21 setembre 2011
Déu n’hi do guanyar, en una Catalunya emprenyada, unes eleccions espanyoles amb 25 diputats dels 47 en joc encapçalant la representació del PSC. O arribar a ministra de l’Exèrcit amb 37 anys. I, encara, atrevir-se a disputar unes primàries a candidata del PSOE a la presidència del Govern, tot i que després laforcessin a fer-se enrere. Carme Chacón ha de ser un animal polític d’una ambició i astúcia veritablement il·limitades. De manera que qui en menystingui la força, ja es pot calçar. Ara mateix, Chacón ha demostrat una gran murrieria política –ella i els seus assessors– en el discurs pronunciat dissabte passat arran de la seva elecció, una vegada més, com a candidata del PSC a les generals.
Encara més: si Chacón va sorprendre el 2008 amb un triomf inaudit malgrat la llavors ja ben coneguda incapacitat del Govern del PSOE per complir els seus compromisos amb Catalunya, ¿què pot fer pensar que la seva desaparició durant tres anys i mig de la vida política catalana li ha de passar cap factura en unes eleccions espanyoles? No sé si, com diu el president Artur Mas, Chacón ha fet res o no per Catalunya. Però el cert és que el seu electorat tampoc no ho espera: en té prou de saber si lacatalana Chacón ha fet res per a Espanya, que és per això que la van votar. I a fe de déu que s’hi ha dedicat. No perdem de vista que les plataformes del Ministeri de l’Exèrcit, junt amb la d’Interior, són lesque solen donar més popularitat, amb independència de qualsevol altra variable. Exèrcit i Policia són lamàxima representació de l’orgull nacional i de la defensa de la unitat i l’ordre interior. Són, en definitiva, els càrrecs que permeten exhibir més múscul patriòtic.
L’astúcia que emprarà Chacón a la campanya electoral, com deia, va quedar al descobert dissabte passat. La idea és fer passar per antagonistes simètrics la dreta anticatalana i el sobiranisme transversal, o com va dir ella, “els separatistes i els separadors”, situant el PSC fora del debat. Si aquesta equiparació funciona en l’imaginari del votant socialista de sempre, Chacón pot tenir un bon resultat. Ara que ja no pot mobilitzar l’electorat per parar el PP a Espanya –una missió impossible–, sí que es pot presentar comla candidata més còmode de votar pels qui es volen estalviar de prendre partit en els grans desafiamentsque viu Catalunya: el concert econòmic, la transició nacional catalana i, encara, la independència. No cal dir que l’equiparació que presenta Chacón és objectivament falsa. En primer lloc, per la diferència de força: no ocupen els mateixos espais polítics, econòmics i mediàtics el PP espanyol que l’independentisme català, per suport popular que tingui aquest darrer. En segon lloc, no és equiparable l’autoritarisme antidemocràtic de qui no reconeix la dignitat d’un poble que la resposta pacífica de qui exigeix ser respectat. I, tercerament, no s’hi val a situar-se hipòcritament fora d’una confrontació de la qual, objectivament, se n’és art i part. Chacón no pot ara fer veure que no ha estat còmplice de les mateixes estructures d’Estat que, com deia dissabte, “porten toga i te’ls trobes intentant imposar la seva ideologia amb sentències des dels més alts tribunals de l’Estat”. Recordo bé la reacció de satisfacció explícita de laministra de l’Exèrcit amb la sentència de l’Estatut del Tribunal Constitucional, fins al punt de merèixer l’amonestació del PSC, tant en boca de Montserrat Tura, com de Laia Bonet, rectificant-la amb lacondemna que en va fer el PSC. Potser la indumentària vermella de Chacón era per dissimular que laimpostura no la fes enrojolar.
Encara més: si Chacón va sorprendre el 2008 amb un triomf inaudit malgrat la llavors ja ben coneguda incapacitat del Govern del PSOE per complir els seus compromisos amb Catalunya, ¿què pot fer pensar que la seva desaparició durant tres anys i mig de la vida política catalana li ha de passar cap factura en unes eleccions espanyoles? No sé si, com diu el president Artur Mas, Chacón ha fet res o no per Catalunya. Però el cert és que el seu electorat tampoc no ho espera: en té prou de saber si lacatalana Chacón ha fet res per a Espanya, que és per això que la van votar. I a fe de déu que s’hi ha dedicat. No perdem de vista que les plataformes del Ministeri de l’Exèrcit, junt amb la d’Interior, són lesque solen donar més popularitat, amb independència de qualsevol altra variable. Exèrcit i Policia són lamàxima representació de l’orgull nacional i de la defensa de la unitat i l’ordre interior. Són, en definitiva, els càrrecs que permeten exhibir més múscul patriòtic.
L’astúcia que emprarà Chacón a la campanya electoral, com deia, va quedar al descobert dissabte passat. La idea és fer passar per antagonistes simètrics la dreta anticatalana i el sobiranisme transversal, o com va dir ella, “els separatistes i els separadors”, situant el PSC fora del debat. Si aquesta equiparació funciona en l’imaginari del votant socialista de sempre, Chacón pot tenir un bon resultat. Ara que ja no pot mobilitzar l’electorat per parar el PP a Espanya –una missió impossible–, sí que es pot presentar comla candidata més còmode de votar pels qui es volen estalviar de prendre partit en els grans desafiamentsque viu Catalunya: el concert econòmic, la transició nacional catalana i, encara, la independència. No cal dir que l’equiparació que presenta Chacón és objectivament falsa. En primer lloc, per la diferència de força: no ocupen els mateixos espais polítics, econòmics i mediàtics el PP espanyol que l’independentisme català, per suport popular que tingui aquest darrer. En segon lloc, no és equiparable l’autoritarisme antidemocràtic de qui no reconeix la dignitat d’un poble que la resposta pacífica de qui exigeix ser respectat. I, tercerament, no s’hi val a situar-se hipòcritament fora d’una confrontació de la qual, objectivament, se n’és art i part. Chacón no pot ara fer veure que no ha estat còmplice de les mateixes estructures d’Estat que, com deia dissabte, “porten toga i te’ls trobes intentant imposar la seva ideologia amb sentències des dels més alts tribunals de l’Estat”. Recordo bé la reacció de satisfacció explícita de laministra de l’Exèrcit amb la sentència de l’Estatut del Tribunal Constitucional, fins al punt de merèixer l’amonestació del PSC, tant en boca de Montserrat Tura, com de Laia Bonet, rectificant-la amb lacondemna que en va fer el PSC. Potser la indumentària vermella de Chacón era per dissimular que laimpostura no la fes enrojolar.
Chacón pot dir missa, i fins i tot pot aconseguir que els seus votants se la creguin. Ja he reconegutque la seva murrieria i la del seu entorn no té fronteres. Però és una veritable provocació que posi en una mateixa balança la responsabilitat política d’una Espanya antiautonomista, de la qual el seu partit és instigador i corresponsable junt amb el PP, amb el crit d’insubmissió dels qui se senten expulsats d’un projecte polític que fa trenta anys s’havia promès diferent. Chacón fa trampa quan cita aquelles paraules de Josep Tarradellas de 1977 afirmant que Catalunya no era separatista.
Fa gairebé 35 anys, abans fins i tot d’aprovar-se la Constitució, efectivament, la gran majoria a Catalunya no n’era. Primer, perquè no s’ho podia ni plantejar sense quedar fora de joc, com li passà a Heribert Barrera. I després, perquè creia en la promesa d’una transició oberta i d’una Espanya veritablement democràtica. Però els 35 anys no han passat debades, i ara no tenim Josep Tarradellas per saber si no se sentiria també enganyat. I Chacón torna a fer trampa quan critica el suposat “doble joc” de CiU quan pacta amb el PP, mentre oblida impertèrrita els pactes del PSOE amb el PP del País Basc o a l’hora de fer una reforma exprés de la Constitució.
Em produeix esgarrifances veure els aplaudiments complaents de determinats membres del PSC amb el discurs de la Chacón en tractar de “minoria ignorant” i de “mala fe” l’independentisme d’ERC, amb el qual van poder governar durant set anys. I s’ha de tenir molta barra per pronosticar que “laindependència és una drecera que condueix al fracàs”, quan s’és la ministra, precisament, de qui té el deure constitucional –i antidemocràtic– de fer-la fracassar per les armes. La pregunta, que transcendeix el mateix 20-N, és si la impostura, finalment, sol tenir premi o càstig electoral.
Fa gairebé 35 anys, abans fins i tot d’aprovar-se la Constitució, efectivament, la gran majoria a Catalunya no n’era. Primer, perquè no s’ho podia ni plantejar sense quedar fora de joc, com li passà a Heribert Barrera. I després, perquè creia en la promesa d’una transició oberta i d’una Espanya veritablement democràtica. Però els 35 anys no han passat debades, i ara no tenim Josep Tarradellas per saber si no se sentiria també enganyat. I Chacón torna a fer trampa quan critica el suposat “doble joc” de CiU quan pacta amb el PP, mentre oblida impertèrrita els pactes del PSOE amb el PP del País Basc o a l’hora de fer una reforma exprés de la Constitució.
Em produeix esgarrifances veure els aplaudiments complaents de determinats membres del PSC amb el discurs de la Chacón en tractar de “minoria ignorant” i de “mala fe” l’independentisme d’ERC, amb el qual van poder governar durant set anys. I s’ha de tenir molta barra per pronosticar que “laindependència és una drecera que condueix al fracàs”, quan s’és la ministra, precisament, de qui té el deure constitucional –i antidemocràtic– de fer-la fracassar per les armes. La pregunta, que transcendeix el mateix 20-N, és si la impostura, finalment, sol tenir premi o càstig electoral.
Salvador Cardús » Blog Archive » La Chacón que torna
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada