El millor de l'obra és, sens dubte, la posada en escena, les idees de canvi escenogràfic, utilització de les projeccions de vídeo, l'escenari giratori, les tres enormes roques que pugen i baixen ... En aquest capítol un 10.
I no oblidem als músics de l'orquestra: força competents, i que no entenc com no se'ls va fer aixecar i saludar en els aplaudiments finals.
En l'apartat guió, em suggereix un 'mix' entre l'inici, que recorda sens dubte a MAMMA MIA: poble de platja, noies i nois joves, un pare (Llorenç Santamaria segueix en actiu i en forma!) amb un fill nascut d'un antic amor d'estiu, que li ha sortit un cantant donjoan... Però de la meitat cap endavant sembla extret més aviat del guió de HOY NO ME PUEDO LEVANTAR, abocat al drama final, que no revelaré per respecte als que encara no l'han vist.
En conjunt explica una història més o menys fàcil de seguir, amb l'objectiu final de servir d'excusa per anar-hi introduïnt les cançons més emblemàtiques d'un temps i d'un fenòmen musical, com feien les dues obres mencionades amb el repertori d'ABBA i de MECANO, respectivament.
Aquí una diferència: molts més temes (vol ser un recull exhaustiu) però a canvi molts (i molts) temes escapçats, de vegades reduïts a la tornada ('estribillo', no sigui que algú se'ns perdi) i poca cosa més. I de vegades la oportunitat de lligar lletra i situació dramàtica, bastant 'agafada amb paper de fumar', com també passava als altres dos musicals referits.
Les interpretacions dramàtiques, sense ser de premi, no estan malament: cal entendre que a més d'actors, han de ser bons cantants, i no mals ballarins. Tot i que a Catalunya el tema està més treballat i des de fa més temps que a la resta de l'estat, no podem dir que estem com als països anglosaxons, posem per cas.
A les interpretacions dels temes, això sí, i pel meu gust, els faltava força: en alguns casos per dissimular que alguna en alguna nota o part l'intèrpret no arribava del tot bé (això sí, resolt amb més solvència que en els dos altres musicals esmentats), però sobretot, per la meva sorpresa, perquè per mi li faltava una mica de volum a les veus, i de vegades a la música. No oblidem que és un musical sobre el rock català, aquell que va de concert, amb cançons que sonen a milers de wats de potència, principal raó, juntament amb el ritme, per la qual el personal es mou entusiasmat al seu compàs. Ja sabem que un teatre no és un Razzmatazz qualsevol, però potser que no perdem l'essència del que significa el directe del pop i sobretot del rock. I per mí és imperdonable que, ja que els grups originals feien segones i terceres veus, en la proposta musical-teatral, això quedés tan eixut.
En canvi, les balades van estar força bé, i també alguns moments interpretatius, aconseguint algun 'ohh' del públic, i bastants somriures en molts dels bons gags que recorren l'obra. Potser em quedo amb l'escena del guitarra quan es topa amb la seva 'xiqueta' al venir a acompanyar al cantant, i aprofita per demanar-li tot l'amor que va insistir en no donar-li en una nit de sexe.
Potser el que més em va sobrar, van ser uns quants minuts: Al conjunt li sobren alguns espais buids (tot i la extraordinària agilitat del canvi escenogràfic, que no en té cap culpa), doncs tot plegat dura dues hores i mitja (sense comptar el descans) i per mi es va fer una mica massa llarg. Potser per la falta de força en l'apartat musical que ja he comentat.
I sobretot, unes quantes referències, per mi sobreres, destinades a tocar la fibra del públic manifestament catalanista-independentista, natural a aquest espectacle.
I ho dic jo, que sóc independentista confès i convicte. Però no, no cal, i no és això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada