Antoni Bassas: Per què avorreixen els debats electorals?

Un article senzillament esplèndid.

ANTONI BASSAS | Actualitzada el 14/11/2011 00:00 - DIARI ARA

Rubalcaba i Rajoy just abans del seu debat televisiu. ALBERTO MARTÍN / EFE

 

Si els debats ens deixen un regust encartronat és perquè no hi ha cap emoció. I no hi ha cap emoció perquè no hi ha periodisme: els moderadors són reduïts al paper de cronometradors i no hi ha preguntes inesperades. Una pregunta és bona quan ens morim de ganes de saber-ne la resposta. ¿Algú es mor de ganes de sentir un polític a qui han dit "Té tres minuts per parlar de l'atur"?
Tampoc no hi ha cap emoció perquè 34 anys després de les primers eleccions democràtiques, els partits continuen imposant als ciutadans unes llistes electorals tancades farcides de desconeguts que no han hagut de debatre mai per guanyar-se el lloc i obliguen els mitjans públics (justament els que més i millor parlen de política durant la legislatura) a informar amb les mateixes cauteles excepcionals que es van establir durant la Transició vigilada amb tricorni i metralleta.
Que un debat al Parlament pugui resultar tediós vist per televisió és comprensible. És la càmera la que ha demanat d'entrar a l'hemicicle, i l'hemicicle té la seva pròpia litúrgia. Però en un debat en un plató són els polítics els que demanen entrar a la tele, i si volen ser vistos i escoltats amb interès (cosa que és en benefici de la democràcia) no poden pretendre comportar-se amb el confort protector de la seva bombolla parlamentària. Han de voler ser interessants, i per ser-ho cal assumir alguns riscos del directe, que és tant com assumir els riscos de la democràcia.
Per posar un exemple: per què no hi ha públic al plató dels debats? Als Estats Units n'hi ha. És veritat que sovint aplaudeixen quan els ho mana un regidor (així és la litúrgia de la tele) però també riuen, xiulen o ovacionen una intervenció espontàniament. El resultat és que desapareix la pantalla que separa polític i elector. Es retroalimenten. Com més reacciona el públic, més s'esforça el polític, i com millor comunica, més reaccions obté. Són al carrer, dirigint-se al votant i no a la càmera d'un laboratori asèptic de Star Trek com el de l'Academia de la Televisión.
Aquests dies ha estat freqüent criticar Rajoy perquè va llegir innombrables vegades el munt de papers que va escampar sobre la taula, però això no va ser més que la conseqüència de la falta d'hàbit dels nostres polítics d'enfrontar-se a la realitat amb les úniques armes del sentit comú i les conviccions. Com volem que no llegeixi un candidat que no concedirà ni una sola roda de premsa en tota la campanya electoral? Com volem que el pròxim president del govern espanyol sigui millor comunicador si vivim en un sistema polític en què s'ha generalitzat la convocatòria de "roda de premsa sense preguntes"? (contradictio in terminis). Si Rajoy (o qui sigui) hagués hagut de debatre en públic per aconseguir ser el candidat, seria millor als debats. Si Rajoy (o qui sigui) no sabés el que li han de preguntar no podria llegir. Un candidat que no accepta preguntes inesperades, que no disfruta convencent la gent, que no sent passió argumentant davant l'adversari, no mereix l'enorme confiança que significa un vot.
És veritat que un bon comunicador no sempre acaba sent un bon governant, però ser bon comunicador és condició necessària. I a vegades, partits i governs confonen invertir en comunicació amb redecorar les sales de premsa, quan en realitat la comunicació no és al principi del procés polític, sinó al final. La pregunta no és què diré, ni com ho diré sinó què penso i què hi tinc a dir. El polític que té una idea del país i la societat que somia viu la política com un debat diari amb la realitat, no pas cada quatre anys. I així, quan arriba el debat de la campanya no ha de llegir els papers ni s'ha d'aprendre de memòria l'argumentari. Senzillament diu el que porta a dins.
Per què 'Time' proposa Messi com a personatge de l'any?
Perquè ha pres nota del que passa pel carrer als Estats Units: "Messi ha portat el futbol a una cota encara més alta d'atractiu comercial i èxit, com evidencia el nombre creixent de nens americans que porten la samarreta de Messi del Barça a l'escola". És exactament així, cada matí en puc donar fe. I també per raons professionals: "Hi ha una pràctica unanimitat que és el millor jugador de la seva generació". Per vot popular, Messi és ara el 5è d'una llista de 31 persones, grups o moviments encapçalats pels indignats del 99%, Anonymous, els joves àrabs manifestants i Steve Jobs. Pomes i peres, sí, però que difícil que és entrar al cistell

Per què avorreixen els debats electorals?