Benvinguda

Benvinguts/des al meu bloc.
Sóc tianenc des dels 2 anys, amb anades i vingudes per motius de feina i personals, des del
nou segle que visc de forma definitiva al 'meu' poble.
Ara, arribada la cinquantena, he resolt comprometre'm políticament amb la independència del meu país: primer a la consulta Tiana Decideix, el desembre de 2009, i després de la creació de Solidaritat Catalana per la Independència, adherint-me i formant part del nucli del nou espai polític, especialment a nivell local i comarcal.
A partir de les eleccions municipals de 22 de maig de 2011, on la llista de Solidaritat per la Independència es va quedar a les portes d'aconseguir representació a l'Ajuntament de Tiana, vaig crear aquest bloc per anar expressant el meu parer sobre les coses que van passant al meu poble, i també sobre coses més globals de pensament social i polític, per dialogar amb tots aquells que hi vulgueu aportar coses.
Ara, abandonada la meva militància política de partit des de principis de 2013, la meva feina, com la de milers de catalans de la societat civil, es centra en entitats com el Fòrum Tiana Decideix, que alhora és la territorial tianenca de l'ANC. Aquest moviment ve de baix, i des de baix l'hem d'empènyer.

dilluns, 21 de setembre del 2015

En Mas de mitin...Déu n'hi do!!


GRAN missatge final del President Mas a l'acte central de La F...
PELL DE GALLINA! GRAN missatge final del President Mas a l'acte central de La Farga de l'Hospitalet. 2min.

dimarts, 8 de setembre del 2015

Vergonya, Colau - Pilar Rahola - La Vanguardia

Vergonya, Colau

Pilar Rahola

Què hauria passat si a les eleccions municipals la senyora Colau hagués avisat que deixaria la capital de Catalunya fora de la gran xarxa de municipis per la independència, en aquest moment clau de la història?

És cert que la resposta és impossible, perquè es tracta d'una ucronia, però és clar que els resultats haurien estat més minsos. Va ser justament la calculada ambigüitat en la qüestió nacional la que va fer projectar la idea que aquesta opció era "forta" en el terreny social i adequadament compromesa en el terreny nacional. És a dir que, passés el que passés en altres temes, estarien on se suposava a l'hora del debat sobi­ranista.

És cert que els que coneixien bé el pa que s'hi dóna sabien que era gent més propera a l'internacionalisme amb bicicleta que al compromís català. És a dir, eren els fills revolucionaris d'aquella esquerra històrica que havia sentit fàstics per la broma catalana, perquè la considerava petitburgesa. I si ara coquetejaven amb el dret a decidir era perquè quedava massa malament negar un dret tan bàsic. Però així que han arribat a la poltrona, han perdut els complexos i aquí els tenim, deixant abandonat el moviment ciutadà més important de Catalunya. Qui ens hauria dit que seria la senyora Colau qui ressuscitaria la puta i la Ramoneta pujoliana, amb permís de les restes del naufragi d'Unió. Més enllà de la retòrica que etzibaran per demostrar que hi ha motius per a la seva calculada decisió, la veritat és que gràcies al partit -o moviment, o assemblea, o pati de veïns, o com sigui que es digui en el diccionari alternatiu- de la senyora Colau, a Rajoy li acaben d'enviar un pre­ciós i inesperat regal des de Barcelona. I no hi ha gaire més, perquè el resultat final del seus vots són el que són: l'impediment perquè la capital lideri l'AMI.

Quatre comentaris de final, per tal que caiguin les disfresses.

Primera joia: els que diuen que ho volen capgirar tot i donar la veu "al poble" resulta que obliguen al vot de partit, no donen llibertat d'opció i no permeten que alguns de la candidatura hi votin a favor. Visca el comissariat polític! Segona joia: s'amoïnen de la "lectura ideològica" que es faria si hi haguessin votat a favor, però no els importa la lectura que es fa ara que regalen ­Barcelona als pepers i ciutadans. Visca Ponç Pilat! Tercera joia: diuen que volen canviar el paradigma polític, però posen bastons a les rodes del procés català més agosarat dels darrers segles, l'únic que pot capgirar la història. Visca la coherència! I, finalment, asseguren que són els honestos i els transparents, però han jugat a amagar l'ou a la ciutadania amb un tema d'enorme importància. És a dir, han estafat la gent. Visca, doncs, la veritat! Tot plegat, el que sospitàvem, però no gosàvem donar per bo: que seran precisament aquells que ­diuen ser la "nova política" els que ho faran tot per apuntalar i consolidar el vell règim. Patètic.

dilluns, 7 de setembre del 2015

Cataluña: A los españoles | Opinión | EL PAÍS

A los españoles

Catalunya ha amado España y la sigue amando. Pero que nadie se lleve a engaño. No hay vuelta atrás, ni Tribunal Constitucional que coarte la democracia, ni Gobiernos que soslayen la voluntad de los catalanes


ARTUR MAS / RAÜL ROMEVA / CARME FORCADELL / MURIEL CASALS / ORIOL JUNQUERAS / LLUÍS LLACH / GERMÁ BEL / JOSEP MARIA FORNÉ 6 SEP 2015 - 00:00 CEST

Para dar lecciones de democracia a los catalanes hay que tener mucha audacia. Pero para despacharse evocando lo peor que ha sacudido Europa, equiparando soberanismo a nazismo, para arremeter así contra la expresión más ilusionante, firme, masiva, cívica y democrática que se está viendo en esta misma Europa hay que ser muy poco responsable; tamaña provocación indica hasta qué punto hemos llegado. Eso es lo más triste del libelo incendiario que firma todo un expresidente del Gobierno español como Felipe González.

Valdría para la ocasión aquello de “a palabras necias, oídos sordos”, qué duda cabe si no fuera que no se trata de un mandatario de un partido de rancio abolengo democrático. Ocurre, sin embargo, que quién suscribe el texto es un ilustre que en su día fue presidente del partido que representa la alternancia en España al Partido Popular. Ahí radica lo más preocupante de la situación: los principales partidos españoles comparten discurso y estrategia para con Catalunya. La misma receta, la de siempre, sin tapujos.

Catalunya ha amado España y la sigue amando. Catalunya ha amado la solidaridad y la fraternidad con España y con Europa. Y en el caso de España lo ha hecho a pesar de la ausencia de reciprocidad, procurando, siempre, fomentar una economía racional y productiva, unas infraestructuras al servicio de las necesidades económicas, al servicio de la gente, de la prosperidad, impulsando tenazmente una mejora de las condiciones de vida fomentada en una sociedad más libre y más justa.

El 27 de setiembre va de decidir si queremos forjar una Catalunya que rija su destino
Catalunya ha amado la libertad por encima de todo, con pasión; tanto la ha amado que en varias fases de nuestra historia hemos pagado un precio muy alto en su defensa. Catalunya ha resistido tenazmente dictaduras de todo tipo, dictaduras que no sólo han intentado sepultar la cultura, la lengua o el conjunto de las instituciones del país. Catalunya se ha alzado siempre contra las injusticias de todo tipo, contra la sinrazón. Catalunya ha amado a pesar de no ser amada, ha ayudado a pesar de no ser ayudada, ha dado mucho y ha recibido poco o nada, si acaso las migajas cuando no el menosprecio de gobernantes y gobiernos. Y pese a ese cúmulo de circunstancias, el catalanismo -como expresión mayoritaria contemporánea- ha respondido, una y otra vez, extendiendo la mano y encauzando todo tipo de despropósitos por parte de gobiernos y gobernantes. Catalunya ha persistido en ofrecer colaboración y diálogo frente a la imposición y ha eludido, pese al hartazgo, responder a los agravios acentuando el desencuentro.

Catalunya hace siglos que busca un encaje con el resto de España. Casi se puede decir que esta búsqueda forma parte de nuestra naturaleza política. Pero cuando un tribunal puso una sentencia por delante de las urnas. Cuando durante cuatro años se ofendió la dignidad de nuestras instituciones. Cuando se cerraron todas las puertas, una tras otra, con la misma y tozuda negativa, la mayoría de catalanes creyó que hacía falta encontrar una solución.

No hay mal que cien años dure ni enfermo que lo resista. Así no se podía seguir, por el bien de todos. Por eso ha eclosionado en Catalunya un anhelo de esperanza, que ha recorrido el país de norte a sur, de este a oeste, una brisa de aire fresco que ha planteado el reto democrático de construir un nuevo país, de todos y para todos, si es que ese es el deseo mayoritario que expresa libremente la ciudadanía catalana. De hecho, ese es el test democrático que comparte con naturalidad la inmensa mayoría de la sociedad catalana, dilucidar el futuro de Catalunya votando, en las urnas, y asumiendo el mandato ciudadano sea cuál sea este. Y si así lo manifiestan los ciudadanos, crear un nuevo estado que establezca unas relaciones de igualdad para con nuestros vecinos, especialmente con España.

Afortunadamente Catalunya es una sociedad fuerte, plural y cohesionada. Y lo va a seguir siendo pese a los malos augurios expresados con saña en otras latitudes. Cataluña es, a su vez, un modelo ejemplar de convivencia, tanto como ha demostrado ser, sin lugar a dudas a lo largo de su historia, una sociedad integradora, dinámica, creativa, que ha contribuido como nadie al progreso de España.

El problema no es España, es el Estado español que nos trata como súbditos
Catalunya es y va a seguir siendo una sociedad democrática, que respeta la voluntad de sus ciudadanos. La tradición democrática viene de lejos, incluso en épocas pretéritas fue también así, como narraba emocionado, con lágrimas en los ojos, un anciano Pau Casals ante Naciones Unidas, recordando el arraigo de nuestra tradición parlamentaria. O subrayando, en un emotivo y célebre discurso, las asambleas de Pau i Treva, que establecían períodos de paz frente a la violencia que sacudía la sociedad feudal.

Insistimos, la base del acuerdo es una relación entre iguales, el respeto mutuo. Y ahí nos van a encontrar siempre, con la mano tendida, ajenos a todo reproche, dispuestos a colaborar y a estrechar todo tipo de lazos. Pero que nadie se lleve a engaño. No hay vuelta atrás, ni Tribunal Constitucional que coarte la democracia, ni Gobiernos que soslayen la voluntad de los catalanes. Ellos van a decidir sin ningún género de dudas. Y tan democrático es volver a las andadas como recorrer un nuevo camino. Ante eso sólo cabe emplazar a todos los demócratas a ser consecuentes y asumir el mandato popular. De eso va el 27 de setiembre, de decidir si queremos forjar una Catalunya que se asemeje a Holanda o Suecia, que rija su destino con plena capacidad, o seguir por los mismos derroteros.

Se trata de decidir nuestra relación con el conjunto de España. Porque con España no solo nos une la historia y la vecindad sino también y especialmente el afecto y vínculos familiares e íntimos. En este nuevo país que queremos se podrá vivir como español sin ningún problema, mientras que ahora es casi imposible ser catalán en el Estado español. El problema no es España, es el estado español que nos trata como súbditos. Somos pueblos hermanos pero es imposible vivir juntos sufriendo insultos, maltratos y amenazas cuando pedimos democracia y que se respete nuestra dignidad.

dijous, 3 de setembre del 2015

González i la falta d'arguments. L'editorial d'Antoni Bassas (Antoni Bassas)

Potser els més joves s’estranyaran del bombo que estem donant a la carta de Felipe González ‘A los catalanes’ que ahir diumenge va publicar ‘El País’. Sàpiguen que González no només va ser president del govern espanyol durant 14 anys, sinó que va ser tan popular, que era simplement “Felipe”. Hi havia gent que votava Felipe. Fins i tot a les eleccions on González no es presentava, com a les catalanes, ells votaven Felipe. Acabàvem de sortir de la dictadura, González era jove, d’esquerres, demòcrata de tota la vida, tenia un gran carisma. Quan parlava es feia escoltar, gran comunicador. Va tenir el PP esperant tanda per entrar a la Moncloa 14 anys. Després la seva estrella es va apagar, quan el seu govern va quedar tan esquitxat per la corrupció i la guerra bruta de l’Estat contra ETA que fins i tot un dels seus ministres de l’Interior va acabar a la presó.
Potser ara entendran per què quan González escriu una carta “a los catalanes” tothom en parla. També nosaltres.
En primer lloc, la carta ‘A los catalanes’ és, també, una carta ‘A los españoles’. Una carta perquè tinguin clar que el PSOE no és ni un mil·límetre diferent del PP en la defensa de la unitat d’Espanya. González és el creador d’un concepte: en tota campanya, un bon candidat ha de començar llançant un coet que enlluerni tothom, que tothom en parli. Això és el que ha fet.
Dos: aquesta carta és insultant. Pretendre que vostè o jo deixarem que algú vulgui convertir Catalunya en Albània (l’Albània comunista d’Enver Hoxha, paradigma de l’aïllament), o que el procés sigui equivalent al nazisme alemany o el feixisme italià, és considerar-nos estúpids. Pretendre que això està passant a la Catalunya del segle XXI és una monumental falta de respecte. És insultant que afirmi que aquí hi ha discriminació per raó d’origen. Quina vergonya. Com es pot escopir tan alegrament sobre un país que ha integrat, tot i que ha hagut de superar tots els obstacles de la història.
Més coses: la carta és plena de fal·làcies. Diu que preparar la desconnexió no és modern, en un món interconnectat. Què passa, que per estar connectat amb el món cal passar per Madrid? Què passa, que l’estat espanyol és l’exemple de la connexió i la modernitat? Home, de canals de televisió que connectaven Catalunya amb el País Valencià i les Illes, l’estat espanyol n’ha desconnectat uns quants. I si parlem de trens: que estan molt contents de la connexió que tenen els usuaris de Rodalies? I el meu exemple favorit de connexió: la primera línia d’alta velocitat d’Espanya es va posar en servei el 1992. Saben quants anys van haver de passar fins que Espanya va connectar amb França? 21. Va ser el 2013! 21 anys. D’això se’n diu connexió.
Per no parlar de la connexió amb el món democràtic: si Catalunya vol decidir el seu futur és feixisme. Van sentir mai que Cameron digués als escocesos que eren feixistes? O els va dir allò de “no vull que marxeu, però abans que res sóc demòcrata”?  I, per cert, va guanyar.

González no ofereix cap argument per continuar amb Espanya. Saben per què? Perquè en el seu imaginari, això no es pot debatre, molt menys es pot votar. No es pot pensar. Per a González, la independència de Catalunya, fins i tot el referèndum, estan fora del pensament pensable. Aquesta és la seva convicció democràtica. Això NI és pensa.
Per això, més que una carta, és un avís. ‘A los catalanes’, l’avís que precedeix la intervenció de l’Estat. Perquè esclar, el nazisme és el mal, i amb el mal no es debat res. Contra el mal hi ha el dret, més encara, l’obligació de combatre’l. En aquest sentit, l’advertiment de Felipe González als catalans constitueix una justificació política i moral perquè l’Estat intervingui a Catalunya en nom del bé, com i quan millor li plagui.

Avui, ‘El País’ qualifica la carta de crida “a la cordura”. Cridar a la ‘cordura’ es tant com dir que votar la independència és estar boig. També diu que la carta és una “petició que la crisi se solucioni amb diàleg”. Petició de diàleg que oblida conscientment que Catalunya és pactista, però que per pactar en calen dos.
La carta de González reitera  la nul·la voluntat que hi ha a Espanya d’oferir arguments il·lusionants per continuar junts. Si el problema és que no n’hi ha, d’arguments, aleshores que parlin les urnes, d’aquí quatre setmanes.
González i la falta d'arguments. L'editorial d'Antoni Bassas (Antoni Bassas)