Al cinema amb Eva i Tintin

Ahir i avui he anat al cinema a veure dues de les estrenes més esperades:

Indubtablement, TINTIN I EL MISTERI DE L'UNICORN (en 3D i en català) és un fenòmen a nivell mundial. Spielberg i Peter Jackson... no podia anar malament. Bé, per una banda, la factura del film és impecable: perfeccionisme i ritme cinematogràfic assegurats. El tractament dels personatges, és realment el més proper que he vist, des de que existeix l'animació per ordinador, al que serien els actors reals... i encara els milloren. Amb l'avantatge que el 'trucatge' de tota la resta d'escenaris i efectes no desentona, ja que TOT està fet de la mateixa manera. M'agradaria destacar el personatge que, per mi, millor tracta la versió cinematogràfica en relació al còmic i a les anteriors versions en cinema d'animació. I aquest no és altre que el gos Milú, que assoleix una expressivitat fins ara mai aconseguida per aquest simpàtic company del Tintin. En el platet 'negatiu' de la balança, es trobarien les 'infidelitats' a l'original: aquesta versió és un 'refregit' de tres aventures de Tintin: la que dóna el títol (El secret de l'Unicorn), la seva seqüela EL TRESOR DE RACKHAM EL ROIG, tant retallada que només apareix al final de tot, i que per mi incomprensiblement mata la possibilitat de fer una segona part, quan van a buscar el tresor (o no?). La tercera, una aventura que no té res a veure, és EL CRANC DE LES PINCES D'OR. Paradoxalment, aquesta altra aventura aporta coses tan importants com el viatge en vaixell, on Tintin coneix el capità Haddock, l'accidentat viatge en avioneta i l'arribada al desert africà. Un exercici de piruetes de guió que no sé si agradarà massa als incondicionals de la saga. En alguns casos, potser millora o dóna més ritme a l'original, però en d'altres, sincerament, es passa tres pobles. Massa violència, massa acció i massa trets. L'esperit 'noir' del còmic em sembla a mi que no anava per aquí. És clar que per a fer d'una aventura de l'intrèpid periodista una pel·lícula de 2 hores -si no vols avorrir a l'espectador o estirar-la massa- potser és inevitable una certa infidelitat a l'original. Per cert, i per acavar, dir que no m'agrada com aquesta versió tracta al capità Haddock, exagerant la seva condició d'alcohòlic pràcticament sense remei. No sé si a Hergé li agradaria massa.


Jo ja anava predisposat a que EVA em resultés interessant. Estic traballant en un guió teatral que incorpora un androide en un triangle amorós, tot i que en clau de comèdia irreverent. Suposo que com els responsables de la pel·lícula (on figuren, entre d'altres, el Sergi Belbel a l'apartat de guió), sóc un devot del gènere, que pot tenir algunes de les seves referències en pel·lícules com: 2001, una odissea a l'espai, Ànimes de metall, Blade Runner, Jo robot, i com no, la part de la saga d'Star Trek on apareixia el comandant Data, esplèndida creació de l'actor Brent Spìner. El tema no és altra que la progressiva humanització de les màquines, els androides creats per a assitir a l'home i que prenen una forma similar a ell. Per a fer-los més 'amigables' i propers, i suposo que més útils i àgils en la presa de decisions, la ciència explora maneres de que vagin incorporant emocions. Amb els riscos que això comporta. Com per exemple començar a prendre decisions fora del guió. Però també EVA ens parla de relacions entre humans. I no puc treure'm del cap un cert festeig amb unes inquietants relacions entre un adult i una nena, la frontera de les quals de vegades frega una certa perversió. El treball dels actors és molt acceptable, però el de la nena protagonista i, per damunt de tot, un secundari Lluís Homar totalment esplèndid, fonamenten que l'obra arribi a bon port. Al menys per a mi. Inquietant i que porta a la reflexió. Emotiva. Anticipadora. Interessant per com tracta les emocions humanes, especialment en una mena de 'constel·lació' virtual, semblant a un laboratori on el científic va combinant sentiments i actituds, en el seu tub d'assaig. Mare meva, com ha canviat el cinemà catalá (sí, català, amb el segell Escac) des de que l'escola terrassenca va crear Escándalo Films, s'estan fent tot de coses des d'allà i des dels deixebles graduats, que fan pensar que anem per mooooolt bon camí. L'any que una pel·lícula en català va guanyar els Goya i representa l'estat al Oscar. Què lluny queden aquells anys vuitanta i noranta, on un es preguntava com podia ser que un país amb tan bon teatre fes un cinema tan dolent! La resposta, de moment, és que calia una bona escola. Talent per que es va veient, ens en sobra. I aviso: agradarà molt a tants com a qui no agradarà gens. És possible que sigui una virtut.