Avui comencem amb una endevinalla: un partit polític que, com s’espera que faci el PP, guanya les eleccions amb el 45% dels vots i amb més de 10 diputats per sobre de la majoria absoluta, és possible que només acabi durant dos anys al govern?
OSCAR ASTROMUJOFF
Veiem-ho. Quan Mariano Rajoy arribi a la Moncloa, a més de trobar les tradicionals factures impagades i després de dir allò que la “situació és pitjor del que esperàvem” (que predictibles són tots els polítics de tots els colors!), s’haurà de posar a treballar perquè Espanya sigui un país solvent que no li calgui ser rescatat. I això només ho aconseguirà si fa les coses bé. Si no, acabarà com Grècia. M’explico. Un país és solvent si la projecció futura de la capacitat de tornar els diners és superior als deutes. La capacitat de tornar els diners, al seu torn, és la diferència entre els ingressos fiscals del Govern i la despesa ineludible. Per ser solvent, doncs, cal assegurar-se que l’estat té suficients ingressos futurs i no té excessives despeses compromeses.
Què hauria de fer, doncs, Rajoy? El primer és resoldre el problema de l’atur. Dels 160.000 milions d’euros que ingressa l’estat espanyol, el subsidi als quasi 5 milions de desocupats se’n menja quasi 40.000 milions. Per tercera vegada en democràcia, una crisi dispara la taxa d’atur per sobre del 20%. A més d’un drama humà sense equivalent al món occidental, aquesta xacra social és una sagnia fiscal que cal eliminar. Per això cal reformar el sistema de les negociacions col·lectives (encara que els sindicats les presentin com una “conquesta social”, la veritat és que són una herència del franquisme) i cal eliminar aquest mercat dual on els insiders tenen privilegis a costa de deixar sense protecció els outsiders, és a dir els aturats i els joves que no han tingut mai feina.
La reducció de compromisos fiscals també ha d’incloure retallades de despesa. No cal dir que cal eliminar tota la despesa inútil i repetitiva (diputacions), l’obsoleta (correus) i la que es fa per guanyar vots i favors (no tinc prou espai). Entre la despesa a retallar, s’haurà de tenir en compte els efectes sobre el creixement
X. SALA I MARTÍN, econòmic tot prioritzant les inversions en la productivitat dels treballadors (educació, infraestructures productives, tecnologies...).
OSCAR ASTROMUJOFF
Veiem-ho. Quan Mariano Rajoy arribi a la Moncloa, a més de trobar les tradicionals factures impagades i després de dir allò que la “situació és pitjor del que esperàvem” (que predictibles són tots els polítics de tots els colors!), s’haurà de posar a treballar perquè Espanya sigui un país solvent que no li calgui ser rescatat. I això només ho aconseguirà si fa les coses bé. Si no, acabarà com Grècia. M’explico. Un país és solvent si la projecció futura de la capacitat de tornar els diners és superior als deutes. La capacitat de tornar els diners, al seu torn, és la diferència entre els ingressos fiscals del Govern i la despesa ineludible. Per ser solvent, doncs, cal assegurar-se que l’estat té suficients ingressos futurs i no té excessives despeses compromeses.
Què hauria de fer, doncs, Rajoy? El primer és resoldre el problema de l’atur. Dels 160.000 milions d’euros que ingressa l’estat espanyol, el subsidi als quasi 5 milions de desocupats se’n menja quasi 40.000 milions. Per tercera vegada en democràcia, una crisi dispara la taxa d’atur per sobre del 20%. A més d’un drama humà sense equivalent al món occidental, aquesta xacra social és una sagnia fiscal que cal eliminar. Per això cal reformar el sistema de les negociacions col·lectives (encara que els sindicats les presentin com una “conquesta social”, la veritat és que són una herència del franquisme) i cal eliminar aquest mercat dual on els insiders tenen privilegis a costa de deixar sense protecció els outsiders, és a dir els aturats i els joves que no han tingut mai feina.
La reducció de compromisos fiscals també ha d’incloure retallades de despesa. No cal dir que cal eliminar tota la despesa inútil i repetitiva (diputacions), l’obsoleta (correus) i la que es fa per guanyar vots i favors (no tinc prou espai). Entre la despesa a retallar, s’haurà de tenir en compte els efectes sobre el creixement
X. SALA I MARTÍN, econòmic tot prioritzant les inversions en la productivitat dels treballadors (educació, infraestructures productives, tecnologies...).
L’augment de la recaptació, per la seva banda, requereix dos tipus d’accions: d’una banda, un nou sistema impositiu que, a més de ser redistributiu, sigui eficient. És a dir, no tots els impostos tenen els mateixos efectes sobre els incentius a invertir i el sistema fiscal i s’han de triar els que tinguin menys efectes distorsionadors. D’altra banda, cal fomentar urgentment el creixement econòmic amb polítiques d’oferta com, per exemple, una regulació que no desincentivi l’eficiència i la competència, un sector públic que no es consideri l’enemic de l’empresa i un sistema educatiu que promogui la creativitat, la innovació i l’emprenedoria.
Finalment, caldrà fer front a la crisi del sector financer tot recordant que, després de l’explosió de la seva bombolla immobiliària, el Japó va trigar una dècada a sanejar els seus bancs (a Espanya ja fa quatre anys) i això va fer que la crisi que va començar el 1990 encara no hagi acabat... 21 anys després!
Quan Rajoy prengui possessió del càrrec, hauria de recordar tres coses. La primera és que ell no haurà guanyat les eleccions pel mèrit de les seves propostes (entre d’altres coses perquè no les ha explicat) sinó per incompareixença del contrari. Després de negar la crisi durant anys i d’equivocar-se en la diagnosi, el PSOE ha generat una devastació econòmica tan còsmica que ningú vol que segueixi governant. Més que una gran victòria del PP el que es preveu pel dia 20 és una gran derrota del PSOE.
La segona és que totes les reformes suara esmentades seran doloroses i comportaran malestar social. Aquest malestar serà accentuat per un partit socialista que, ja sense responsabilitat de govern, s’embolicarà en la bandera demagògica-populistoide dels indignats, protestarà totes i cadascuna de les decisions que prengui el PP i acusarà constantment el govern d’estar al servei dels rics. Si ja ho ha fet durant la campanya electoral mentre manava, imaginin-se què no farà quan siguin a l’oposició!
La tercera cosa que ha de recordar Rajoy és la història recent de Grècia. La recessió va començar quan la dreta de Kostas Karamanlís era al Govern. el 2007, quan la crisi ja s’albirava, Karamanlís va guanyar la reelecció (els resulta familiar?). Però la situació va arribar a ser insostenible i va avançar les eleccions (els segueix sonant?). Va guanyar Iorgos Papandreu amb el 44% dels vots i 160 diputats, 10 per sobre de la majoria absoluta amb un augment de 58 diputats mentre Karamanlís en baixava 60 (ara ja sí que la similitud fa por!). Era l’octubre del 2009!
Una de les primeres decisions de Papandreu va ser la de sortir a la premsa i dir allò de “la situació és pitjor del que esperàvem”. Que predictibles són tots els polítics de tots els colors! Això va generar una pèrdua de confiança immediata que va fer pujar la prima de risc de manera irreparable. Això, sumat a la incapacitat de fer reformes que generessin creixement econòmic han fet que Grècia es convertís en un país insolvent i que Papandreu, malgrat la seva flamant majoria, hagués de dimitir fa un parell de setmanes. I heus ací la resposta a l’endevinalla: Papandreu ha demostrat que si no es fan les coses bé, una majoria absoluta aclaparadora pot donar lloc a un govern que duri dos anys.
Finalment, caldrà fer front a la crisi del sector financer tot recordant que, després de l’explosió de la seva bombolla immobiliària, el Japó va trigar una dècada a sanejar els seus bancs (a Espanya ja fa quatre anys) i això va fer que la crisi que va començar el 1990 encara no hagi acabat... 21 anys després!
Quan Rajoy prengui possessió del càrrec, hauria de recordar tres coses. La primera és que ell no haurà guanyat les eleccions pel mèrit de les seves propostes (entre d’altres coses perquè no les ha explicat) sinó per incompareixença del contrari. Després de negar la crisi durant anys i d’equivocar-se en la diagnosi, el PSOE ha generat una devastació econòmica tan còsmica que ningú vol que segueixi governant. Més que una gran victòria del PP el que es preveu pel dia 20 és una gran derrota del PSOE.
La segona és que totes les reformes suara esmentades seran doloroses i comportaran malestar social. Aquest malestar serà accentuat per un partit socialista que, ja sense responsabilitat de govern, s’embolicarà en la bandera demagògica-populistoide dels indignats, protestarà totes i cadascuna de les decisions que prengui el PP i acusarà constantment el govern d’estar al servei dels rics. Si ja ho ha fet durant la campanya electoral mentre manava, imaginin-se què no farà quan siguin a l’oposició!
La tercera cosa que ha de recordar Rajoy és la història recent de Grècia. La recessió va començar quan la dreta de Kostas Karamanlís era al Govern. el 2007, quan la crisi ja s’albirava, Karamanlís va guanyar la reelecció (els resulta familiar?). Però la situació va arribar a ser insostenible i va avançar les eleccions (els segueix sonant?). Va guanyar Iorgos Papandreu amb el 44% dels vots i 160 diputats, 10 per sobre de la majoria absoluta amb un augment de 58 diputats mentre Karamanlís en baixava 60 (ara ja sí que la similitud fa por!). Era l’octubre del 2009!
Una de les primeres decisions de Papandreu va ser la de sortir a la premsa i dir allò de “la situació és pitjor del que esperàvem”. Que predictibles són tots els polítics de tots els colors! Això va generar una pèrdua de confiança immediata que va fer pujar la prima de risc de manera irreparable. Això, sumat a la incapacitat de fer reformes que generessin creixement econòmic han fet que Grècia es convertís en un país insolvent i que Papandreu, malgrat la seva flamant majoria, hagués de dimitir fa un parell de setmanes. I heus ací la resposta a l’endevinalla: Papandreu ha demostrat que si no es fan les coses bé, una majoria absoluta aclaparadora pot donar lloc a un govern que duri dos anys.
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada