Xarxes Socials”A Facebook pots fer 500 amics en un dia, més dels que jo he pogut fer en 90 anys” Llibertat”L’individu no pot ser lliure si no té una certa seguretat, proporcionada per una comunitat que l’ajudi”
ANTONI BASSAS |
La riquesa d’uns quants beneficia tothom? Per què va centrar-se en aquesta qüestió per al seu llibre?
A la història de la humanitat sempre hi ha hagut pobres. Però, en
retrospectiva, podem dir que hi havia un toc humà en les desigualtats
humanes, un toc que es va perdre amb l’inici de la Revolució Industrial.
Totes les obligacions inculcades i els deures morals, tota la idea del
progrés de la humanitat va quedar enterrada a les trinxeres de la
Primera Guerra Mundial. El 1945, després de la Segona, van venir els
Trenta Anys Gloriosos. Tots els països europeus van entendre que tenien
el deure de protegir de manera col·lectiva els seus habitants de totes
les desgràcies col·lectives i de les derrotes individuals. D’això se’n
va dir estat del benestar. A Anglaterra el va dissenyar Lord William
Beveridge. No era socialista, era un liberal, però creia que el
liberalisme consistia en la llibertat de l’individu. I l’individu no pot
ser lliure si no té una certa seguretat, proporcionada per una
comunitat que l’ajudi. Tot això es va acabar amb Ronald Reagan i
Margaret Thatcher.
I l’efecte trickle down . La riquesa dels rics goteja cap a les classes mitjanes.
D’això en vam dir neoliberalisme. De la societat basada en el supòsit
de solidaritat vam passar a una societat basada en la competitivitat. En
certa ocasió, Henry Ford va doblar el sou dels seus treballadors, i els
capatassos van protestar. Però ell els va dir: “Ho faig perquè els meus
treballadors puguin comprar els meus cotxes, esclar!” Sabia que la seva
riquesa depenia dels seus treballadors, igual que els seus treballadors
depenien de Henry Ford. Henry Ford va renunciar a una part de la seva
avarícia, i gràcies a això els seus treballadors també eren menys
militants. Ara vivim en el que jo anomeno temps puntillista.
Avancem per puntets, per episodis aïllats. No hi ha previsions a llarg
termini. Ara volen que els treballadors es facin responsables d’ells
mateixos. Volen que els treballadors provin a l’empresa que valen la
pena. Això implica austeritat i retallades. Avui, el que qualsevol
empresa contemporània produeix és sospita i competició mútua. Hem passat
de la societat dels jardiners, responsables que tot sigui al seu lloc, a
la dels caçadors, que només els interessa omplir el seu cistell i no
els importa el desastre que deixin al seu pas. Vivim en una època
d’avarícia il·limitada. Aquesta vegada la desigualtat no es mitiga
mitjançant altres coses.
Mitjançant un estat del benestar?
El sociòleg alemany Ulrich Beck diu que ara és l’individu, com vostè,
Antoni, o com jo, qui ha de trobar de manera individual el talent, els
recursos, la intel·ligència, l’enginy, etc., per resoldre els problemes
socials. Un altre resultat de tot això és la sensació d’estat
d’incertesa contínua, perquè el control de la teva vida llisca més enllà
dels teus esforços. Facis el que facis, no saps què passarà, t’agafarà
per sorpresa. Vostè era a Washington just després que el crèdit es
col·lapsés. La gent de sobte es va adonar que havia estat vivint de
préstec. La incertesa sobre el futur és una lliçó que tots hauríem
d’aprendre d’aquell col·lapse. La segona lliçó va ser la impotència, en
el sentit que els recursos a la nostra disposició estarien molt per sota
del necessari per a la gravetat del que passaria. I si ajuntes els
sentiments d’incertesa i d’impotència, apareix la humiliació: “No
serveixo per a res”.
Ni per comprar.
¿Sap com va introduir-se la targeta de crèdit? No se’n recorda; era massa jove, vostè.
Gràcies!
Es va introduir amb l’eslògan: “Treu l’espera als teus desitjos”. Molt
atractiu. Abans, si volia comprar-me una cosa, havia d’estalviar cada
centau, i esperar cinc o sis anys per aconseguir-ho. Ara és una època en
què sabem del cert que no podem tornar a fer les coses com les fèiem en
el passat, però tampoc sabem cap on anar.
La seva tesi és dura, i d’alguna manera trista. Perquè diu que la
principal víctima de les desigualtats creixents serà la democràcia.
Sí. És així! Thomas Pikety escriu a Le capital au XXIe siècle
[El capital al segle XXI] que a la Declaració dels Drets de l’Home i
del Ciutadà, un dels documents fundacionals de l’era moderna (1789,
Revolució Francesa), el primer article diu que les distincions socials
només poden estar fundades en la utilitat comuna. La tesi de Piketty és
que aquest enllaç entre la utilitat comuna i els sous s’ha trencat
completament. Avui, les 85 persones més riques del món tenen tants
diners com tota la meitat més pobra del planeta, uns 3.500 milions de
persones. El resultat és que el capitalisme genera, i cito textualment,
“una desigualtat arbitrària i insostenible de manera automàtica”, que
mina radicalment els valors meritocràtics sobre els quals es basen les
societats democràtiques. Per això la primera víctima d’aquesta situació
és precisament la democràcia, que es basava en la idea de meritocràcia.
No tothom és igual. N’hi ha que neixen talentosos o pencaires, i n’hi ha
de més mandrosos i que no tenen talent. Però la igualtat consisteix en
el fet que tothom té l’oportunitat de demostrar el seu valor, que tothom
pot escollir l’educació i així tens assegurat que la societat es fixarà
en tu i que se’t donarà la posició social que s’adequa a les teves
qualitats. Aquest principi meritocràtic ja no funciona. El 50% dels
graduats aquest any a les universitats encara busquen feina. És la
primera generació després de la Segona Guerra Mundial que no somia anar
més enllà de la generació dels seus pares, sinó mantenir els estàndards
pels quals van lluitar els seus pares.
Expliqui’m la seva tesi sobre l’amor i els dispositius electrònics.
Per què Mark Zuckerberg ha fet 50.000 milions de dòlars? Perquè ha
trobat una mina d’or: la por de la gent a la soledat. Un altre exemple
que segurament no recorda perquè era massa jove, la introducció del walkman. El walkman va ser el primer reproductor de música portàtil.
Gràcies, Sr. Bauman, però... i tant que me’n recordo!
Es va introduir amb l’eslògan “Mai més sol”. Va capturar l’estat
anímic humà, ja que de sobte s’havia passat a viure en una societat molt
individualitzada. Per evolució, som animals socials, no podem viure
sense la societat. Sòcrates ja ho sabia. Quan se li va donar a escollir
entre ser expulsat o morir enverinat, va preferir el verí, perquè no
podia imaginar-se vivint fora de la seva comunitat. El walkman va
ser una manera molt primitiva de fer front a la soledat, perquè només
anava en una direcció: podies escoltar-lo però no parlar-hi. Ara podem
respondre. Si ets un addicte de Facebook de veritat, pots fer 500 amics
en un dia sense dificultats. 500 amics són més dels que jo he pogut fer
en 90 anys. Gràcies a Twitter tothom pot pensar en un mateix com algú
que entra a l’arena pública. Fa 20 anys, havies de suplicar-ho al
director de l’ARA! Ara pots enviar 500 tuits en un dia i creure que ets
un gran polític que té influència. I no faig broma, no subestimo les
noves tecnologies. Les facilitats que jo, com a pensador, trobo en el
fet d’obtenir informació sense haver d’anar fins a la biblioteca, són
moltes. Però ens ha obert una nova tendència a la impaciència. Per
aquesta il·lusió d’immediatesa a temps real que ens dóna la tecnologia,
som intolerants a les esperes a llarg termini. Com a professor sé que
als estudiants els costa molt llegir articles llargs, sense mencionar si
els dónes més d’un llibre per llegir! La capacitat de parar atenció
minva. Un altre dels danys col·laterals afecta la memòria. Estem
emmagatzemant la memòria als servidors. Crec que va ser un
escriptor americà que va dir que pensar era com llançar un seguit
d’idees dins la teva ment i de sobte començar a sentir com forniquen i
es multipliquen [riu]. Quan els guardes al servidor, amb l’esperança que
quan els necessitis per al pròxim examen els podràs agafar, funciona
diferent, no s’incuben. És massa d’hora per jutjar, però sospito que
tindrà un impacte negatiu sobre els graus de la creativitat humana.
Li preguntava pels mòbils i les relacions humanes.
Internet ha fet més fàcil entrar en una xarxa, però també sortir-ne,
simplement prement el botó d’esborrar. I la idea d’allò que et fa sentir
incòmode desapareix. No resols les contradiccions, simplement les
apartes. La gent desaprendrà l’habilitat del diàleg real i genuí. Admiro
molt el papa Francesc. Me’n vaig enamorar després que concedís una
entrevista a Eugenio Scalfari, un periodista italià que és obertament
ateu. Va ser un gran gest simbòlic. El papa Francesc va deixar clar que
el diàleg no és allò que s’estableix amb la gent que t’aplaudeix per
avançat, sinó amb aquells que sostenen punts de vista radicalment
diferents als teus. Aquest és el sentit del diàleg. I el necessitem. Si
ets petit i vas a l’escola, tots els teus companys són de colors
diferents, de religions diferents… A internet, en canvi, pots evitar
totes les incomoditats...
Per
acabar, una pregunta personal. Té gairebé 90 anys. Què li sembla la
vida? ¿Ha estat bé viure durant el segle XX i el segle XXI?
M’amago darrere una cita de Goethe. Li van fer la mateixa pregunta
quan tenia gairebé la meva edat i va contestar: “Sí, he estat molt, molt
feliç”. I el següent que va dir va ser: “Però no recordo ni una sola
setmana feliç”. La felicitat no consisteix en l’absència de problemes,
sinó a superar els problemes, lluitar-hi: les setmanes no van ser
particularment felices, però juntes, sumaven una vida feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada