mateix d’ara. No, no. I jo crec que tot el procés li ha ensenyat molt.

—En un apunt recent del vostre bloc fèieu una defensa del paper que ha tingut Mas al procés.

—Sí, clar. A veure, jo penso igual que qualsevol persona d’esquerres quan li demanen per Artur Mas: ‘Ui, un neoliberal d’aquests a qui agraden les retallades’. Sí, sí, probablement va començar sent això, però aquest home es troba ara en una situació històrica que té unes aspiracions molt grans i també s’ha d’entendre que és el seu projecte personal. Tu pots ser molt partidari d’un programa neoliberal, però si de cop el destí et posa en una situació històrica i passaràs a la posteritat perquè ets el pare d’una nació, doncs potser canvies el teu propòsit.

—Defenseu que la independència de Catalunya seria una esperança per a Espanya. Per què?

—Doncs perquè no veig que Espanya pugui canviar absolutament res si no hi ha un esclat a Catalunya; i el terme esclat el vull matisar. Em refereixo a un canvi radical, des de la independència a qualsevol altra cosa. El motor d’Espanya en aquest moment és Catalunya i, si a Catalunya no passa res, a Espanya tampoc, perquè hi continuarà havent aquests neofranquistes per sempre més. Espanya no té capacitat de canviar si no és a través de Catalunya.

Si a Catalunya no passa res, a Espanya tampoc, perquè hi continuarà havent aquests neofranquistes per sempre més

—Per la consideració que preneu, Espanya és com un nen que té dificultats per a nedar i Catalunya li fa de flotador.

—Sí, exacte. A veure, Catalunya sempre ha estat el motor d’Espanya des d’un punt de vista industrial, econòmic i en bona mesura també intel·lectual. I Espanya té un problema per definició des de sempre. Ho evidencia aquesta qüestió si és una nació o no. Quan una persona diu que Espanya no és una nació, no s’ho inventa. És un inconvenient real. Té un problema per definició i l’ha anat ocultant, arrossegant i negant a còpia d’afusellar i de fer tota mena de barbaritats, que ho han fet des de fa tres-cents anys per reorganitzar-ho. Al final ha passat que alguns hem perdut l’esperança que Espanya pogués resoldre els problemes. Aquests alguns que hem perdut l’esperança són en primer lloc els catalans, i en segon lloc alguns espanyols com jo, que veiem que l’única oportunitat que té Espanya de remuntar és la sacsejada que podria implicar la independència de Catalunya. O alguna cosa semblant, perquè no vull pre-jutjar.

—Sou dels pocs intel·lectuals d’esquerra espanyols que defensen el dret de decidir.

—No sé si n’hi ha més, crec que no. No vull faltar el respecte a ningú, però em fa l’efecte que n’hi ha molts que no es pronuncien però que en realitat estarien d’acord amb mi. Tenen por perquè a Espanya hi continua havent molta por i entre els intel·lectuals també.

—A Espanya hi ha hagut un increment del discurs crític cap a Rajoy i la seva mala gestió del procés català?

—No vull ser injust però crec que no. Insisteixo, encara que sembli mentida, el sentiment psicològic predominant a Espanya continua sent la por i aquesta por també afecta uns intel·lectuals que temen que perdran les prebendes i els privilegis. Fixem-nos-hi. Tots els intel·lectuals es divideixen en grups i es fan els favors els uns als altres. I en aquest territori, Espanya és una cosa inqüestionable. Algun progressista s’atreveix a dir que Rajoy és un neofranquista, que torna a la recentralització dels franquistes i que és un catalanòfob que en realitat així destrueix el país? Oi que ningú no s’atreveix a dir això? No, per por.

—Espereu que el govern espanyol faci algun moviment d’aquí al 27-S?

—Doncs no ho sé perquè en primer lloc no sóc vident i en segon lloc allò que faci Rajoy tant me fa perquè qualsevol cosa que faci serà un disbarat. Aquest home no comprèn el problema d’arrel ni comprèn res del seu país. Governa d’acord amb la tradició que li han inculcat a casa seva, del més absolut respecte a la tradició franquista i feixista del país. Només s’ha de veure. Tot és igual. Miri la composició del govern de Rajoy, sembla de Franco. Els únics que falten són els falangistes, però els han substituïts pels neoliberals. Després hi són tots: els empresaris, els nobles… Gent que no ha treballat mai. El ministre d’educació només se l’ha de sentir parlar, si no sap què és l’educació. Per no parlar del d’Interior, que sembla sortit de les croades.

—De moment Mariano Rajoy ha dit que es bolcaria en la campanya i faria costat a Xavier García Albiol. Quina actitud creieu que tindrà?

—No sé a què es refereix quan diu ‘bolcar-se en campanya’. En fi… És una autèntica vergonya tenir aquest governant que no està a l’altura en cap sentit. Jo em temo la pitjor. Són capaços de tot. Si tenen la mínima possibilitat, ho faran. Això sí que ho hem de veure clar tots. Aquests no es paren per res. L’única que para qualsevol cosa és Europa, perquè nosaltres no. L’opinió pública no l’escolten, la premsa la tenen controlada, les televisions són seves, els jutges, també, els tribunals, també… Únicament temen que els europeus els diguin: ‘Això no ho podeu fer’.

—I si guanya el sí com actuaran?

—Faran qualsevol cosa, la que puguin. Recorreran a totes les normes excepcionals que puguin. La qüestió és clara: aquesta gent no té la disposició de negociar res ni vol perdre res que consideri seu, sense lluitar. I aquesta és la imatge que hem de tenir present tots. Per això crec que la gent que pensa com jo, si n’hi ha més, hem de fer costat als catalans.

El govern espanyol no negociarà res ni vol perdre res que consideri seu, sense lluitar

—Felip VI, al discurs de coronació, es va presentar com un mediador potencial amb les relacions Espanya – Catalunya. Però s’ha mantingut en un segon pla. Ha estat una actitud conscient?

—Hi deu haver de tot. Segurament, en ell, predomina certa prudència. I d’una altra banda, és un afer que els mascles ibèrics volen resoldre de la seva manera. Això agrada a gent com García Margallo. Aquest home és un africanista de tota la vida, dels que volen Gibraltar i reconquereixen el penyal de Perejil. Aquest govern és així. Sembla mentida, però són així. No hem d’oblidar que el rei Felipe VI va inaugurar el mandat dient que ara a Espanya cadascú podia sentir-se espanyol com li donés la gana. Em sembla fantàstic. Però vostè li reconeix a la gent també el dret de no sentir-se espanyol? No, això no ho va mencionar. Aquest és el límit.

—Noteu una preocupació creixent entre la classe política espanyola per si guanya el sí?

—Jo crec que estan espantats. El termòmetre és Podem. Ara han enviat Iñigo Errejón a Catalunya i s’ha adonat que l’afer és més complicat que no deia el seu cap. I ara parla del pacte fiscal i que els catalans poden decidir. Copia el discurs de David Cameron amb Escòcia. Però clar, quatre-cents quilòmetres cap a l’esquerra el seu cap diu al País Basc que el dret de secessió unilateral no existeix. S’han desconcertat.

—Parlant de Podem. Quin futur hi augura?

—Precari. Si les coses continuen com fins ara i no canvien, segons què passi el 27-S potser no arriba a novembre. Podem s’ha desinflat com un globus a tota velocitat. Han estat un fenomen mediàtic sobtat i ja està. S’ha acabat perquè no tenen fons.

Podem s'ha desinflat com un globus a tota velocitat; han estat un fenomen mediàtic sobtat i ja està

—Creieu que si el 27-S guanya el sí li passarà factura a Podem?

—No és una qüestió de què guanya sinó de qui perd. És a dir, si Podem a Catalunya, que es presenta en un cúmul de sigles que a Espanya no existeixen, treuen per exemple menys de deu diputats, serà una derrota en tota regla. Ja ho va dir molt bé Iñigo Errejón fa un parell de setmanes: ‘Les eleccions de Catalunya són determinants’. Clar que són importants però com que s’han dedicat a fer l’espanyol durant tant de temps, ara s’adonen que el resultat de Catalunya és decisiu amb vista al resultat de novembre.

—Podem tindrà veu a les eleccions del 27-S a través de la coalició Catalunya Sí que es Pot, però la seva presència és força secundària si ho comparem amb ICV. A què creieu que es deu?

—Secundària i contradictòria perquè ja se n’ha anat gent. Els qui diuen que no volen la independència i que són unionistes. A la gent normal les ambigüitats no ens agraden i les coses s’han de dir clares. O ets partidari de la independència o no. I resulta que els de Podem no saben què són. Clar, això els ha motivat divisions i desgast.

—Quan s’hagi de constituir el parlament, Catalunya Sí que es Pot votarà a favor de començar un procés d’independència?

—Jo crec que es dividiran. Alguns votaran a favor d’una declaració unilateral d’independència i uns altres en contra.

—Com interpreteu l’acostament de Podem amb el PSOE i l’aliança que teixeix amb partits com ara Compromís per tenir més presència amb vista a unes eleccions espanyoles?

—Des del punt de vista espanyol, si Podem abandona el vell somni leninista de substituir el PSOE amb què van néixer, l’única cosa raonable que poden fer és bastir ponts. Perquè al PSOE del vint i escaig per cent no els baixarà ningú. I Podem, si obté el quinze ja pot donar gràcies. Allò més raonable que poden fer és unir-se i així sobreviuran. A la resta d’espanyols ens aniria bé, perquè així no hauríem de tenir els pocavergonyes que tenim ara.



Ramón Cotarelo: ‘Segons què passi el 27-S potser Podem no arriba a novembre’ | VilaWeb

El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència - Mail Obert - VilaWeb

25/06/2015
Pere Cardús - Vilaweb

Que s'acabi aquesta comèdia de la seducció dels pobrets innocents que acaben d'aterrar i no saben que sense independència no hi ha camins oberts a la justícia social

Tinc una idea. Quin perill! És una idea que no serà una realitat. Ja aviso de bell antuvi perquè ningú no tingui expectatives infundades. És un mètode per a sumar un determinat sector polític —aquell que ha cristal·litzat amb Barcelona en Comú i que hom anomena els 'sí se puede'— a les files de l'independentisme incondicional i conseqüent. De fet, en aquest article em referiré més als dirigents i cares visibles d'aquest sector que no a la població que els dóna suport i els vota. Perquè aquest grup no és homogeni ni té una posició única sobre la qüestió de la independència. Més endavant explicaré el mètode amb claredat, però abans vull fer un parell de consideracions.

Quin contrast més gran i sorprenent en la manera d'exigir compromís i claredat sobre la independència a Duran i a Unió, i la permissivitat, comprensió i condescendència infinita amb els Podemos i companyia. Suposo que a uns calia foragitar-los com més aviat millor perquè són dolents, i als altres cal 'seduir-los' perquè, pobrets, encara no han tingut temps d'entendre que sense independència no faran mai res d'allò que voldrien fer.

Em fa l'efecte que aquest tracte desigual és degut més aviat a aquesta superioritat moral que s'atorga una determinada esquerra des del franquisme als nostres dies. La llarga nit de quaranta anys de franquisme va estendre una visió estrafeta, segons la qual tan sols l'esquerra —una determinada esquerra— era bona per natura. Tot allò que no sigui ser d'aquesta esquerra és ser un malvat amb interessos foscos. No es pot voler el bé de la societat ni la justícia social si no ets d'aquesta esquerra feta d'eslògans i grans capitans. I encara n'hi ha uns quants —massa— que viuen instal·lats en aquesta cançó. I així justifiquen que s'hagi de tractar amb guants de seda una determinada esquerra que no ha mostrat pas més compromís amb la llibertat de Catalunya que la gent d'Unió, mentre que el partit històric, com que és demòcrata-cristià, calia expulsar-lo i dir-ne els mil penjaments. Quan carregàvem amb duresa —jo el primer— contra la Unió de Duran per manca de claredat i compromís, per què no sortien totes aquestes bones ànimes a dir que era 'un error estratègic' criticar-la en lloc de seduir-la i 'fer-la nostra'. O és que hi ha uns vots que valen més que uns altres?

Sabeu què? Que tots som prou grandets i sabem exactament què passa, en aquest país. I el paternalisme de pensar que encara hi ha algú que no té prou informació i per això encara no és independentista més aviat fa pena. Per ventura voleu dir que no són prou vius per a adonar-se que les institucions catalanes es troben ofegades i escanyades per l'estat espanyol i això els impedeix de prestar més bons serveis socials? De debò que us sentiu tan superiors de pensar això? Paternalisme nu i cru. Tothom qui ha viscut aquests últims cinc anys a Catalunya i ha tingut un mínim interès per la política sap que sense independència no hi ha millora social possible. I qui no defensa la independència com a única via per a resoldre els problemes greus que hi ha és que li pesa més una visió unitarista espanyola o que ja li va bé la situació actual. I aquesta segona opció no ha d'estranyar ningú. Perquè resoldre determinats problemes i aconseguir més benestar i serveis socials millors podria fer perillar la 'revolució' i la crítica del 'sistema'. En una Catalunya amb tots els recursos i les competències, quin futur tindrien determinats moviments que s'han alimentat de la indignació? Especialment els que s'han construït 'a la contra' —per 'fer servir l'odi contra Mas'— i no amb mentalitat propositiva i constructiva.

Bé. Deia al principi que hi havia un mètode per a aconseguir que tot un sector de gent se sumés de cop i volta a la causa de la independència. Es tractaria de renovar completament el govern de Mas. Avui mateix. Em sap greu pels nous consellers que fa tan sols tres dies que han estat nomenats. Però el país ha de passar davant. I si cal sacrificar-se, no hi ha cap problema, oi? La proposta és la següent: destituir tots els consellers —el president Mas que es quedi al seu lloc—; nomenar Teresa Forcades a Sanitat, Gemma Ubasart a Benestar Social, Joan Herrera a Economia i Finances, Albano Dante Fachín a Ensenyament, Gemma Galdón a Interior, i així anar omplint la cosa. Deixar-los governar aquests tres mesos que falten per al 27-S. Si cal, endarrerir la convocatòria electoral perquè, en lloc de tres mesos, hi siguin fins al novembre. Ja sé que és un risc molt gran per al benestar de la ciutadania, però (tornem-hi) la independència i la llibertat estan per damunt de tot això, oi?

Amb tres mesos, quatre o cinc havent de quadrar el pressupost i fent tots els equilibris del món per poder pagar els funcionaris, els ajuts socials, les prestacions i els programes de servei públic n'hi ha d'haver prou per a adonar-se de la impossibilitat de fer res sense la sobirania plena i la recaptació total dels impostos generats a Catalunya. L'única cosa que em fa dubtar de l'èxit del pla és l'exemple dels senyors Espadaler i Pelegrí. Després d'anys de gestió en una autonomia intervinguda, coixa i escanyada, haurien de ser els més independentistes de la classe. Però diria que, més que una manca de convenciment sobre la solució de la independència, les seves raons de continuar a Espanya són d'una altra dimensió que defugen les opcions cognitives de la resta de mortals.

Què en penseu? No és una bona idea? Ja m'imagino que a Mas no li fa gens de gràcia tenir una tropa de consellers que l'han insultat i tractat de mafiós, però (tornem-hi) el procés d'independència passa davant de les incomoditats personals, oi?

El president Mas pot pensar que sóc foll. I potser tindrà raó. En principi, no cal tastar cap droga per saber que et pot fer mal. I això val també per als polítics que tenen tota la informació a l'abast. No hauria de caldre ser al capdavant del Departament de Benestar Social per a saber fins a quin extrem es treballa amb les mans lligades i sense recursos ni competències. Potser la suspensió del decret de pobresa energètica ja hauria de convèncer de cop tots els 'indecisos' (categoria falsa). Però, si no n'hi ha prou, potser que ho provem, oi?

Si el president llegís aquesta columna, també pensaria que sóc foll per una altra raó. Perquè vivim en un país de polítics que es passen el dia amb el poble a la boca. I defensant la implicació de la ciutadania en la política. I exigint un aprofundiment democràtic. I retraient al govern que és el poble que ha menat el procés d'independència i que no s'ha de posar medalles que no li pertoquen. I demanant generositat. I reivindicant que el lideratge ha de ser compartit. Però quan el president fa una proposta perquè les entitats cíviques més importants del país, aquelles que han muntat els sidrals més grossos de la història, encapçalin i organitzin una candidatura per al 27-S que afavoreixi un resultat incontestable, se li tiren al damunt aquells qui defensaven tot allò que hem dit. Perquè les entitats no han de fer política i tenen una altra funció. Perquè, encara que ell ja ha dit que en pot quedar el marge si això afavoreix aquest pas endavant, ho fa per salvar-se. Perquè això les divideix i val més que no entrin a fer política. Etc., etc.

És ben bé que som en plena ebullició i tot s'expressa amb més agressivitat i dramatisme que no convindria. Però també és cert que ens ho juguem tot i no és moment de frivolitats. Quan algú reivindicava fa uns quants mesos que calia posar tota la carn a la graella, no es tractava d'això? Tenim el dret d'arriscar-nos ara a la disputa partidista típica? No hem après quines conseqüències té per a l'estat d'ànim de la gent?

Si em deixeu parlar amb tota sinceritat, dissabte passat no esperava pas que el president fes una proposta com aquesta. Em semblava que calia posar la directa i no obrir cap més debat d'aquesta mena. Havent deixat de banda la motxilla de Duran i companyia, tenia la impressió que Mas estava en condicions de jugar-se el tot pel tot amb un bon equip d'independents i gent jove de Convergència i fer un bon resultat el 27-S. Que, acompanyat del bon resultat d'ERC i de la CUP, ens permetria als catalans de fer el salt que volem fer. Ara s'ha obert aquest període —obligatòriament breu— de debat sobre una possible candidatura inspirada o impulsada per l'ANC i Òmnium. Que el facin de pressa i tanquin la resposta tan aviat com sigui possible. Si ho volen provar, endavant amb més força que mai. I que ERC i la CUP hi pensin una mica, també. Però si no ho creuen convenient, que Mas i CDC es posin a fer la feina que els pertoca sense més demora i que comenci el ball.

La idea que he proposat no s'aplicarà. Ja ho sé. Però que s'acabi aquesta comèdia de la seducció dels pobrets innocents que acaben d'aterrar i no saben que sense independència no hi ha camins oberts a la justícia social. Ja n'hi ha prou de tractar els uns com uns malvats perquè tenen dubtes i els altres com uns grans aliats perquè podrien canviar de parer. El 27-S és un plebiscit sobre la independència. I qui vulgui contribuir a confondre aquest sentit plebiscitari amb uns altres objectius que sàpiga que la història li atribuirà la derrota. Perquè una cosa veig clara: si l'eix d'aliances polítiques no és independència-Espanya, no ens en sortirem. La història hi és per a no repetir els errors que ens han impedit d'avançar. I qui no coneix el seu passat és condemnat a repetir-lo. Ara toca independència sí o no. Sense això, no podrem fer cap més passa cap a l'objectiu de veritat: la prosperitat, la justícia i la llibertat.

El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència - Mail Obert - VilaWeb

IRREGULARIDADES Y CAUSAS DE LA MASACRE DEL VOTO EXTERIOR EN LAS ELECCIONES AUTONÓMICAS 2015 - Marea GranateMarea Granate

— 28/07/2015 8 2040

La falta de información, la innaccesibilidad de Consulados y los plazos impuestos por el voto rogado, causas fundamentales de la paupérrima participación electoral de los emigrantes

– En los tres últimos comicios celebrados en el Estado español, más del 75% de los ciudadanos en el exterior que se quedaron sin votar no pudieron hacerlo por los limitados plazos de recepción de papeletas, por la imposibilidad de realizar la mayor parte de los trámites a distancia, o por el cierre del censo sin previo aviso dos meses antes de la convocatoria de elecciones.

– El censo electoral para las elecciones generales cerrará de nuevo sin aviso institucional. Si la fecha final de la cita electoral es el 20 de Diciembre, el censo sera el vigente a 31 de julio.

Desde la Marea Granate hemos recopilado de nuevo las causas que han dejado sin votar a mas de un 96% de españoles en las elecciones autonomicas celebradas este año. Una vez más, repitiendo la situación de las elecciones al Parlamento Europeo, nos encontramos con que los plazos ajustadísimos del protocolo del voto rogado son el motivo fundamental que limita la participación de los emigrantes.

No obstante, ésta no es la única causa importante; hechos como la desinformación en cuanto a la fecha de cierre del censo electoral vigente o las dificultades para inscribirse a distancia en los consulados limitan enormemente, elección tras elección, nuestra participación.

Pero además queremos remarcar y denunciar las múltiples irregularidades cometidas por la administración para imposibilitar aún más nuestro malogrado derecho de sufragio; irregularidades suelen ser, lamentablemente, reiterativas (http://mareagranate.org/2014/07/elecciones-europeas-v-cronica-de-un-desastre-anunciado-las-irregularidades-del-voto-rogado-que-nadie-te-contara/). Las enumeramos a continuacion:

– Cierre del censo sin previo aviso, práctica que se viene repitiendo

(http://mareagranate.org/2014/02/elecciones-europeas-i/) y que parece seguirá siendo habitual en nuestra administración: si las elecciones son el 20 de Diciembre, la última de las fechas propuestas por el presidente, el censo electoral cierra el proximo 31 de julio. De nuevo, sin información oficial al respecto.

– Negación de la inscripción como residente temporal, casi única alternativa para todos aquellos que hubieran quedado fuera por el cierre del censo. Una circular del Ministerio de Exteriores exigió a los Consulados negar la inscripción como residente temporal a todos aquellos que llevasen más de un año residiendo en el país, o que a pesar de llevar menos tiempo hubieran establecido su residencia habitual en el mismo. Esta interpretación estricta de los requisitos para ser considerados residentes temporales, sumada a la aleatoriedad de los criterios de cada consulado, causó que esta inscripción fuera negada a muchos emigrantes.

– Dificultad para las inscripciones consulares a distancia: a pesar de nuestras peticiones formales para la homogeneización y facilitación de estos procesos (petición que, a dia de hoy, no ha obtenido respuestahttp://mareagranate.org/2015/01/carta-abierta-al-director-general-de-la-subsecretaria-de-asuntos-exteriores-y-de-cooperacion/) hemos visto como, tras recopilar y difundir la información (http://mareagranate.org/2014/12/inscribirse-a-distancia-como-residente-una-alternativa-para-quienes-no-pueden-desplazarse-al-consulado/) consulados como Copenhague, Hamburgo o Zurich han eliminado la posibilidad de las inscripciones a distancia.

– Chapuza de la aplicación telemática para el ruego de voto, que dio numerosos problemas y fallos, obligándonos a elaborar una guía para sortearlos (http://mareagranate.org/2015/04/como-rogar-el-voto-por-internet-manual-paso-a-paso/ ), y que ha sido motivo de que muchas personas no hayan podido votar, como se refleja en las encuestas. Cabe destacar lo restrictivo de la medida, al no permitir el ruego telemático a los residentes temporales, obligados a rogar en persona en el Consulado.

– Ampliación del voto por correo en Madrid por impugnaciones de la lista, sin ampliarse igualmente los plazospara el voto por correo desde el exterior. Los emigrantes somos ciudadanos de segunda.

– El hecho de que el 84% de los militares en el exterior hayan podido ejercer su derecho a voto con todo tipo de garantías. Porcentaje que se incrementa incluso con respecto a años anteriores mientras que el nuestro cae irremediablemente. De nuevo, los emigrantes somos ciudadanos de segunda.

Por ultimo, ante las acusaciones del Gobierno contra la Marea Granate, queremos recordarle que el PP, además de haber sido corresponsable con el PSOE de la aprobación de la reforma de la ley electoral de 2011 que intodujo el voto rogado, fue quien, después de demostrarse las desastrosas consecuencias de esta ley, rechazó en el congreso en 2013 la reforma voto exterior, quien lo desvió a la mesa de partidos en 2014 y quien se ha negado recientemente a modificarlo.

Es más, las medidas anticipadas por el secretario en el exterior del PP no servirán de nada puesto que no tienen la mínima intención de atajar los problemas de fondo.

Finalmente, queremos dar las gracias a todas aquellas personas, en múltiples lugares e instituciones, que nos han estado ayudando de una forma u otra en estos procesos electorales; lamentamos que el Gobierno no haga lo mismo a pesar de tener obligación y responsabilidad directa en garantizar un derecho civil tan básico como la participación electoral de sus ciudadanos.

Seguimos peleando por nuestra democracia.

#VotoRogadoVotoRobado

IRREGULARIDADES Y CAUSAS DE LA MASACRE DEL VOTO EXTERIOR EN LAS ELECCIONES AUTONÓMICAS 2015 - Marea GranateMarea Granate

Una política cultural per al nou estat

JAUME CIURANA ARA.CAT - Actualitzada el 30/07/2015 20:11

JAUME CIURANA

Bastir un nou estat és una gran oportunitat per imaginar-lo, i imaginar-lo ho és per bastir-lo. I ara som en aquest moment, entre fundador i regenerador, en què tenim l’ocasió de repensar-nos, d’eliminar inèrcies i de posar l’accent en polítiques que, a mitjà i llarg termini, marquin un horitzó d’ambició del nostre país, també en l’àmbit de la cultura.

Quines crec que haurien de ser les bases compartides de la política cultural del nou estat?

1. La cultura com a prioritat social i política. Un estat com el que volem ha de tenir la cultura com un dels seus eixos vertebradors. I no em refereixo ara a la cultura entesa per la catalanitat clàssica com a vertebrador identitari sinó al conjunt d’elements que configuren la personalitat individual i col·lectiva de la nova societat que estem construint. Només amb l’ambició de construir un estat on els ciutadans -i la seva extensió, els seus governants- assumeixin que la cultura ha de formar part del seu itinerari vital aconseguirem que sigui considerada -com ho són la sanitat, l’educació o les infraestructures- una prioritat social i, per tant, política.
2. La necessària mirada conjunta amb l’educació. L’elevat índex de fracàs escolar existent en alguns municipis és un dels principals problemes culturals que tenim. Evitar la segmentació cultural i garantir l’accés de tothom a la cultura passa per un sistema educatiu inclusiu i alhora exigent, que proporcioni a tothom els instruments necessaris per formar-se un criteri sobre els grans debats de la societat contemporània -i, per tant, la capacitat d’exercir amb plenitud com a ciutadans -i que alhora permeti i fomenti les condicions per a l’excel·lència cultural. Una excel·lència que cal no confondre mai amb l’elitisme.
3. Respecte pels creadors i pel patrimoni. La creativitat i el patrimoni són ànima i memòria d’una societat que es vol cultural. I, per tant, qualsevol política ha de procurar el foment de la creativitat des de la llibertat i la preservació i la difusió del patrimoni des del respecte als que ens han precedit. No fer-ho és condemnar-nos a ser una societat culturalment subsidiària d’altres i a empobrir-nos col·lectivament.
4. La política d’infraestructures culturals. En termes generals, les grans infraestructures culturals nacionals ja estan construïdes i els esforços s’han d’abocar a garantir-ne el funcionament ordinari i a fer partícip el conjunt del país de l’enorme potència cultural de Barcelona com a capital de Catalunya. En l’àmbit cultural i educatiu, la col·laboració del govern amb el món local ha d’estar presidida pel principi de subsidiarietat i col·laboració. La construcció d’un nou estat és el moment adequat per dibuixar una estructura més racional que l’actual -fruit de les anòmales condicions institucionals del país- pel que fa a la presència de diverses institucions en el govern de les grans infraestructures culturals.
5. El repte de la interculturalitat. La societat catalana ha d’assumir amb joia la interculturalitat des d’una posició de maduresa col·lectiva. La cultura catalana ha estat i continuarà sent mutant i cada generació introdueix accents i enriqueix les bases culturals de la generació anterior. En la mesura que l’estat ens permetrà disposar dels mateixos instruments que altres cultures nacionals, haurem d’accelerar el trànsit de la resistència a la projecció.
6. Un entorn legislatiu i pressupostari favorable per a les iniciatives culturals. Algunes de les primeres iniciatives legislatives del nou estat han de ser una llei de mecenatge útil, un IVA cultural homologable al nostre entorn europeu, una protecció efectiva de la propietat intel·lectual, donar suport a les entitats i associacions i una política per a la indústria cultural que en fomenti l’existència i alhora promogui les expressions culturals que el mercat bandeja.

