Una política cultural per al nou estat
JAUME CIURANA ARA.CAT -
Bastir un nou estat és una gran oportunitat per
imaginar-lo, i imaginar-lo ho és per bastir-lo. I ara som en aquest
moment, entre fundador i regenerador, en què tenim l’ocasió de
repensar-nos, d’eliminar inèrcies i de posar l’accent en polítiques que,
a mitjà i llarg termini, marquin un horitzó d’ambició del nostre país,
també en l’àmbit de la cultura.
Quines crec que haurien de ser les bases compartides de la política cultural del nou estat?
- La cultura com a prioritat social i política. Un estat com el que volem ha de tenir la cultura com un dels seus eixos vertebradors. I no em refereixo ara a la cultura entesa per la catalanitat clàssica com a vertebrador identitari sinó al conjunt d’elements que configuren la personalitat individual i col·lectiva de la nova societat que estem construint. Només amb l’ambició de construir un estat on els ciutadans -i la seva extensió, els seus governants- assumeixin que la cultura ha de formar part del seu itinerari vital aconseguirem que sigui considerada -com ho són la sanitat, l’educació o les infraestructures- una prioritat social i, per tant, política.
- La necessària mirada conjunta amb l’educació. L’elevat índex de fracàs escolar existent en alguns municipis és un dels principals problemes culturals que tenim. Evitar la segmentació cultural i garantir l’accés de tothom a la cultura passa per un sistema educatiu inclusiu i alhora exigent, que proporcioni a tothom els instruments necessaris per formar-se un criteri sobre els grans debats de la societat contemporània -i, per tant, la capacitat d’exercir amb plenitud com a ciutadans -i que alhora permeti i fomenti les condicions per a l’excel·lència cultural. Una excel·lència que cal no confondre mai amb l’elitisme.
- Respecte pels creadors i pel patrimoni. La creativitat i el patrimoni són ànima i memòria d’una societat que es vol cultural. I, per tant, qualsevol política ha de procurar el foment de la creativitat des de la llibertat i la preservació i la difusió del patrimoni des del respecte als que ens han precedit. No fer-ho és condemnar-nos a ser una societat culturalment subsidiària d’altres i a empobrir-nos col·lectivament.
- La política d’infraestructures culturals. En termes generals, les grans infraestructures culturals nacionals ja estan construïdes i els esforços s’han d’abocar a garantir-ne el funcionament ordinari i a fer partícip el conjunt del país de l’enorme potència cultural de Barcelona com a capital de Catalunya. En l’àmbit cultural i educatiu, la col·laboració del govern amb el món local ha d’estar presidida pel principi de subsidiarietat i col·laboració. La construcció d’un nou estat és el moment adequat per dibuixar una estructura més racional que l’actual -fruit de les anòmales condicions institucionals del país- pel que fa a la presència de diverses institucions en el govern de les grans infraestructures culturals.
- El repte de la interculturalitat. La societat catalana ha d’assumir amb joia la interculturalitat des d’una posició de maduresa col·lectiva. La cultura catalana ha estat i continuarà sent mutant i cada generació introdueix accents i enriqueix les bases culturals de la generació anterior. En la mesura que l’estat ens permetrà disposar dels mateixos instruments que altres cultures nacionals, haurem d’accelerar el trànsit de la resistència a la projecció.
- Un entorn legislatiu i pressupostari favorable per a les iniciatives culturals. Algunes de les primeres iniciatives legislatives del nou estat han de ser una llei de mecenatge útil, un IVA cultural homologable al nostre entorn europeu, una protecció efectiva de la propietat intel·lectual, donar suport a les entitats i associacions i una política per a la indústria cultural que en fomenti l’existència i alhora promogui les expressions culturals que el mercat bandeja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada