Vergonya, Colau
Pilar Rahola
Què hauria passat si a les eleccions municipals la senyora Colau hagués avisat que deixaria la capital de Catalunya fora de la gran xarxa de municipis per la independència, en aquest moment clau de la història?
És cert que la resposta és impossible, perquè es tracta d'una ucronia, però és clar que els resultats haurien estat més minsos. Va ser justament la calculada ambigüitat en la qüestió nacional la que va fer projectar la idea que aquesta opció era "forta" en el terreny social i adequadament compromesa en el terreny nacional. És a dir que, passés el que passés en altres temes, estarien on se suposava a l'hora del debat sobiranista.
És cert que els que coneixien bé el pa que s'hi dóna sabien que era gent més propera a l'internacionalisme amb bicicleta que al compromís català. És a dir, eren els fills revolucionaris d'aquella esquerra històrica que havia sentit fàstics per la broma catalana, perquè la considerava petitburgesa. I si ara coquetejaven amb el dret a decidir era perquè quedava massa malament negar un dret tan bàsic. Però així que han arribat a la poltrona, han perdut els complexos i aquí els tenim, deixant abandonat el moviment ciutadà més important de Catalunya. Qui ens hauria dit que seria la senyora Colau qui ressuscitaria la puta i la Ramoneta pujoliana, amb permís de les restes del naufragi d'Unió. Més enllà de la retòrica que etzibaran per demostrar que hi ha motius per a la seva calculada decisió, la veritat és que gràcies al partit -o moviment, o assemblea, o pati de veïns, o com sigui que es digui en el diccionari alternatiu- de la senyora Colau, a Rajoy li acaben d'enviar un preciós i inesperat regal des de Barcelona. I no hi ha gaire més, perquè el resultat final del seus vots són el que són: l'impediment perquè la capital lideri l'AMI.
Quatre comentaris de final, per tal que caiguin les disfresses.
Primera joia: els que diuen que ho volen capgirar tot i donar la veu "al poble" resulta que obliguen al vot de partit, no donen llibertat d'opció i no permeten que alguns de la candidatura hi votin a favor. Visca el comissariat polític! Segona joia: s'amoïnen de la "lectura ideològica" que es faria si hi haguessin votat a favor, però no els importa la lectura que es fa ara que regalen Barcelona als pepers i ciutadans. Visca Ponç Pilat! Tercera joia: diuen que volen canviar el paradigma polític, però posen bastons a les rodes del procés català més agosarat dels darrers segles, l'únic que pot capgirar la història. Visca la coherència! I, finalment, asseguren que són els honestos i els transparents, però han jugat a amagar l'ou a la ciutadania amb un tema d'enorme importància. És a dir, han estafat la gent. Visca, doncs, la veritat! Tot plegat, el que sospitàvem, però no gosàvem donar per bo: que seran precisament aquells que diuen ser la "nova política" els que ho faran tot per apuntalar i consolidar el vell règim. Patètic.
Què hauria passat si a les eleccions municipals la senyora Colau hagués avisat que deixaria la capital de Catalunya fora de la gran xarxa de municipis per la independència, en aquest moment clau de la història?
És cert que la resposta és impossible, perquè es tracta d'una ucronia, però és clar que els resultats haurien estat més minsos. Va ser justament la calculada ambigüitat en la qüestió nacional la que va fer projectar la idea que aquesta opció era "forta" en el terreny social i adequadament compromesa en el terreny nacional. És a dir que, passés el que passés en altres temes, estarien on se suposava a l'hora del debat sobiranista.
És cert que els que coneixien bé el pa que s'hi dóna sabien que era gent més propera a l'internacionalisme amb bicicleta que al compromís català. És a dir, eren els fills revolucionaris d'aquella esquerra històrica que havia sentit fàstics per la broma catalana, perquè la considerava petitburgesa. I si ara coquetejaven amb el dret a decidir era perquè quedava massa malament negar un dret tan bàsic. Però així que han arribat a la poltrona, han perdut els complexos i aquí els tenim, deixant abandonat el moviment ciutadà més important de Catalunya. Qui ens hauria dit que seria la senyora Colau qui ressuscitaria la puta i la Ramoneta pujoliana, amb permís de les restes del naufragi d'Unió. Més enllà de la retòrica que etzibaran per demostrar que hi ha motius per a la seva calculada decisió, la veritat és que gràcies al partit -o moviment, o assemblea, o pati de veïns, o com sigui que es digui en el diccionari alternatiu- de la senyora Colau, a Rajoy li acaben d'enviar un preciós i inesperat regal des de Barcelona. I no hi ha gaire més, perquè el resultat final del seus vots són el que són: l'impediment perquè la capital lideri l'AMI.
Quatre comentaris de final, per tal que caiguin les disfresses.
Primera joia: els que diuen que ho volen capgirar tot i donar la veu "al poble" resulta que obliguen al vot de partit, no donen llibertat d'opció i no permeten que alguns de la candidatura hi votin a favor. Visca el comissariat polític! Segona joia: s'amoïnen de la "lectura ideològica" que es faria si hi haguessin votat a favor, però no els importa la lectura que es fa ara que regalen Barcelona als pepers i ciutadans. Visca Ponç Pilat! Tercera joia: diuen que volen canviar el paradigma polític, però posen bastons a les rodes del procés català més agosarat dels darrers segles, l'únic que pot capgirar la història. Visca la coherència! I, finalment, asseguren que són els honestos i els transparents, però han jugat a amagar l'ou a la ciutadania amb un tema d'enorme importància. És a dir, han estafat la gent. Visca, doncs, la veritat! Tot plegat, el que sospitàvem, però no gosàvem donar per bo: que seran precisament aquells que diuen ser la "nova política" els que ho faran tot per apuntalar i consolidar el vell règim. Patètic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada