Benvinguda

Benvinguts/des al meu bloc.
Sóc tianenc des dels 2 anys, amb anades i vingudes per motius de feina i personals, des del
nou segle que visc de forma definitiva al 'meu' poble.
Ara, arribada la cinquantena, he resolt comprometre'm políticament amb la independència del meu país: primer a la consulta Tiana Decideix, el desembre de 2009, i després de la creació de Solidaritat Catalana per la Independència, adherint-me i formant part del nucli del nou espai polític, especialment a nivell local i comarcal.
A partir de les eleccions municipals de 22 de maig de 2011, on la llista de Solidaritat per la Independència es va quedar a les portes d'aconseguir representació a l'Ajuntament de Tiana, vaig crear aquest bloc per anar expressant el meu parer sobre les coses que van passant al meu poble, i també sobre coses més globals de pensament social i polític, per dialogar amb tots aquells que hi vulgueu aportar coses.
Ara, abandonada la meva militància política de partit des de principis de 2013, la meva feina, com la de milers de catalans de la societat civil, es centra en entitats com el Fòrum Tiana Decideix, que alhora és la territorial tianenca de l'ANC. Aquest moviment ve de baix, i des de baix l'hem d'empènyer.

dissabte, 21 d’abril del 2012

Anàlisi demolidor, sobretot perquè té molta raó

No sé de qui és aquest text, me l'han enviat per correu electrònic i no tenia signatura. Si algú sap de qui és, li agraïré que m'ho digui, per retre-li el mínim reconeixement exigible, que és posar el seu nom a la seva obra. Coincideixo tant amb ell...


El triunfo de los mediocres
 
Quizá ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre. Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan.
Porque son de los nuestros. Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado  natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.
Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura. Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política internacional. Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo. Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo tres veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado. Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas. Es mediocre un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada –cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada. Un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.
Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.


I per acabar-ho d'adobar...

LA LLAMBREGADA
Som responsables del que ens passa?
IU FORN
La Fundación Alternativas ha presentat un informe molt interessant, a la vegada que encoratjador, de cara a mantenir l'esperança en el gènere humà democràtic. Primera dada: 40 dels 69 alcaldes acusats de corrupció que van presentar-se a la reelecció a les municipals del 2011 van repetir mandat (millor xoriço conegut, oi?). Segona dada: en 63 dels 106 municipis amb l'alcalde implicat en un cas de corrupció hi va guanyar el mateix partit polític, cosa que vol dir un 59,4% dels casos (volem lladres dels nostres). "I això és molt o és poc?", em preguntarà ara vostè. Bé, a la resta dels 8.386 municipis va repetir el mateix partit en 5.566 dels casos, fet que significa el 66.4% del total. Per tant, no cal ser molt hàbil per saber que la diferència és de només 7 punts. Tercera dada: en llocs com Torrejón de Ardoz, l'alcalde del PP, esquitxat per un cas de corrupció dos anys abans de les eleccions, va passar de tenir un 43,3% dels vots a tenir-ne el 68,5% (al bon xoriço nostrat cal premiar-lo). Quarta dada: el vot al partit de l'alcalde corrupte reelegit va augmentar en 4,8% punts de mitjana quan els ciutadans consideraven que el cas podia produir beneficis econòmics al conjunt del poble i, en canvi, el penalitzava si creien que s'enriquia personalment (volem robatori per a tothom). Conclusió: la culpa de tot és dels mercats.
És que no hi ha res com fem cara de "I a mi què m'està dient, pobre de mi, jo què sabia?" Miri, sense anar més lluny, la Junta Rectora de WWF España (l'antiga Adena), una de les grans ONG ecologistes del món i amb un gran programa de conservació d'elefants a l'Àfrica. L'any 1968 va donar-li la presidència d'honor al rei i només ha necessitat 44 anys per assabentar-se que el rei era un gran caçador i per iniciar el tràmit de revocació de la decisió. El que li deia, que som bellíssimes persones a qui la innocència ens porta pel pedregar.