Comprimir en l’espai d’un article com aquest un programa cultural fundacional és impossible i, per tant, demano excuses per les mancances i les omissions. Ara bé, és evident que tenim una gran oportunitat per fer una política cultural per a tothom. Per això també volem un estat: per construir una societat neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Som-hi.

SuperCat - El Guardià del Procés Capítol 1 - Unitat - YouTube

Una mica d'humor no ens anirà gens malament...







SuperCat - El Guardià del Procés Capítol 1 - Unitat - YouTube

JORDI ÉVOLE EN LA ÚLTIMA PLAZA DE LA AVMV 3J - YouTube

Un discurs emocionat, molt ben fet, i que demostra que si bé insisteix sempre en què no és especialment independentista, també està clar Què No És en Jordi Évole.







JORDI ÉVOLE EN LA ÚLTIMA PLAZA DE LA AVMV 3J - YouTube

Quan les coses se saben, tenen conseqüències (Carles Capdevila)

Quan les coses se saben, tenen conseqüències

 CARLES CAPDEVILA |

Actualitzada el 02/06/2015 21:46

Aquest dimarts feia just un any de l’abdicació del rei Joan Carles I, i dimitia Joseph Blatter al capdavant de la FIFA.

No són càrrecs comparables, però sí que són situacions comparables. Antics intocables que cauen. Per què? Perquè ara se saben més coses, i això té conseqüències. El món opac era més còmode per ser rei que el món transparent. El món opac era més idoni per dirigir una organització amb assumptes tan tèrbols com els que està mostrant la FIFA des que ha començat l’etapa de les transparències.

El dia que Blatter va ser reelegit, la conclusió era fàcil: “N’hi ha que se’n surten sempre, no serveix de res que es coneguin els escàndols”. Però era una conclusió precipitada, i quatre dies després -quatre de comptats, exactes- no ha pogut resistir la pressió. Ni tan sols un rei, que com el seu càrrec indica no ha de passar per les urnes, i ni tan sols algú que acaba de passar per les urnes han pogut resistir un nivell determinat d’escàndols i de pressió.

Assistim, en directe, al final d’alguns autoritarismes, d’alguns règims que tenien llicència per fer el que els semblava i dret que no se sabés. Som en un moment complex en què caldrà anar reconquerint autoritats morals, que no tenen a veure només amb la capacitat d’obtenir els vots suficients.

Encara no ho podem considerar un èxit, perquè cada cop que moren impunitats en neixen d’altres, però hem de començar a mirar als ulls de qui ens vulgui fer creure que res té conseqüències i posar-li exemples, fer-li un croquis, documentar-l’hi. I això és aplicable a qui tingui encara capacitat per maniobrar en privat però no pugui explicar en públic el que fa, per què ho fa i on porta el que fa.

Quan les coses se saben, tenen conseqüències (Carles Capdevila)

José Múgica, un home (extraordinari) amb sentit comú

El vaig conèixer (bé, vaig conèixer la seva existència) a través del 'Salvados' de Jordi Évole.
És impressionant que hi hagi polítics així... bé, no, tampoc. És impressionant i imperdonable que la majoria dels polítics no siguin com ell.

Però alerta, que la cosa millori no serà un miracle ni bona sort, serà cosa nostra. O sigui que arremanguem-nos i anem per feina, perquè com deia algú que va viure fa 2.400 anys...

"El precio de desentenderse la la política es el ser gobernados por los peores hombres." (Platón)  

Us deixo amb unes quantes intervencions de José Múgica. Prenem nota, i busquem líders així.