Vaig veure fa molts anys a La Cuina de l'Institut del Teatre un taller d'aquesta obra, i em va entusiasmar.
Ahir, al tornar-lo a veure (jo en aquell temps no havia vist Les Amistats Perilloses en cinema) em vaig adonar que és un text molt dens i complicat de dir. Cal deixar clar que els actors són excel·lents, i tenen una depurada tècnica... i potser aquí és on la cosa em va decebre: molta tècnica però poca emoció. O millor dit, poca transmissió d'emocions.
Això sí, cal dir que l'escena més sexual de totes, on en Valmont es posa un enorme penis postís, va ser la millor -amb diferència- de totes. Els recursos d'intercanviar-se els personatges entre actor i actriu, hagués resultat molt efectiu si hagués aconseguit que entenguéssim millor l'ànima dels dos personatges, però no es va avançar gaire en aquest sentit.
Jo diria que, principalment, el plantejament de direcció va ser massa tècnic i es va deixar de banda mostrar QUÈ ELS PASSA a tots dos. I no serà que el text de Müller no expliqui coses força grosses que els passen, a aquesta parella! Con en la versió fílmica, endevinem gent acomodada, burgesa, intel·ligent i sensible, però amb poca feina i molts vicis, avocada a l'avorriment i el desencís, que prenen forma en aquesta juguesca sexual continuada, de persones que maleeixen l'amor i fan del plaer i la seducció (sobretot Valmont) la seva única manera de combatre el buid existencial. Per a una persona que no entengués totalment el vocabulari i els jocs del text -i encara i axií-, resulta difícil captar realment quins són els sentiments de cadascú en cada moment. I això és precisament el principal problema: entendre bàsicament què passa, QUÈ ELS PASSA, encara que no entenguis el text al 100%.
És una opinió, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada