dissabte, 21 de setembre del 2013
▶ Diputado deja en ridículo al presidente de España Sr, Rajoy - YouTube
http://www.youtube.com/watch?v=EuEnqxuH14I
El portavoz adjunto del Grupo Parlamentario IU-ICV-CHA Joan Coscubiela ha protagonizado una de las intervenciones contra Rajoy más duras en el debate en el Senado sobre el 'caso Bárcenas'.
En su turno de palabra, Coscubiela ha acusado al PP de "corromper todo lo que tocan" y ha calificado de "corrupto" al presidente del Gobierno.
"Usted es políticamente un corrupto porque como tal se ha comportado", ha asegurado desde la tribuna.
Respondido con aplausos desde la bancada de los partidos de la oposición, el presidente del Congreso, Jesús Posada, le ha llamado al orden.
Coscubiela ha respondido a Posada exigiendo un sinónimo y ha añadido que, a falta de uno, "se llamarán a las cosas por su nombre".
Mientras, en la bancada popular, y según varios diputados de la oposición, el diputado del PP Agustín Conde ha llamado "canalla" a Coscubiela.
▶ Diputado deja en ridículo al presidente de España Sr, Rajoy - YouTube
dijous, 19 de setembre del 2013
Miquel Serra i Pàmies, l’heroi oblidat de 1939.L’home que va evitar la destrucció de Barcelona | Barcelona Metròpolis
Quan els franquistes van creuar l’Ebre tothom donava per perduda la Guerra Civil. D’acord amb la política de terra cremada ordenada des de Moscou, els comunistes van decidir destruir tot el que mantenien encara sota control. A Barcelona van projectar volar fàbriques, vies de comunicació, túnels de metro, punts d’abastament energètic i conductes d’aigua potable: es preveia la destrucció d’una quarta part de la ciutat, i un cost de centenars de vides humanes que s’estimava “acceptable”. La ciutat es va salvar in extremis perquè el dirigent que havia de dur endavant el pla, Miquel Serra i Pàmies, va poder sabotejar-lo.
D’ideologia marcadament catalanista, el reusenc Miquel Serra i Pàmies va ser un dels fundadors del PSUC i també vicesecretari i tresorer del partit, però la seva independència de criteri respecte del PCE i de la Komintern l’acabaria duent als calabossos de Stalin.
Durant la Guerra Civil Espanyola, l’URSS i la Internacional Comunista van destinar molts recursos i alguns dels seus millors homes a Espanya per intentar controlar el desenvolupament del conflicte i establir un satèl·lit comunista al sud d’Europa. Neguitosos amb el ràpid ascens d’Adolf Hitler, per a l’URSS era d’una importància vital disposar d’un aliat de confiança a l’Europa occidental.
© Josep M. Sagarra / ANC
Reproducció d’un retrat de Serra i Pàmies pertanyent al fons del fotògraf Josep M. Sagarra, dipositat a l’Arxiu Nacional de
Catalunya. La data que hi figura és la de presentació del govern de Companys en què el jove dirigent del PSUC va entrar com a conseller de Proveïments.
Reproducció d’un retrat de Serra i Pàmies pertanyent al fons del fotògraf Josep M. Sagarra, dipositat a l’Arxiu Nacional de
Catalunya. La data que hi figura és la de presentació del govern de Companys en què el jove dirigent del PSUC va entrar com a conseller de Proveïments.
El Partit Comunista d’Espanya ja estava sota el control del Komintern, que així exercia una forta influència sobre el Govern de la República, però a Catalunya la situació política era més complexa. A més, des de Moscou s’observava amb preocupació la creixent influència del POUM i de la CNT-FAI, que s’escapaven completament de l’ideari soviètic. El 23 de juliol del 1936 va semblar que la situació política prenia un caire favorable als interessos soviètics. El Partit Comunista Català (PCC), la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Català Proletari (PCP) i la Federació Catalana del PSOE s’unien per formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Aquest nou partit complia les principals línies ideològiques de la Internacional Comunista, que de seguida va intentar convertir-lo en una branca regional del PCE.
Entre els dirigents de la USC hi havia Miquel Serra i Pàmies, nascut el 17 de gener del 1902 a Reus. Va ser un dels membres fundadors del PSUC i també en va ser el vicesecretari i tresorer. La seva ideologia, marcadament catalanista i amb un fort sentiment social, va fer que el president Companys diposités en ell la seva confiança i el nomenés conseller de Proveïments el 29 de juny del 1937. La seva cartera de competències creixeria durant la Guerra Civil i ocuparia també la conselleria d’Obres Públiques.
Diversos membres del PSUC encapçalats per Serra i Pàmies es van mostrar contraris que el partit perdés la seva independència i quedés subjecte a les ordres de Moscou, i menys gràcia els feia encara haver de quedar sota la direcció del PCE. L’ideal dels comunistes espanyols era el d’un estat centralista on Catalunya no era res més que una regió per uniformitzar. Això topava frontalment amb l’esperit catalanista i l’anhel d’independència política que havien forjat el PSUC.
A mesura que avançava la guerra creixia el nerviosisme entre els polítics republicans. Alguns membres del PSUC van començar a anteposar la supervivència del partit als ideals que l’havien fet néixer. Demanaven cedir davant les pretensions del Komintern i del PCE en un intent desesperat de rebre recursos i suport estranger per assegurar a l’exili la continuïtat del PSUC, un cop Catalunya hagués caigut en mans dels nacionals. Serra i Pàmies es va mostrar ferm defensant la independència del partit, actitud que va enfurismar els agents que l’URSS i la Internacional Comunista havien enviat a Espanya. A Moscou arribarien diversos informes qualificant-lo d’element perillós per a la consecució dels objectius dels comunistes a Catalunya.
El Komintern ordena arrasar la ciutat
Un cop les tropes franquistes van haver creuat el riu Ebre, tothom donava per perduda la Guerra Civil. Els màxims dirigents polítics republicans van començar a emprendre el camí de l’exili, però a Barcelona es preparava una defensa a ultrança i cada matí sortien camions carregats de joves i vells a cavar trinxeres. Els líders polítics i militars aviat van veure que la població, desanimada i exhausta per la falta d’aliment, no respondria a les crides a la resistència que feia el president del Govern espanyol, Negrín. La situació va prendre un caire dramàtic i, encegats per la ràbia i pels seus eslògans de “victòria o mort”, els comunistes van decidir destruir tot allò que no poguessin mantenir sota control. Les ordres de Moscou eren clares: terra cremada.
Es va convocar una reunió de membres del PCE i del PSUC amb especialistes en demolició de la Brigada Líster per executar els designis de la Internacional Comunista i de l’URSS, en la qual es va dissenyar el pla per destruir Barcelona. Es disposava d’uns quants milers de tones de trilita i de grans quantitats de munició d’artilleria, que serien suficients per volar les principals fàbriques de la ciutat, els punts de subministrament energètic, els conductes d’abastament d’aigua potable, les vies de comunicació i els túnels del metro. Es calculava que així es destruiria una quarta part de Barcelona. També es van fer càlculs sobre els centenars de morts que aquestes explosions ocasionarien i es va concloure que eren danys col·laterals acceptables.
Cap dels assistents a la reunió no va gosar qüestionar els plans presentats pels agents del Komintern. Veient que no serviria de res oposar-s’hi, Miquel Serra i Pàmies va oferir-se a ser ell qui acabés d’enllestir els detalls i qui finalment donés la fatídica ordre de destruir Barcelona. Lluny de dur a terme la tasca encomanada, Serra i Pàmies va dedicar tots els seus esforços a evitar que aquell monstruós projecte arribés a bon port. Convocava reunions constantment, induïa a confusions en l’hora i lloc de trobada, facilitava contactes erronis i creava tot tipus de dilacions. Mentre ell s’hi jugava el coll, Barcelona seguia intacta. Era una cursa contra rellotge esperant amb ànsia l’entrada dels nacionals a Barcelona abans que el seu sabotatge fos descobert.
© David Seymour / Magnum Photos
Panorama de destrucció a la Gran Via arran dels bombardeigs de l’aviació de Mussolini durant els dies 16 a 18 de març de 1938, que van provocar la mort d’un miler de persones.
Panorama de destrucció a la Gran Via arran dels bombardeigs de l’aviació de Mussolini durant els dies 16 a 18 de març de 1938, que van provocar la mort d’un miler de persones.
El 25 de gener del 1939 el Govern de la República i el de la Generalitat ja havien sortit cap a França. Les bateries antiaèries de Montjuïc havien estat desmuntades, i els locals dels ministres i la resta d’oficines, desallotjats. A l’Hotel Ritz encara hi quedaven alguns membres del PCE i del PSUC. Quan van saber que les tropes franquistes eren a Molins de Rei i avançaven cap a Pedralbes, van aixecar-se ràpidament per emprendre el camí de l’exili. Els dos últims membres del PCE que quedaven a la sala van convidar els del PSUC a marxar abans dient que ells es quedaven a resoldre un assumpte. En sentir-ho, Miquel Serrà i Pàmies va demanar a Abelard Tona i Nadalmai que es quedés amb ell, que no sortís de la sala. Tona de seguida va entendre per què el seu amic i company de partit li feia aquesta petició, tot i el perill que comportava per a les seves vides. Els dos membres del PCE tenien l’ordre de no deixar la ciutat fins que no ho hagués fet l’últim membre del PSUC, perquè així podrien denunciar davant dels alts càrrecs de Moscou que el PSUC, en un acte de covardia i de traïció, havia abandonat Barcelona i l’havia lliurat als franquistes, i exigir sota aquest pretext la dissolució del partit català.
Els dos membres del PCE i els dos del PSUC van passar la nit a Barcelona esperant nerviosos que algú es decidís a fer el primer pas cap a l’exili. La situació no va desencallar-se fins a la tarda del 26 de gener, quan un cambrer va entrar a la sala cridant que les tropes franquistes desfilaven pel passeig de Gràcia; l’Hotel Ritz es trobava a dues cantonades d’allà. Tots quatre van aixecar-se de cop i van córrer cap als cotxes. Ja no importava qui sortia primer; l’únic que tenien al pensament era evitar ser capturats per l’enemic.
Miquel Serra i Pàmies va poder escapar de Barcelona en cotxe i va dirigir-se a la frontera francesa. Gràcies a la seva estratègia dilatòria, Barcelona seguia intacta. Els mateixos franquistes van mostrar una gran sorpresa quan es van trobar les obres d’enginyeria civil i gran part de les fàbriques en bon estat, ja que preveien que els comunistes hi aplicarien la tàctica de terra cremada.
De França als calabossos de Stalin
Un cop a França, Miquel Serra i Pàmies va retrobar-se amb la seva dona, Teresa Puig i Sitges, que ja feia uns dies que havia marxat de Barcelona. Primerament es van instal·lar a París, però a l’exili la situació tampoc no era plàcida: els serveis secrets francesos vigilaven tots els moviments dels dirigents polítics catalans i espanyols, i els serveis secrets franquistes també van començar a perseguir els polítics exiliats, fet que va obligar la parella a traslladar-se a Orleans.
© Apic / Getty Images
Un grup de dones confeccionant una pancarta per al PSUC, al començament de la guerra.
Un grup de dones confeccionant una pancarta per al PSUC, al començament de la guerra.
Joan Comorera va viatjar a Moscou el maig del 1939 per reunir-se amb el Komintern. El secretari general del PSUC volia demanar que el partit català fos reconegut com a membre de la Internacional Comunista. Contra tot pronòstic va aconseguir que el Komintern s’hi avingués, tot fent una excepció en el seu principi centralista. Evidentment, la decisió va encendre els ànims dels dirigents del PCE, que, furiosos per haver perdut l’oportunitat d’eliminar el partit català, van decidir fer-ho pagar car a aquells que els havien plantat cara.
El juliol del 1939 Joan Comorera va demanar a Miquel Serra i Pàmies i a Josep del Barrio, un altre dirigent del PSUC, que anessin a Moscou. Els va dir que el Komintern requeria la seva presència com a representants del partit per acabar de tancar la seva adhesió a la Internacional Comunista. Tot i que el secretari general els havia dit que es tractava d’una mera formalitat i que en poques setmanes tornarien a ser a casa, Serra i Pàmies va escriure algunes cartes als seus amics en forma de comiat. Era conscient que potser no tornaria mai de Moscou.
Quan els dos companys de partit van arribar a la capital soviètica van ser arrestats. Miquel Serra i Pàmies va ser conduït als calabossos de la Lubianka, la seu de l’NKVD, els serveis secrets estalinistes, tal com els va passar a Bukharin, Zinoviev, Radek i tants altres socialistes i comunistes víctimes de les purgues estalinistes. Mentre esperava un judici del qual feia temps que s’havia dictat sentència, Serra i Pàmies era sotmès a brutals interrogatoris i tortures en els gèlids soterranis de l’edifici.
El judici va començar el 14 d’agost del 1939. Entre el jurat hi havia alts membres del secretariat del Komintern com Georgy Dimitrov, més tard cap del Govern de Bulgària; Vasil Kolarov, futur president del mateix país; Wilhelm Pieck, que al cap de deu anys accediria a la presidencia de la República Democràtica Alemanya, i Ernö Gerö, agent soviètic destinat a Espanya. També hi van participar Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”, Jesús Hernández i José Díaz, membres de la cúpula del PCE i instigadors del procés. Van acusar Miquel Serra i Pàmies de diversos càrrecs, alguns dels quals eren realment sorprenents.
Assegut a la banqueta dels acusats, Serra va escoltar com l’acusaven d’anticomunista, trotskista i maçó; de ser el responsable de la pèrdua dels arxius del PSUC; d’incomplir les ordres de volar Barcelona i de perdre els fons econòmics del partit; de pertànyer als serveis secrets francesos i, per últim, de ser el principal culpable de la derrota republicana en la Guerra Civil. En sentir aquesta última i descabellada acusació, Miquel Serra i Pàmies, molt debilitat per les tortures a què havia estat sotmès, va patir una crisi nerviosa que va obligar a suspendre la sessió. Les seqüeles d’aquest accident l’acompanyarien durant la resta de la vida en forma de paràlisi de la meitat dreta de la cara.
En les sessions posteriors, Serra i Pàmies va tenir l’oportunitat de defensar-se. Sabia que res del que digués no serviria per canviar una sentència que ja havia estat dictada abans que arribés a Moscou. No obstant això, va decidir plantar cara als assistents argumentant durant més de tres hores seguides a favor de la seva actuació de boicotejar l’estratègia de terra cremada a Barcelona. La defensa va ser tan emotiva que el jurat va decidir consultar la qüestió directament amb Stalin. Finalment, el Komintern va considerar que destruir Barcelona hauria comportat una matança civil que hauria provocat una condemna internacional, greument perjudicial per a la imatge del comunisme.
El 20 d’agost del 1939 es va tancar el procés. Serra i Pàmies va ser exculpat d’haver incomplert l’ordre de volar Barcelona, però declarat culpable de la resta de càrrecs, incloent-hi el de ser el principal responsable de la derrota militar. El seu company Josep del Barrio també va ser declarat culpable, però de delictes menys greus.
En el moment en què es va dictar la sentència de condemna els dos companys de partit van quedar totalment desconcertats. Els ordenaven que viatgessin a Xile per crear-hi la seu del PSUC a l’exili. No s’explicaven com podien confiar aquesta missió a dos culpables de tants delictes contra la causa comunista. Al cap de poc van començar a entendre què passava: la ruta que el Komintern havia preparat per fer-los arribar a Xile començava amb un viatge en tren en direcció a Sibèria. Tan aviat com van poder, els catalans van abandonar el tren burlant els dos agents secrets que els vigilaven. En un viatge dur i penós van aconseguir arribar pel seu compte a Vladivostok, el port més oriental de l’URSS, des d’on van passar al Japó, on van agafar un vaixell cap a Los Angeles. Després tots dos van viatjar a través del continent americà fins a Xile, on s’havien exiliat diferents amics i membres del PSUC. Però Miquel Serra i Pàmies temia que la seva vida corregués perill en aquell país i va decidir refer gran part del camí per acabar instal·lant-se a Mèxic, on també s’havia instal·lat una important colònia d’exiliats.
© Pérez de Rozas / AFB
L’hotel Colón de la plaça de Catalunya, on es va establir la seu central del PSUC, en una imatge de novembre de 1936.
L’hotel Colón de la plaça de Catalunya, on es va establir la seu central del PSUC, en una imatge de novembre de 1936.
L’exili a Mèxic
Poc després que Serra i Pàmies marxés cap a Moscou, Teresa Puig havia rebut una carta de la capital soviètica on li explicaven que el seu marit havia mort heroicament lluitant per la causa comunista. També Serra i Pàmies creia que la seva dona i la seva filla, que encara no havia conegut, eren mortes. Va llegir en un diari que una bomba alemanya havia caigut dins el refugi antiaeri del barri francès on vivien i havia causat un enorme nombre de víctimes. Malgrat les adversitats, tots tres seguien vius. Va ser gràcies als programes de reagrupament de famílies refugiades impulsats per la Creu Roja que la família va poder recuperar el contacte. Però el retrobament no seria fàcil: fins a sis cops els serveis secrets franquistes van impedir a la Teresa i la seva filla agafar un vaixell des de França en direcció a Amèrica; les estaven vigilant amb l’esperança que Miquel Serra i Pàmies tornés a França a buscar-les per detenir-lo i processar-lo. Finalment, van aconseguir documentació falsa, que els va permetre abandonar França en vaixell per anar a Nova York. D’allà van marxar a Mèxic en autobús, on van poder retrobar-se amb en Miquel. La família es va instal·lar a Guadalajara, on encara avui resideixen els seus néts i besnéts.
Ja a Mèxic, Serra i Pàmies va escriure una carta al seu germà on manifestava:
“Tu creus que si els barcelonins coneguessin aquest episodi em tindrien un agraïment? Jo, que podia perdre la vida a Barcelona en les meves dilacions i contraordres primer, i a Moscou després, en el procés. Creus que un dels veïns a qui li esperava una mort segura em donaria les gràcies? No, germà Josep. Els pobles s’obliden dels perills que han passat i viuen el present. Si algunes gestes recorden són les bàrbares, no les humanes [...] Al meu entendre ningú pot afirmar haver complert amb el seu deure, ni com a català ni com a home públic. Tots, absolutament tots, som responsables de la tragèdia del nostre poble. L’únic que jo podria demostrar és que no he estat un covard.”
Miquel Serra i Pàmies no va tornar mai a Barcelona. Va passar la resta de la seva vida a Mèxic, on va morir d’una pneumònia el 14 de juny del 1968, a l’edat de seixanta-sis anys. La seva història no es va difondre mai. Encara avui són molt pocs els que saben com de prop va estar Barcelona de convertir-se en una ciutat devastada. Com de més difícil hauria estat la postguerra a Barcelona sense subministrament elèctric, sense aigua potable i sense teixit industrial? Què seria avui Catalunya si la seva capital hagués quedat reduïda a runes? Gràcies als esforços d’un home que hem oblidat, no coneixerem mai les respostes a unes preguntes tan esgarrifoses.
Miquel Serra i Pàmies, l’heroi oblidat de 1939.L’home que va evitar la destrucció de Barcelona | Barcelona Metròpolis
dissabte, 14 de setembre del 2013
Sobre els horaris d'aquest país - Ara - Antoni Bassas
Uns horaris familiars que funcionin
Una de les coses que menys m'agrada de Catalunya i més m'agrada dels Estats Units són els horaris. Una agenda tipus fa així: a partir dels 10 anys, les classes comencen a 3/4 de 8. No tenen pati (l'hora de mestre és massa cara i valuosa per dedicar-la a vigilar), i es fa una aturada de mitja hora a les dotze per dinar. A quarts de tres, cap a casa, o a les extraescolars, que acaben a les cinc, màxim sis. Els adults (que han dinat en mitja hora o menys) pleguen de la feina a les cinc. A les set sopar (el telenotícies vespre és a les set). A quarts de nou ja no són hores de trucar a les cases. A les onze, si no abans, la família dorm. Llevar-se a quarts de set per esmorzar no és cap proesa. Ara que estem imaginant el futur del país, podem repensar els horaris a partir de casos que funcionen?
MOLTS COMENTARIS FAVORABLES. ENTRE ELLS, UN QUE RECOMANA LLEGIR AQUEST TEXT DE JOSEP PLA:
dimarts, 10 de setembre del 2013
dilluns, 9 de setembre del 2013
Arcadi Oliveres la clava fa uns mesos en una conferència-debat
Emmig de tanta argumentació fàcil i superficial (lamentablement) per tots dos costats, fa goig sentir un home com l'Arcadi Oliveres, independentista convençut, però alhora realista i que mai perd de vista que la futura Catalunya ha de ser per al benefici de TOTS els catalans.
Tota la conferència, de més d'una hora, és interessant, però deixeu-me que us recomani especialment la intervenció, com deia, d'Arcadi Oliveres. Dels minuts 58 al 75, aproximadament.
Tota la conferència, de més d'una hora, és interessant, però deixeu-me que us recomani especialment la intervenció, com deia, d'Arcadi Oliveres. Dels minuts 58 al 75, aproximadament.
diumenge, 18 d’agost del 2013
‘Catalunya t’estimo’ | Opinión | EL PAÍS
‘Catalunya t’estimo’
El proceso separatista podrá ser más o menos largo, civilizado o traumático, pero parece, desgraciadamente, irreversible
Cataluña se va. El proceso de separación de Cataluña del resto de España podrá ser más o menos largo, civilizado o traumático, pero parece, desgraciadamente, irreversible.
Digo “del resto de España” porque Cataluña no se separa de España. Lo que quede de España, una vez restada Cataluña, podrá seguir llamándose España, por razones jurídicas o de conveniencia, pero será otra cosa diferente, como un cuerpo al que le amputaran no una extremidad prescindible sino parte de su identidad esencial, de su memoria, de su ser más íntimo.
Viví en Cataluña entre 1976 y 1987. Allí estudié. Allí tuve mi primer empleo. Allí hice los mejores amigos, los que duran toda la vida y aún conservo. Allí conocí a mi primer amor y a la madre de mis hijas.
He vuelto a Cataluña y he encontrado que las personas con quienes compartí indignación e ilusiones, con quienes corrí delante de los grises pidiendo llibertat, con quienes coreé las canciones de Raimon o Lluis Llach, hoy defienden la independencia de su país, que es una parte del mío.
Intento convencerlos de su error. Me asombra que se crean que librándose de Madrid vivirán mejor. Les digo que nadie gana nivel de vida tras divorciarse, que durante una generación o dos ellos serán más pobres y nosotros también, que se quedarán fuera de la UE y sus productos tendrán menos ventajas que los de Marruecos o Centroamérica, que necesitarán pasaporte para viajar por Europa, que tendrán que cambiar de moneda para salir de su país.
Que deberán sufragarse su propio ejército, sus servicios secretos, sus diplomáticos, sus inspectores de hacienda o sus magistrados y renunciar a lo poco que les quede de sanidad, educación o pensiones públicas.
Que se engañan si creen que la OTAN les garantizará gratuitamente su defensa, que nadie da nada por nada, y menos una alianza militar. Que si la secesión se consuma sufriremos como mínimo un amago de golpe de Estado y no será contra los catalanes sino contra todos los españoles.
Lo que quede de España será otra cosa diferente, como un cuerpo al que
le amputaran parte
de su ser más íntimo
le amputaran parte
de su ser más íntimo
Que en una futura Cataluña independiente la ultraderecha xenófoba, que ya ha asomado la cabeza en las elecciones municipales, quizá sea más fuerte; y su régimen político mucho menos tolerante y liberal que aquel del que ahora reniegan. Que en el mundo hay ya casi 200 Estados y ni en el más iluso puede pensar en serio que la creación de uno nuevo suponga avance alguno en el progreso de la humanidad.
Todo esto les digo. Discutimos en catalán y castellano, indistintamente, pues nunca ha habido un problema lingüístico en Cataluña y tampoco ahora. Pero sé que no voy a convencerlos, porque el abismo de desconfianza que se ha ido cavando en estos años es tan ancho que ya no veo la forma de recomponer los puentes.
Cuando vivía en Cataluña siempre recelé de los políticos que utilizaban el plural mayestático: “Nosaltres”. Qui som nosaltres?, me preguntaba. Y naturalmente, nosaltres éramos/eran los catalanes y ells son/somos todos los demás. Esa afirmación del “nosotros” por contraposición a los demás, de los nuestros frente a los ajenos, está en la base del actual distanciamiento. Por eso no se cuestiona que un barcelonés pague más impuestos que un lleidatà o que el primero financie el hospital para el segundo; pero sí que un catalán subvencione a un extremeño. El lleidatà es de los nuestros, el extremeño no. Ya no.
Lo que me preocupó cuando me trasladé a vivir a Madrid fue comprobar que el mismo discurso se alimentaba desde el lado contrario. Durante demasiados años, los catalanes han sido “los otros”: los egoístas, los tacaños, los insolidarios. Algunos partidos y medios de comunicación han rivalizado en explotar la catalanofobia con fines comerciales o electorales. Las falacias y tópicos de una parte han alimentado los de la otra. Cada exabrupto, cada bravuconada ---como el reciente “catalanes de mierda” de un ex alto cargo de la Marca España o las boutades de algunos dirigentes de ERC—ha sido jaleada y repetida mil veces por quienes se decían escandalizados y en realidad estaban encantados de que el supuesto adversario encarnase a la perfección sus prejuicios.
Salvo excepciones, las instituciones españolas nunca han asumido, más allá de la retórica, que la pluralidad lingüística y cultural de España constituye una riqueza. Brillan por su ausencia las cátedras de catalán en universidades de Madrid, las obras de teatro o películas en catalán que pueden verse en la capital, los políticos que –sin tenerlo como lengua materna– se plantean aprenderlo. Cuando se inició tímidamente el uso del catalán, el euskera o el gallego en el Senado, cámara de representación territorial, algunos medios –los que más pregonan la unidad de España y más hacen por romperla– montaron una escandalera a propósito del coste de la traducción simultánea. Por no hablar de lo ya conocido: la sentencia del Constitucional que recortó el Estatut después de que los catalanes lo hubiesen aprobado en referéndum.
Seguramente es demasiado tarde. Para casarse hace falta que dos quieran, pero para divorciarse basta con que uno tire la toalla. Y no es posible disuadirle con argumentos racionales cuando el desamor ha hecho mella. “El problema es que no nos queréis”, me dijo una persona con quien he compartido 30 años de cariño en la distancia. Y me doy cuenta de que, aunque somos muchos los que queremos a Cataluña desde este lado del Ebro, quizá no lo hemos dicho lo suficiente y hemos dejado que monopolicen el discurso los que identifican a España con ellos mismos, intolerantes y excluyentes.
Así pues, ahora que parece que te vas, sin pretender forzarte para que te quedes, consciente del cúmulo de errores cometidos pero también de todo lo que compartimos, quiero que sepas que t´estimo.
dimarts, 23 de juliol del 2013
Sanitas denega l'ingrés urgent d'una pacient perquè l'informe mèdic era en català - VilaWeb
A mi em sembla que les autoritats haurien de prendre mesures. Una idea: bloquejar tots els ajuts o subvencions o el que sigui, a Sanitas i/o la Quirón, fins que sigui destituït el responsable d'aquesta barbaritat. Jo també el faria fora de la professió mèdica, si és que hi és, per faltar al jurament hipocràtic.
Us imagineu fent això amb un pacient francès, alemany o anglès? A que no té collons?
La mútua Sanitas va denegar la setmana passada l'ingrés hospitalari d'una dona que tenia una infecció i requeria atenció urgent. El motiu de la denegació fou que l'informe del metge era escrit en català. Segons el programa '8 al Dia' de 8TV, els fets van passar a l'Hospital Quirón de Barcelona, on a les 19.16 els facultatius van ordenar l'ingrés de la pacient. Després de gairebé cinc hores d'espera i d'evolució de la infecció, Sanitas va adduir que denegaven l'ingrés per qüestions lingüístiques.
Finalment, el metge va haver d'aturar les urgències, traduir l'informe i sol·licitar l'hospitalització en castellà. En el primer informe, en català, es feien servir aquestes paraules, textualment: 'sembla observar-se col·lecció preuterina en contacte amb histerorràfia'. I a les 23.50 se sol·licitava l'hospitalització en espanyol, amb una traducció mal feta: 'parece observar-se col·lección preuterina en contacto amb histerorrafia'.
Sanitas denega l'ingrés urgent d'una pacient perquè l'informe mèdic era en català - VilaWeb
Us imagineu fent això amb un pacient francès, alemany o anglès? A que no té collons?
La mútua Sanitas va denegar la setmana passada l'ingrés hospitalari d'una dona que tenia una infecció i requeria atenció urgent. El motiu de la denegació fou que l'informe del metge era escrit en català. Segons el programa '8 al Dia' de 8TV, els fets van passar a l'Hospital Quirón de Barcelona, on a les 19.16 els facultatius van ordenar l'ingrés de la pacient. Després de gairebé cinc hores d'espera i d'evolució de la infecció, Sanitas va adduir que denegaven l'ingrés per qüestions lingüístiques.
Finalment, el metge va haver d'aturar les urgències, traduir l'informe i sol·licitar l'hospitalització en castellà. En el primer informe, en català, es feien servir aquestes paraules, textualment: 'sembla observar-se col·lecció preuterina en contacte amb histerorràfia'. I a les 23.50 se sol·licitava l'hospitalització en espanyol, amb una traducció mal feta: 'parece observar-se col·lección preuterina en contacto amb histerorrafia'.
Sanitas denega l'ingrés urgent d'una pacient perquè l'informe mèdic era en català - VilaWeb
Subscriure's a:
Missatges (Atom)